Els 40 segons per la reforma laboral que marcaran la resta de la legislatura

Són dies de sensació agredolça al govern espanyol. La votació de la reforma laboral ha deixat una estranya ressaca que ningú esperava al Partit Socialista. Se senten d'una banda alleugerits després de viure 40 segons que ja formen part de la història de la legislatura. Menys d'un minut que es va fer etern a l'hemicicle entre el "queda derogat el reial decret llei" que va pronunciar Meritxell Batet, i la posterior rectificació de la presidenta del Congrés, "els serveis de la cambra m'informen que queda convalidat el reial decret llei".

Les mostres d'eufòria als escons dels dos partits del govern de coalició no amaguen que la rocambolesca situació viscuda ha deixat ben visible el risc de l'anomenada geometria variable.

Els socialistes estaven convençuts que podrien tirar endavant la votació sense els seus aliats parlamentaris, ERC, el PNB i Bildu. Ja feia setmanes que a la seu socialista del carrer Ferraz de Madrid s'estava cuinant una alternativa amb Ciutadans i partits minoritaris com Unió del Poble Navarrès.

Una jugada perfecta, pensaven al PSOE. Salvar la reforma laboral sense els "socis radicals" i ocupar el centre del tauler polític a les portes d'unes eleccions a Castella i Lleó. Un pla que va saltar pels aires amb els dos diputats navarresos que a última hora van trencar la disciplina de vot.

L'operació UPN ha estat un rotund fracàs i és inevitable buscar responsables. Públicament els socialistes acusen el PP de provocar el moviment dels dos trànsfugues. En clau interna, però, tothom assenyala el ministre Félix Bolaños i el número 3 del partit, Santos Cerdán, les mateixes persones que va portar la fallida negociació de la moció de censura a Múrcia.

Si ja és difícil la convivència amb el bloc de la investidura, amb independentistes i nacionalistes, buscar-se la vida amb altres formacions és encara un maldecap més gran. Aquesta és la primera gran lliçó que deixa al govern espanyol l'experiència dels últims dies.

A Unides Podem tampoc poden treure pit. Cert és que el viatge fallit d'UPN reforça els morats en el seu discurs que és millor cuidar els aliats de la investidura que no pas aventurar-se en viatges incerts. Però tampoc no és cap secret que Yolanda Díaz se sent incòmoda amb la fotografia final de la reforma laboral, convalidada entre altres amb els vots de Ciutadans.

La ministra de Treball no ha aconseguit el seu objectiu d'arrossegar Esquerra Republicana al bloc del sí. Tenen raó aquells que sostenen que la part socialista del govern de coalició no li ha deixat gaire marge de negociació amb l'ordre de "no tocar ni una coma del text tancat entre patronal i sindicats", però també és inevitable concloure que la figura emergent de la ministra de Treball ha perdut certa aura després de no poder convèncer ERC i el PNB.

El que és gairebé pitjor, les tenses negociacions amb els republicans han deixat unes ferides que cal veure com cicatritzaran a partir d'ara. "Hem de mirar cap endavant", deien des d'Esquerra; "per part nostra no hi ha rancor", afegien des de l'entorn de la ministra.

L'ensurt de la votació de dijous servirà també perquè tothom en prengui nota. No només el govern espanyol, també els seus aliats a la cambra. No va passar desapercebuda la cara d'esglai del portaveu del PNB, Aitor Esteban, quan per uns segons a l'hemicicle pensava que podia caure la reforma laboral, malgrat que ell hi havia votat en contra. És evident que algun dels diputats que dijous va prémer el botó del no al decret en el fons era conscient que l'escenari que s'obria si la reforma laboral es derogava era del tot incert.

Més d'un va donar per fet que el decret tiraria endavant sense el seu suport, i la pregunta que ningú respondrà amb sinceritat: haurien seguit la mateixa estratègia si el seu vot hagués estat imprescindible? Mai ho sabrem. Al final tots, govern espanyol i socis parlamentaris, van fer els seus càlculs, que es van complir –qui ho havia de dir– per l'error del vot telemàtic d'un diputat del PP de Càceres.

Superada l'esperpèntica situació de dijous, uns i altres tenen la intenció de girar full, és el que diuen. Que passin les eleccions de Castella i Lleó i tornar a abordar l'enorme agenda legislativa que hi ha sobre la taula i on les negociacions no s'albiren precisament fàcils: llei de l'habitatge, llei mordassa i llei de la memòria democràtica. Tot plegat, barrejat amb la necessitat d'Esquerra que el govern espanyol faci avenços amb propostes concretes en el marc de la taula de diàleg.

La Moncloa no té pressa i ja ha donat mostres que el conflicte polític a Catalunya no és ara mateix una prioritat. De moment, el rebuig dels republicans a la reforma ha estat un avís important, un toc d'atenció al PSOE perquè assumeixi que no sempre funciona l'argument que l'alternativa és pitjor, que no es pot viure de manera permanent del discurs "o govern progressista o govern de PP i Vox".

El temps dirà si el que s'ha viscut amb la reforma laboral és només "una votació singular i aïllada", com sostenen des de La Moncloa, o si marca un punt d'inflexió en l'estabilitat de la legislatura.