Els Estats Units 50 anys després de l'assassinat de Martin Luther King

Què pensaria Luther King avui dels Estats Units si no l'haguessin matat en aquell motel de Memphis el 4 d'abril del 1968? Hem fet la mateixa pregunta a la trentena de personalitats que hem entrevistat en el nostre viatge a Alabama i la resposta, amb matisos, és unànime: s'han aconseguit molt progressos per posar fi a la segregació racial, però estem encara molt lluny de la plena igualtat entre blancs i negres.

Quan va morir per un tret del supremacista James Earl Ray, King tenia només 39 anys, però havia aconseguit que el Congrés aprovés dues lleis que van canviar radicalment la vida dels negres als estats racistes del sud. La Llei de drets civils (1964) i la Llei del dret a vot (1965).

Sobre el paper, blancs i afroamericans ja eren 100% iguals. A partir de llavors, van pensar alguns, es només qüestió de temps que el somni de King es faci realitat i que les dues races visquin en harmonia com a germans.

Però si alguna cosa ensenya la història és que 50 anys són molt pocs. Molts pocs per canviar uns hàbits, unes inèrcies, uns pensaments  i un país que acumulava segles d'esclavitud, racisme i segregació.

Una cosa és canviar les lleis; l'altra, les persones i les institucions.  Això vol dir que avui els negres poden fer exactament el mateix que els blancs, però a la pràctica ho tenen molt més difícil i la barreja i integració entre les dues comunitats encara és limitada.

Just després de la mort de King, el president Lyndon Johnson va encarregar un primer estudi que va demostrar que el racisme institucional i sistèmic era el responsable del mal estat en què estava la comunitat negra.

Fa un mes es va publicar un segon informe per saber com estava la desigualtat racial 50 anys després. I les conclusions deixen molt que desitjar. Tot i que avui els afroamericans són menys pobres, estan més formats i viuen més, moren quatre anys abans que els blancs, tenen molts menys diners i van menys a la universitat. Algunes xifres:

És a dir, la segregació "de facto" continua existint en moltíssims nivells i el que sorprèn a l'estranger és la capacitat que té el sistema per reinventar-se i seguir mantenint els negres a un segon marge.

La discriminació ja no és descarada com en l'època de King, ara s'ha fet subtil i silenciosa, però continua existint. A Montgomery, per exemple, bancs i immobiliàries encara posen uns interessos més alts als afroamericans que volen comprar cases i també surt més car assegurar una vivenda en un barri negre que un de blanc.

Pocs historiadors neguen la següent cadència històrica: quan es va abolir l'esclavitud (1865), els estats del sud es va inventar les lleis de segregació racial; quan el 1965 es va il·legalitzar la segregació, els presidents Nixon, Reagan i Clinton van apostar per la mà dura en la lluita contra la delinqüència i les drogues que va acabar sent demolidora per a la comunitat negre.

Milions d'afroamericans van entrar a la presó amb penes molt serveres en una proporció molt més alta que els blancs; encara avui, un negre té sis vegades més possibilitats d'acabar empresonat que un blanc per culpa d'un sistema policial, judicial i penitenciari incapaç d'erradicar la seva inèrcia racista. El sistema, doncs, es va reinventant per continuar oprimint la minoria negra.

Una conseqüència d'aquest racisme institucional és que, 50 anys després, molts negres encara troben dificultats per votar lliurement. La majoria d'estats del Sud tenen lleis que treuen el dret a vot per tota la vida a qualsevol persona que hagi estat condemnada (és una excepció al món occidental, a Espanya i la majoria de països de la UE, els presos i condemnats no perden mai el dret a votar). Això, a la pràctica, deixa sis milions de ciutadans sense dret a vot i de nou els negres són els més perjudicats perquè proporcionalment n'hi ha molts més d'empresonats.

A Alabama, vam parlar amb Kenneth Glasgow, un antic pres transformat en reverend activista que ha aconseguit, després de molts esforços, que el congrés del seu estat eliminés la majoria de supòsits pels quals els condemnats no podien votar.

Resultat, en les eleccions a un escó pel Senat de Washington del desembre passat va guanyar el candidat demòcrata, un fet inèdit en 25 anys. Es va imposar per 20.000 vots i Glasgow calcula que ja van poder votar uns 10.000 condemnats, la majoria  a favor dels demòcrates. Però és que amb les eleccions clau de mig mandat del novembre, només a Alabama, 200.000 condemnats podran tornar a votar i això pot canviar molt l'equilibri de forces d'aquest estat republicà.

Luther King als anys 60, Kenneth Glasgow al segle XXI. Els negres han de seguir lluitant contra un sistema que clarament encara els discrimina.

Hi ha el debat també que els problemes dels negres avui en dia ja són més per culpa de la classe que de la raça; és a a dir, que no es discrimina els negres per ser del color que són, sinó perquè estan en un sistema que castiga és els pobres.

Però més informes demostren el contrari: els negres que arriben a la classe mitjana cobren menys que els seus col·legues blancs i tenen més possibilitats de tornar a caure a la classe baixa que no pas els blancs.

Quan van matar Luther King, el premi Nobel estava immers en una campanya contra la pobresa i la desigualtat. Era una marxa de 1.000 quilòmetres fins a Washington per obrir els ulls del poder dels estralls que aquells dos fenòmens creaven a milions de persones, fossin blancs o negres.

Avui, no es pot dir que la desigualtat racial ni que la pobresa a la societat estigui gaire millor que el 1968. D'aquí que la lluita per aquell somni d'igualtat i integració de Martin Luther King sigui al segle XXI més necessària que mai, als Estats Units i a bona part del món.