Els contribuents espanyols tenen 140.000 milions en paradisos fiscals

"Al món no hi ha res segur excepte la mort i els impostos".

Amb aquesta cita atribuïda a Benjamin Franklin, l'economista i premi Nobel Joseph Stiglitz obre la introducció a l'última edició de l'Observatori Fiscal de la Unió Europea. I no per casualitat afegeix que "els bilionaris poden no haver assolit encara la immortalitat, però sí que s'han tornat més àgils a l'hora d'evitar Hisenda".

És el que es desprèn almenys de les dades recollides per aquests experts fiscals europeus, que quantifiquen en més de 140.000 milions d'euros els diners que els contribuents espanyols tenen dipositats en paradisos fiscals. És la xifra més alta dels darrers 20 anys, tot i que els últims anys s'ha reduït en relació amb el producte interior brut.

Bona part dels diners estan dipositats a Suïssa (55.000 milions d'euros), seguida d'altres països europeus amb una fiscalitat baixa (52.000 milions), països asiàtics (27.000 milions) i el continent nord-americà (14.000 milions).
 

Fuga de beneficis empresarials

L'estudi també quantifica quina part d'aquests diners perden les arques de l'Estat per la fuga de beneficis empresarials que s'han generat aquí. Segons les seves estimacions, Espanya perd pràcticament un 16% de l'impost de societats, uns 4.000 milions d'euros, pel trasllat dels guanys empresarials a països on la fiscalitat és més baixa, com ara els Països Baixos o Irlanda.

No és una evasió d'impostos, sinó un forat per on s'escapen milers de milions. I per Stiglitz, hi ha solucions per lluitar tant contra l'evasió com l'elusió fiscal i aconseguir que aquests ingressos reverteixin a l'erari públic:

"Crec que és fonamental que ho fem. Òbviament, els ingressos que obtindríem són fonamentals per a la societat, en un moment en què els països de tot el món afronten els reptes de la crisi climàtica, pandèmies i desigualtat, i en què els governs han de fer inversions essencials en educació, salut, infraestructures i tecnologia".

De l'evasió a l'elusió fiscal

L'estudi diferencia entre les pràctiques il·legals, com ara no declarar els ingressos obtinguts, i les que s'emmarquen dins la llei, com traslladar el domicili a l'estranger. D'altres estan en una zona de grisos entre l'elusió i l'evasió fiscal, com el trasllat de beneficis a societats fictícies.

Però totes, conclouen, permeten als més beneficiats per la globalització pagar encara menys impostos, cosa que redueix els ingressos públics i augmenta la desigualtat.

Gràcies a l'intercanvi automàtic d'informació bancària, l'evasió fiscal s'ha dividit per tres els últims 10 anys, però, asseguren, encara queda molt per fer. Adverteixen que l'impost mínim global del 15% sobre les multinacionals que es va aprovar fa dos anys no permetrà ingressar tant com es preveia per diverses llacunes jurídiques, i que s'hauria de reformar.

Una taxa del 2% per als milmilionaris

L'evasió fiscal (la que es produeix dins la legalitat) és una de les preocupacions principals d'aquests experts. Segons un estudi pioner, fet en col·laboració amb les diferents administracions tributàries, els milmilionaris de tot el món acaben pagant uns impostos que es mouen, de mitjana, entre el 0 i el 0,5% de la seva riquesa.

Com ho fan? Amb el cada cop més freqüent ús d'empreses fantasma per defugir l'impost sobre la renda. En alguns països, fer servir una societat patrimonial personal permet als propietaris d'empreses que cotitzen a borsa i distribueixen dividends evitar el pagament d'impostos sobre aquests dividends.

Davant aquesta situació, els experts d'aquest organisme proposen crear un impost mínim global del 2% sobre el patrimoni dels milmilionaris. Segons les seves estimacions, l'aplicació d'aquesta taxa a 3.000 grans fortunes de tot el món permetria recaptar al voltant de 200.000 milions d'euros.

Argumenten que el tipus del 2% seria perfectament assumible, ja que la riquesa dels milmilionaris mundials ha crescut un 7% anual de mitjana des del 1995, sense tenir en compte la inflació.

Més enllà de la recaptació, la proposta té una finalitat "exemplaritzant". Com apunta Stiglitz, "si els ciutadans no creuen que tothom paga el que li pertoca, especialment si veuen que els rics i les grans empreses no contribueixen amb la seva part, començaran a rebutjar els impostos". I això, conclou, erosiona el funcionament de la mateixa democràcia.