Eleccions europees: una moneda única no és suficient per construir una Europa unida

En un món ideal, la pròxima crisi hauria de trobar una zona euro preparada, amb els "airbags" a punt. L'últim cop tot va ser improvisació, moltes vegades al llarg de cimeres, sempre "històriques" i "maratonianes", amb un punt de drama. Un veritable pressupost de la zona euro seria un primer pas, segons Teresa García-Milà, UPF i directora Graduate School of Economics.

"Fan falta instruments per poder fer polítiques i compartir riscos. De manera que quan un país, una regió, tinguin dificultats, hi hagi la voluntat col·lectiva d'ajudar"

Una d'aquestes eines podria ser un pressupost de la zona euro per intervenir en moments de crisi. Quan l'economia s'ensorra, les finances públiques reben un doble càstig.

Baixa la recaptació d'impostos -i els ingressos- mentre, al mateix temps, pugen les despeses i el deute. Sobretot, perquè es dispara l'atur i s'han de pagar més prestacions.

Un pressupost europeu permetria transferir diners per afrontar aquestes despeses, "oxigen" pels països en crisi, que tindrien més marge per impulsar polítiques d'estímul econòmic sense haver de retallar tants serveis públics.

S'ha avançat, això sí, en l'anomenada "unió bancària", però sense arribar encara al fons de garantia de dipòsits europeu.

Compartir riscos, però també obligacions

Si fos tan senzill, ja estaria fet. Però compartir riscos significa també compartir obligacions i assumir que les decisions polítiques -fins i tot les més doloroses- es prendran més lluny i més amunt.

Això ja és més complicat, perquè quan parlem de la UE mai queda clar qui és responsable de què, i qui ha d'assumir la responsabilitat política davant dels ciutadans quan les coses no funcionen.

El Parlament -l'única institució europea directament elegida pels votants- no té iniciativa legislativa, ni pot decidir sobre fiscalitat. La Comissió Europea actua com a "govern" executiu i vigila que es compleixin els tractats, però els comissaris són elegits pels estats membres, i tampoc tenen l'última paraula, excepte en qüestions de Competència.

El veritable poder resta en el Consell Europeu, en mans dels estats, que també defensen els seus interessos. En opinió d'Antoni Soy, professor Economia Aplicada UB, aquesta és la clau

"Aquest és el gran handicap. S'ha volgut fer una unió monetària sense una unió política, que continua sense existir.

Segons Teresa García-Milà, UPF la Unió Europea hauria d'anar més enllà de la coordinació de polítiques econòmiques.

"El projecte europeu és més que una moneda, però la unió monetària ha estat l'aposta més atrevida. Quan es va crear l'euro, se sabia que potser era insuficient, però també era la primera vegada que hi havia un projecte d'aquestes característiques."

Per Antoni Soy es tracta d'una qüestió de poder de decisió.

"El Banc Central Europeu no rendeix comptes a ningú, el Consell Europeu tampoc"

Després de dos "corralitos" a Xipre i Grècia, retallades i plans de rescat més o menys reeixits, el pitjor de la crisi només va passar -realment- quan va intervenir el Banc Central Europeu.

Aquest octubre, el nom clau dels últims anys, Mario Draghi, abandona l'escenari. Però el seu relleu no es decidirà, ni remotament, en les eleccions d'aquest diumenge. Sortirà d'un procés molt més opac, de les converses entre bastidors dels líders europeus.