Els dos bloquejos del segle XX al canal de Suez, l'obra faraònica impulsada per Lesseps
El primer canal que va unir el Mediterrani i el mar Roig data de fa gairebé 4.000 anys, però no va ser fins Al segle XIX que es va poder construir el canal actual
L'aturada del trànsit marítim pel canal de Suez per l'accident de l'enorme vaixell portacontenidors Ever Given d'aquest 2021 no és la primera, i previsiblement no serà la més llarga.
Des que es va inaugurar, el 1869, després de 10 anys de construcció, s'ha interromput almenys dues vegades, i durant força temps.
La primera va ser el 1956, quan el llavors president d'Egipte, Gamal Abdel Nasser, va decidir nacionalitzar-lo, i França i el Regne Unit van envair el país com a represàlia.
La resposta de Nasser va ser enfonsar una quarantena de vaixells que circulaven pel canal, cosa que va inutilitzar-lo fins a finals del 1957.
Del 1967 al 1975, tallat
Deu anys més tard, l'anomenada Guerra dels 6 Dies d'Israel contra Egipte també va comportar l'enfonsament de vaixells al canal, i el trànsit va quedar tallat novament.
En aquest cas, la interrupció va durar 8 anys, fins al 1975, i a partir d'aquesta data el canal ha funcionat ininterrompudament sense problemes destacables.
És una infraestructura d'un valor estratègic enorme per al comerç internacional actual, perquè permet el transport marítim entre Àsia i Europa evitant haver de passar per sota d'Àfrica.
El primer canal, el segle XX aC
Però la idea de fer navegable el pas del mar Roig al mar Mediterrani va néixer molt abans que aquest comerç existís.
La van tenir els faraons de l'antic Egipte fa gairebé 4.000 anys, amb una concepció diferent: van construir un canal entre el mar Roig i un dels braços del riu Nil.
Es coneix com el Canal dels Faraons i segons els registres històrics l'hauria fet construir un faraó que podria ser Sesostris III, i l'hauria reconstruït el rei persa Darius I cap al 500 aC després de conquerir Egipte.
Els següents conqueridors, grecs, romans i musulmans, també l'haurien fet servir, però finalment hauria caigut en desús i se n'hauria perdut tant el recorregut com el record.
Venècia projecta el primer canal directe al Mediterrani
El segle XVI els venecians van proposar construir-ne un directament entre els dos mars i per primera vegada com a via directa del comerç entre Àsia i Europa, però no es va concretar.
A principis del segle XIX Napoleó, que va fer buscar el Canal dels Faraons, va reprendre el projecte, i es van anar fent intents de convèncer els governants egipcis, que llavors depenien de l'imperi turc.
Lesseps impulsa el projecte definitiu
Va ser l'enginyer francès Ferdinand de Lesseps, molt ben relacionat amb els governants d'Egipte, el que va aconseguir impulsar el projecte definitiu, amb una operació borsària massiva a París per finançar-lo.
El projecte implicava construir un canal de més de 190 quilòmetres aprofitant els tres llacs que hi havia en el recorregut.
La construcció, de proporcions faraòniques, va començar el 1859 i es calcula que hi van arribar a treballar un milió i mig de persones, la majoria forçades.
Desenes de milers de morts i nova maquinària
Les condicions pèssimes van fer que desenes de milers de treballadors morissin, la majoria de còlera. Les xifres de víctimes mortals varien segons les fonts, entre 20.000 i 125.000.
L'obra també va impulsar l'enginyeria civil, amb màquines excavadores dissenyades expressament que van permetre moure 50 milions de metres cúbics de terra en poc més de 2 anys.
El primer vaixell va circular-hi el 1867, però la inauguració oficial es va fer el 1869, amb una gran cerimònia internacional encapçalada per l'emperadriu Eugenia de Montijo, dona de Napoleó III.
Propietat franco-egípcia, rivalitat franco-anglesa
La propietat es repartia en un 56% en mans franceses, amb uns 21.000 inversors que hi havien posat diners, i un 44% en mans egípcies, part de la qual pocs anys després va comprar el Regne Unit.
Des del primer moment el canal va ser objecte de conflicte entre França i el Regne Unit, que aspirava a controlar la regió, per controlar el comerç amb l'Índia, llavors colònia seva.
La ruta va anar guanyant importància a mesura que hi havia més vaixells de vapor, i des del 1888 va estar sota control militar britànic i amb l'imperi otomà com a garant que funcionés també en temps de guerra.
La nacionalització i l'ampliació
El conflicte va esclatar a principis de la dècada del 1950, quan Egipte va exigir als britànics que marxessin, cosa que va portar finalment a la nacionalització decretada per Nasser.
Després de les dues grans aturades dels anys 50 i 60, el canal ha continuat funcionant sense problemes i ha anat assumint cada vegada més trànsit de vaixells, que també han estat cada vegada més grans.
El 2015 el president Al-Sisi va inaugurar-ne una ampliació, que va consistir a eixamplar-lo en els punts més estrets i també a fer-lo més profund en els 35 quilòmetres amb menys profunditat, ampliació que no ha evitat el bloqueig del Ever Given.
El bloqueig actual pot suposar per a les companyies asseguradores una xifra molt alta d'indemnitzacions: es calcula que hauran de pagar uns 3.000 milions de dòlars.
- ARXIVAT A:
- SuezEgipteComerçMemòria històrica
