Els anys de la innocència: quinze ficcions que retraten la falta de drets en la infància

20 de novembre: Dia Internacional dels Drets dels Infants. Un, dos, tres; zig-zag-zug; un, dos, tres. La col·lecció "Els anys de la innocència", que es pot veure a la plataforma 3Cat, és una selecció d'històries que evidencien l'absurditat d'un món que no sap de fronteres, ni de cultures, ni d'edats. De les conseqüències dels dogmatismes religiosos a l'alarma de la violència vicària.

Que la guerra és cruel, ho sabem. Els conflictes castiguen directament els nens, i és aleshores quan l'estupidesa es fa encara més majúscula. El curtmetratge "Baghdad Messi", del director iraquià Sahim Omar Kalifa, narra la història d'un jove a qui li falta una cama però no renuncia a fer de porter en camps de futbol improvisats en carrers sense asfaltar.

En un món on tenir il·lusions és un acte d'activisme vital, Hamoudi somia amb poder veure per televisió la final de la Champions entre el Barça i el United.

La samarreta de Messi descontextualitzada com no l'hauríem volgut imaginar mai. Bombes que mutilen els cossos dels infants o directament trenquen per dins la seva salut mental. És el que explica, en una altra època i amb un estil completament diferent, "Anne", dels italians Domenico Croce i Stefano Malchiodi.

El trauma dels bombardejos de la Segona Guerra Mundial en una societat que, encara que vulgui, no pot oblidar la seva història d'un dia per l'altre. Un, dos, tres; zig-zag-zug; un, dos, tres.

On hi hagi una violació dels drets dels infants, de la seva innocència, hi ha un malson. La petita Tala, de vuit anys, desafia les imposicions de l'ISIS i amaga un televisor a casa posant en perill la seva família. "Tala'vision", del jordà Murad Abu Eisheh, és un crit desesperat a favor dels drets de les nenes sota els deliris de l'islamisme radical.

Però aquesta no és l'única epidèmia que amenaça la llibertat dels més petits. "Harta", de Júlia de Paz Solvas, és un drama que no cal anar a buscar a milers de kilòmetres de distància. Es tracta de la història d'una nena que es retroba amb el seu pare, condemnat per violència de gènere, per passar el seu dotzè aniversari. El treball, del qual també hi haurà una versió llarga, va guanyar el Gaudí a millor curtmetratge el 2023.

Mossegades contra la innocència

La sublim "Skin", guardonada amb l'Oscar al millor curtmetratge el 2019, em deixa petrificat i necessito posar-me en pausa abans de continuar escrivint. Dues amèriques personalitzades en dos fills que veuen com la violència racial s'endinsa en la seva pell, i mai millor dit. L'horror en una situació quotidiana que, mirem on mirem, no ens queda lluny a ningú.

La infància no té veu i la seva innocència s'ha esvaït, com si en aquest punt del progrés no tingués dret a existir. Suposo que és per això que encara són necessaris dies mundials que sacsegin la consciència.

Efemèrides que ens fan adonar que l'acudit d'un nen trobant un ase carregat de sacs de cocaïna a les muntanyes de la frontera entre Tunísia i l'Alger no fa gens de gràcia, com es veu a "Nefta football club", del francès Yves Piat i guanyador d'un premi César el 2020.

Un, dos, tres; zig-zag-zug; un, dos, tres. La innocència és un joc al qual no podem renunciar. Són els protagonistes de "L'avenir", una altra de les joies de la col·lecció "Els anys de la innocència", vivint un estiu idíl·lic a ulls d'un adult però ple d'interrogants per a un nen. Aquest curtmetratge, dirigit per Santiago Ráfales, contrasta amb la resta de treballs perquè posa l'accent en aquells moments que hauríem de preservar: el descobriment dels sentiments. Silencis, somriures, paraules tremoloses.

Tothom hauria de tenir l'oportunitat de recordar la infància com els anys de la innocència, on res és demolidor, on les mentides sempre són petites. Un, dos, tres; zig-zag-zug; un, dos, tres, ja!

La col·lecció "Els anys de la innocència" la completen les sèries "Nudes", "Samuel", "Moebius", "Polseres vermelles", "Cucut" i "Cal trobar la Sara" i les pel·lícules "Elisa K" i "Fill de Caín".