Els diners públics del Mundial Espanya 2030: un negoci poc rendible que acabarà a Suïssa
El màxim expert sobre economia dels mundials posa en dubte que costi el que diu el govern espanyol, i recorda que la major part dels beneficis se'ls emporta la FIFA que ho acaba tributant a Zuric
Quan la FIFA va anunciar fa unes setmanes que el mundial de 2030 es faria a Espanya, ningú se'n sabia avenir. La candidatura espanyola, conjunta amb Portugal i el Marroc, passava per un moment extremadament delicat després de l'escàndol del cas Rubiales.
Era una decisió que s'havia de prendre d'aquí un any i mig, però s'avançava i el president de l'organització més poderosa del món de l'esport, Gianni Infantino, deia, per sorpresa, i sense dubtar "la nostra aposta no podia ser cap altra que la candidatura del Marroc, Portugal i Espanya".
La maquinària per a la fita, que esperava engegar-se més tard, va haver d'engegar-se a marxes forçades, però ja no va parar: Espanya tornaria a acollir un Mundial gairebé mig segle després. Però quins beneficis i costos té per al país organitzador? El govern espanyol assegura que costarà uns 1.430 milions d'euros, i que tindrà un retorn molt superior.
El màxim expert pel que fa als costos dels Mundials explica a TV3 que és molt difícil que això es compleixi, perquè gairebé sempre el país organitzador acaba perdent diners.
Un cost pràcticament impossible de complir
El govern espanyol estima que uns 1.430 milions d'euros, però preveu que per cada euro invertit, se'n recuperaran 4 pel turisme que arribarà i els llocs de feina que generarà.
A priori, sembla un negoci rodó, però alguns experts creuen que el cost acabarà multiplicant-se, i veuen pràcticament impossible que el cost final s'ajusti al pressupost actual.
L'expert més gran en aquesta matèria del món és David Gogisvhili, que des de la universitat de Lausana ha estudiat amb Müller i Wolfe el cost de tots els Mundials. L'autor és contundent i assegura que perquè es complís el pressupost que preveu el govern espanyol, hauríem de remuntar-nos al cost del Mundial de França fa 25 anys, o el de l'Argentina 1978.
"Sembla difícil que això pugui complir-se. L'última vegada que el cost d'un Mundial va ser tan baix va ser fa 25 anys a França, o a l'Argentina al 78, amb un cost de 1.500 milions de dòlars actuals", argumenta Gogisvhili.
"Tots els Mundials recents han superat els 2.000 milions de cost."
Gogishvili, amb dos autors més, ha estudiat els costos de tots els Mundials. I tots, des d'Espanya el 1982 fins al Brasil 2014, han tingut més costos que ingressos, pèrdues milionàries. L'únic que se salva és Rússia. I a Qatar sembla difícil que hi hagi beneficis, després de gastar 200.000 milions d'euros en infraestructures de tot tipus.
Una possible salvació: estadis ja construïts
Un dels arguments dels experts que sí que creuen que el Mundial serà una gran oportunitat és simple: a diferència d'altres candidatures, Espanya té la majoria de grans estadis nous ja fets, o en vies de construcció.
Un d'ells és Benito Pérez González, expert en economia de l'esport i doctor en Economia, a més de professor a la Unir, recorda que "Espanya compta amb estadis de primera ja fets o gairebé construïts. És el cas del Metropolitano a Madrid, San Mamés a Bilbao o Cornellà-el Prat a Barcelona".
Evidentment, els dos projectes estrella són l'Espai Barça al Camp Nou o el nou Santiago Bernabéu. Pérez González també posa en context que el fet de ser una candidatura entre tres països rebaixa el cost.
"És innegable que hi haurà turisme i generació d'activitat econòmica, una oportunitat per reforçar la marca Espanya i que es parli de forma positiva a tots els mitjans. Això sí, s'ha de fer bé", recorda.
El govern espanyol va detallar els beneficis que tindria el Mundial amb uns ingressos fiscals de 1.891 milions d'euros, 5.500 milions d'euros en despesa turística i la creació de 82.513 llocs de treball, amb una aportació global a l'economia espanyola de 6.134 milions d'euros.
Malgrat les pèrdues del negoci de la competició, la celebració d'un gran esdeveniment sempre garanteix l'arribada d'aficionats i atrau nous perfils de turisme.
Gogishvili també recorda les externalitats negatives.
"Si saps que a un país se celebra un gran esdeveniment, també pot passar-te l'efecte contrari, que expulsis un tipus de client que evita trobar-se amb grans aglomeracions, o també, preus prohibitius".
Per què ja no es fan Mundials en un sol país?
Fins a l'any 2002, tots els Mundials en gairebé un segle s'havien celebrat sense excepció en un sol país. Durant tres setmanes, el país organitzador es paralitzava i s'omplia d'aficionats de tot el món que viatjaven per les diferents ciutats de l'estat a mesura que el seu equip avançava fases. Però això va canviar per primera vegada en començar el nou mil·lenni amb el Mundial de Corea i el Japó, i estava justificat, era la primera vegada que el Mundial se celebrava a Àsia i, en un continent sense massa tradició futbolística, els dos països més avançats unien forces.
Mai més ha tornat a passar, però a partir del 2026 es repetirà amb freqüència: primer amb el Mundial dels Estats Units, el Canadà i Mèxic, i després el 2030 amb el d'Espanya, Portugal i el Marroc (amb uns partits inaugurals a l'Argentina i l'Uruguai).
Però per què cap país es veu amb la força i empenta de presentar una candidatura única? La raó és econòmica. Els estudis de Gogishivili demostren que organitzar un Mundial és un mal negoci.
El país organitzador ha d'assumir les principals despeses: construcció d'estadis, seguretat, organització, infraestructures. I la FIFA s'emporta les parts més sucoses del negoci: la publicitat, la venda dels drets de televisió i el taquillatge de les entrades venudes als estadis.
Els Mundials, a més, ja no tenen el rèdit simbòlic i promocional del passat segle.
Un gran esdeveniment esportiu com uns Jocs Olímpics o un Mundial eren una forma d'ensenyar al món un canvi: el Japó ho va fer el 1964 després de la Segona Guerra Mundial, Espanya el 1982 amb el Mundial i els Jocs del 1992 després de la dictadura, o el Brasil que va voler ensenyar que ja era tota una potència amb Mundial i Jocs de forma consecutiva (2014 i 2016).
De fet, és possible que aquesta candidatura sigui més una oportunitat pel Marroc, que no pas per Espanya o Portugal.
El poder dels petrodòlars
Però ara cap país vol assumir un Mundial amb una candidatura única, per això diversifiquen els riscos repartint-ho entre diversos estats, perquè la factura del diner públic sigui més baixa.
Els únics que poden seguir pagant la festa de celebrar el cost d'un Mundial són els petroestats, perquè els serveix de plataforma Mundial per rentar la seva imatge. Va passar amb Qatar el 2022, i passarà amb l'Aràbia Saudita el 2034.
Fins i tot els Jocs Olímpics, on fins fa uns anys hi havia una lluita acarnissada per ser la seu, ara mateix pràcticament no hi ha candidatures i per això els de 2034 se celebraran a la ciutat australiana de Brisbane. El que fa uns anys hagués estat conegut per tothom perquè s'anunciava al so de bombo i platerets, ara es fa com un pur tràmit perquè només hi havia un candidat.
Diners públics que acaben a Zúric
"La FIFA no guanyaria diners amb els Mundials si no hi hagués diners públics pel mig, seria una organització amb pèrdues". Així de contundent és Gogishvili, que recorda com els diners públics fan que, indirectament, la FIFA tingui un negoci rodó basat en drets de televisió i publicitat, i la converteix en una màquina de fer diners que acaben a Suïssa sense pagar impostos i amb un tractament especial.
"Els vostres diners públics per organitzar aquests esdeveniments fan guanyar diners a la FIFA, que a Suïssa no paga impostos i té un tractament especial"
Gogishvilli puntualitza: "Són els governs qui posen els diners i fan viables els Mundials".
La FIFA va declarar beneficis de més de 7.000 milions d'euros en quatre anys. Per tant, tot i que encara no se sàpiga qui s'emportarà la pròxima Copa del Món, qui guanyarà, passi el que passi, serà la FIFA.
