Els "boys" de la banca que el 1987 van llançar la primera opa hostil al sector financer

En aquella Espanya grisa del 1987, potser no va ser casualitat que la cançó més escoltada dels 40 Principals acabés sent el "Boys, boys, boys" de Sabrina, un monument a la banalitat. Semblava com si, amb aquella pretesa modernitat desacomplexada i desvergonyida, el país volgués, per fi, girar full a la llarguíssima crisi econòmica i bancària dels anys 70 i a la reconversió industrial que la va seguir des dels primers 80.

La realitat era que, amb l'ajut d'un dòlar i un petroli molt barats, en aquell 1987 s'anava imposant una narrativa d'optimisme econòmic, des dels yuppies que estaven triomfant a Wall Street fins a l'esperança "del 92" a Espanya --amb els Jocs Olímpics de Barcelona i el Mercat Únic Europeu--.

Els dinosaures topen amb els seus "boys"

I va ser aleshores quan els grans dinosaures de la banca tradicional, els hereus del franquisme que encara es reunien anualment en el dinar dels "Set Grans" del sector, van topar amb la manera de fer desvergonyida dels seus propis "boys".

Eren els joves, que venien amb moltes ganes, o molta gomina, a menjar-se el món seguint les ensenyances del neoliberalisme anglosaxó, que començava a aterrar a Europa.

Eren els Emilio Botín fill --el pare desaparegut de l'actual presidenta del Santander ja era el fill d'un il·lustra banquer de "rancio abolengo"--, Mario Conde, Pedro de Toledo --del Banco de Vizcaya--, Emilio Ybarra --del Banco Bilbao--. O Javier de la Rosa, que ja havia entrat a la Banca Garriga Nogués.

I així, un dia de finals de novembre, el país es despertava amb la paraula "opa" hostil, un anglicisme absolutament desconegut fins aleshores, però que causava furor des de feia dos anys a Wall Street. La llançaven els moderns executius del Banco Bilbao sobre Banesto, el Banco Español de Crédito.

Opa contra el banc que volia salvar Mario Conde

Era un banc vetust en una situació econòmica fràgil, amb un consell d'administració ple de velles glòries, on acabava d'entrar un jove Mario Conde, que prometia màgia financera per salvar-lo.

Entre altres problemes, Banesto acabava d'injectar una milionada per tapar el forat de la Banca Garriga Nogués, filial del grup, i per on acabava de passar un jove Javier de la Rosa.

Amb un dissimulat suport indirecte del govern socialista de l'època, els del Bilbao volien integrar les velles però valuoses estructures del Banesto i salvar-lo del "salvador" Mario Conde. Un Conde que no amagava la seva animadversió pel govern socialista i els banquers tradicionals.

"Defectes de forma" que van aturar l'operació

En aquell temps no existia l'Ibex, i el mercat espanyol el duien les quatre grans borses del país: Madrid, Barcelona, València i Bilbao. Tenien tanta autonomia i poder que eren elles les que havien d'acceptar operacions com aquella opa hostil. La de Bilbao ho va fer ràpidament. Les altres tres, sobretot la de Madrid, s'hi van negar, adduint defectes de forma de la proposta d'opa --curiosament dijous a la nit el Sabadell es va queixar de defectes de forma en la proposta del BBVA--.

Entre les mossegades de Conde i les traves de les borses espanyoles, l'operació es va desbaratar en quatre dies. El Bilbao tirava la tovallola, però marcava un camí, com reconeixia aquells dies el president del Bilbao, Jose Ángel Sánchez Asiain:

"La nostra operació no s'acabarà duent a terme, però, sens dubte, el país haurà de seguir parlant els pròxims temps de processos de concentració bancària."

De 65 entitats a només 10

Paraules gairebé profètiques de qui era aleshores un dels banquers més brillants del país. De fet, al cap de poc el Bilbao es va menjar el Banco Vizcaya. I van venir, als anys 90, un boom econòmic i trenta anys de fusions, adquisicions i rescats. Això sí, mai més amb una opa hostil.

Però si en aquell 1987 encara hi havia 65 bancs i caixes "principals" --en definició del Banc d'Espanya--, avui en dia han quedat reduïts a només 10. I ni una sola caixa d'estalvis.

El repte, aleshores, era la integració europea i "el mercat únic del 92". En les dècades dels 90 i els 2000, el repte va ser la globalització. Ara, totalment europeus i globalitzats, ningú defineix un nou repte. Si no és que sigui la conquesta de l'univers.