Els comicis més disputats en dècades al Regne Unit
Les eleccions generals britàniques del maig del 2010 passaran a la història per haver estat les més disputades, al marge del que acabi passant a les urnes. Però què ha provocat que aquestes eleccions es presentin tan emocionants i tan incertes?
Les últimes generals, celebrades l'any 2005, van donar continuïtat al Partit Laborista, que fa tretze anys que governa el país. L'aleshores primer ministre, Tony Blair, va fer valer el seu carisma i l'electorat no tenia grans factures pendents amb el govern. La invasió de l'Iraq ja quedava enrere i els atemptats suïcides contra el transport públic londinenc encara no s'havien produït. I el més important: no hi havia una crisi econòmica de les dimensions de l'actual, ni un forat als comptes públics com el que arrossega avui el Regne Unit.
Aquesta vegada, però, les circumstàncies són unes altres. El primer ministre, Gordon Brown, no el van escollir els ciutadans. L'actual líder laborista es va instal·lar al número 10 de Downing Street el 2007 perquè així ho tenia pactat amb el seu antecessor, Tony Blair. Aquesta és, doncs, la primera vegada que Brown es presenta com a candidat a primer ministre.
Gordon Brown ha fet mans i mànigues per comunicar-se amb els britànics durant la campanya electoral. La seva millor arma és la veu. El seu punt feble és la mirada. Té l'ull esquerre de vidre. La campanya electoral de Brown ha estat envoltada de patacades. La més sonada va ser el dia que va titllar de "carca" una jubilada -amb qui havia acabat de parlar- que li va recriminar que hi ha massa immigrants de l'est d'Europa al Regne Unit. Al capdavall el primer ministre va tenir la sort de triar el més suau d'entre el repertori d'adjectius amb què podia descriure aquella senyora de Rochdale, als afores de Manchester.
Els històrics tres debats televisats preelectorals han contribuït a accentuar les debilitats comunicatives del primer ministre. Gordon Brown s'ha enfrontat a dues feres de l'oratòria com són el conservador David Cameron i el liberaldemòcrata Nick Clegg. Formats a Oxford i a Cambridge respectivament, els dos polítics, de 43 anys, s'han menjat el primer ministre, de 59, davant les càmeres. En el primer debat, Brown ni tan sols es va recordar que a banda del públic a l'estudi també hi havia milions de teleespectadors seguint el debat des de casa. Ningú li va dir que de tant en tant es dirigís a la càmera que tenia el pilot vermell encès.
Però una vegada han quedat enrere els debats, la jubilada de Rochdale i el dissident laborista de North West Norfolk -que va descriure Brown com "el pitjor primer ministre que mai hagi tingut el Regne Unit"-, sembla que el laborisme de Brown remunta. És cert que ha calgut demanar un cop de mà a Blair, però les enquestes ho confirmen: els laboristes recuperen la segona posició en percentatge de vot i fins i tot podrien arribar a ser el partit amb més escons, tot i no ser el partit més votat. Ningú sap com es despertarà el Regne Unit de la Gran Bretanya i d'Irlanda del Nord divendres al matí, però tothom sap una cosa: l'emoció i la incertesa s'hauran mantingut fins a l'últim minut.
Les últimes generals, celebrades l'any 2005, van donar continuïtat al Partit Laborista, que fa tretze anys que governa el país. L'aleshores primer ministre, Tony Blair, va fer valer el seu carisma i l'electorat no tenia grans factures pendents amb el govern. La invasió de l'Iraq ja quedava enrere i els atemptats suïcides contra el transport públic londinenc encara no s'havien produït. I el més important: no hi havia una crisi econòmica de les dimensions de l'actual, ni un forat als comptes públics com el que arrossega avui el Regne Unit.
Aquesta vegada, però, les circumstàncies són unes altres. El primer ministre, Gordon Brown, no el van escollir els ciutadans. L'actual líder laborista es va instal·lar al número 10 de Downing Street el 2007 perquè així ho tenia pactat amb el seu antecessor, Tony Blair. Aquesta és, doncs, la primera vegada que Brown es presenta com a candidat a primer ministre.
Gordon Brown ha fet mans i mànigues per comunicar-se amb els britànics durant la campanya electoral. La seva millor arma és la veu. El seu punt feble és la mirada. Té l'ull esquerre de vidre. La campanya electoral de Brown ha estat envoltada de patacades. La més sonada va ser el dia que va titllar de "carca" una jubilada -amb qui havia acabat de parlar- que li va recriminar que hi ha massa immigrants de l'est d'Europa al Regne Unit. Al capdavall el primer ministre va tenir la sort de triar el més suau d'entre el repertori d'adjectius amb què podia descriure aquella senyora de Rochdale, als afores de Manchester.
Els històrics tres debats televisats preelectorals han contribuït a accentuar les debilitats comunicatives del primer ministre. Gordon Brown s'ha enfrontat a dues feres de l'oratòria com són el conservador David Cameron i el liberaldemòcrata Nick Clegg. Formats a Oxford i a Cambridge respectivament, els dos polítics, de 43 anys, s'han menjat el primer ministre, de 59, davant les càmeres. En el primer debat, Brown ni tan sols es va recordar que a banda del públic a l'estudi també hi havia milions de teleespectadors seguint el debat des de casa. Ningú li va dir que de tant en tant es dirigís a la càmera que tenia el pilot vermell encès.
Però una vegada han quedat enrere els debats, la jubilada de Rochdale i el dissident laborista de North West Norfolk -que va descriure Brown com "el pitjor primer ministre que mai hagi tingut el Regne Unit"-, sembla que el laborisme de Brown remunta. És cert que ha calgut demanar un cop de mà a Blair, però les enquestes ho confirmen: els laboristes recuperen la segona posició en percentatge de vot i fins i tot podrien arribar a ser el partit amb més escons, tot i no ser el partit més votat. Ningú sap com es despertarà el Regne Unit de la Gran Bretanya i d'Irlanda del Nord divendres al matí, però tothom sap una cosa: l'emoció i la incertesa s'hauran mantingut fins a l'últim minut.
