Els EUA, els grans guanyadors de la guerra a Ucraïna (per ara)

Fa un any, la reputació exterior dels Estats Units passava per un mal moment. El fiasco de la retirada caòtica de l'Afganistan encara era molt present, com també ho era la ressaca de veure una turba trumpista assaltant el Congrés de la que sempre s'ha considerat orgullosament la primera democràcia moderna del planeta. Malgrat el canvi de to atlantista de la presidència de Joe Biden, la sensació era que la gran potència continuava atrapada en els seus fantasmes i no estava en posició de liderar gaire, exhibir credibilitat i presentar-se com model a seguir.

A finals del 2021 i principis del 2022, els serveis d'intel·ligència nord-americans van començar a detectar com Rússia mobilitzava tropes i les anava acumulant a la frontera amb Ucraïna. La CIA, que  semblava tenir espies a la cúpula del Kremlin, va preveure i desvelar diversos cops d'efecte de Putin i una setmana abans de la invasió, quan la resta del món i els mateixos ucraïnesos ho veien impossible, va alertar que el líder rus havia pres la decisió d'ocupar el país veí. Les alarmes es van demostrar certes i els enormes serveis secrets i militars dels EUA van poder començar a reparar, en part, el desprestigi majúscul que es va guanyar arran de les mentides de l'Iraq dues dècades abans.   

Durant un any de guerra, ho han continuat fent en estreta col·laboració amb les autoritats civils i militars de Kíiv, que no haguessin tingut tant èxit a l'hora de repel·lir la invasió sense la informació d'intel·ligència i el suport militar que li ha anat subministrant Washington. De la mateixa manera, els EUA es poden atorgar una petita part del mèrit de la resistència ucraïnesa, ja que, des de fa quasi una dècada, els seus instructors havien entrenat soldats ucraïnesos i havien estat un dels impulsors de la modernització de l'ineficaç exèrcit de Kíiv.

Com arraconar Rússia sense picar-se els dits

Si una cosa tenien clara els governs i l'opinió pública occidental era que no s'enviarien tropes pròpies a Ucraïna perquè implicaria la tercera guerra mundial, però estaven decidits a ajudar molt Kíiv i castigar Rússia per annexionar-se il·legalment part del país veí. L'aventura, a Putin, li havia de sortir caríssima perquè, si no, es temien, no s'aturaria a Ucraïna i establiria un precedent molt perillós que altres autòcrates podrien replicar. La pregunta era com es podia ajudar els ucraïnesos de forma efectiva i debilitar alhora Rússia. Aquí, Biden i el seu equip de veterans diplomàtics d'altres administracions demòcrates van veure una oportunitat única per recuperar el temps i el crèdit perdut.

Per embrancar-se en una operació tan gran feia falta capacitat de lideratge, tenir múscul polític i militar, idees clares i teixir aliances i complicitats. La nova administració nord-americana es va veure en la posició ideal i el vestit li podia anar a mida. De la mà dels seus socis europeus, a qui havia recuperat després de l'era Trump, es va construir una gran coalició internacional per aïllar Rússia a l'ONU i en l'escena global, va engegar una cascada de sancions coordinades que han fet prou mal a la seva economia i el seu desenvolupament i, finalment, s'ha bolcat a socórrer militarment Zelenski amb un gran operació logística de subministrament d'armes cada cop més poderoses.

El resultat ha estat un tipus de guerra que els EUA històricament ja havien practicat: una guerra "per delegació" (by proxy) on ells posen mitjans i recursos mentre les tropes i la sang van a càrrec dels aliats locals, en aquest cas els ucraïnesos. Com en tota aventura, el factor sort és important i, aquí, tant als EUA com a Ucraïna els han ajudat els errors majúsculs de l'exèrcit rus que es va haver de retirar humiliat de bona part del territori conquistat inicialment. Des del punt de vista nord-americà, el resultat a un any del conflicte seria el següent:

Els EUA i Rússia, un any després 

1) Rússia ha fracassat a l'hora de canviar el règim ucraïnès i la invasió li ha sortit militarment caríssima. La perspectiva d'un govern prorus a Kíiv ara mateix és una quimera. Objectiu aconseguit per Ucraïna, els EUA i els aliats.

2) El món ha vist com el temut exèrcit rus no era tan poderós com es creia. El Pentàgon es pot reconfortar pensant que si les forces d'un dels seus grans rivals punxen, ell pot respirar més tranquil. A això s'hi suma que les armes nord-americanes en mans dels ucraïnesos s'han demostrat més efectives i precises que les del Kremlin i que la capacitat de mobilització per ajudar militarment Ucraïna és una bona exhibició de múscul militar. Per si algú dubtava que l'exèrcit dels EUA perdia pistonada.

3) Si Putin confiava en dividir Occident, de moment, ha aconseguit el contrari. La vella aliança entre els Estats Units i Europa s'ha enfortit i, fins ara, acaben anant tots a la una tant en l'entrega d'armes com en el suport polític a Zelensky. I ningú al vell continent disputa el paper de lideratge de Washington.

4) La gran obsessió de Putin era l'ampliació de l'Aliança Atlàntica cap a l'Est. Si volia frenar-la, ha aconseguit el contrari: mai hi havia hagut tanta concentració de tropes aliades a la frontera oriental ni el paraigua de l'OTAN havia estat tan cobejat. Com a prova, Finlàndia i Suècia trucant a la porta de l'Aliança i aquesta rebent-les amb els braços oberts. Un escenari sempre desitjat per Washington.

5) En aquest sentit, l'OTAN, la bèstia negra de Putin, està avui molt més reforçada i vigoritzada. Els pressupostos militars de la majoria de socis s'han disparat per sobre el 2% del PIB i tots han redescobert la utilitat de tenir una poderosa aliança que pugui frenar una amenaça com la de Rússia. Els EUA, en aquest punt, també es poden sentir reivindicats, ja que portaven dècades pressionant els europeus perquè arribessin, com a mínim, al 2% de la despesa militar.

6) Rússia s'ha quedat molt aïllada a nivell internacional, només pot comprar armes a l'Iran i Corea del Nord. Cert que la Xina, l'Índia i desenes de països no han condemnat l'agressió i li segueixen comprant hidrocarburs, però tampoc s'han posat al costat de Moscou ni l'ajuden en el seu esforç bèl·lic.

7) A nivell intern, Biden ha aconseguit, per ara, el suport de l'opinió pública i també del gros del Partit Republicà, especialment de les veus poderoses en política exterior, com els senadors Mitch McConell o Lindsey Graham. Un exemple del bipartidisme tan escàs a Washington i que tant reclama Biden.  

8) El president nord-americà també es pot sentir reivindicat a nivell ideològic. Des que va arribar a la presidència predicava que el leit motiv de segle XXI seria el pols entre dos models: les democràcies contra les autocràcies nacionalistes i alertava sobre el perill i els cants de sirena d'aquestes últimes. A Biden, l'exemple de l'agressivitat russa li va molt bé per defensar aquesta cosmovisió i posar en valor les democràcies, que ell considera "un sistema superior".

9) Abans del conflicte, els països de la Unió Europea compraven més del 40% del gas i un 25% del petroli que consumien a Rússia. Avui, segons l'Eurostat, aquestes proporcions han baixat fins al 15% i el 14% respectivament. Per contra, el 2021, els EUA exportaven molt pocs hidrocarburs a Europa (un 7% de gas i un 9% de petroli), mentre que el 2023 van camí de convertir-se en el primer proveïdor europeu d'energia, un títol que tenia Rússia (la UE ja importa el 15% del gas i el 12% del petroli dels EUA).

Per tant, els Estats Units i les seves companyies també estan guanyant molts diners amb aquesta crisi i estan molt ben situats per ser els grans proveïdors de gas liquat a Europa en les pròximes dècades. Per no dir que els gasoductes Nord-stream I i II, que havien de multiplicar la capacitat d'exportació russa via Alemanya i contra les quals s'havien manifestat reiteradament els EUA, han quedat inutilitzats al fons del mar Bàltic per un misteriós sabotatge.

Una aposta exitosa, per ara

En definitiva, la guerra a Ucraïna ha permès als Estats Units sentir-se reivindicats i imprescindibles com a primera potència, frenar una mica el seu declivi en l'escena internacional, recuperar un cert prestigi i reconeixement i fer negoci (econòmic i també per la seva indústria militar).

En part, ha aconseguit tot això a expenses de Rússia, ja que, si un dels seus grans rivals demostra estar en tantes dificultats, conseqüentment l'estatus de superpotència de Washington millora de forma automàtica, i això, mirant de reüll la cursa amb el rival de veritat, la Xina, no és un element menor.  

Vol dir tot plegat que els EUA van camí d'imposar-se i guanyar la guerra? Ni molt menys. Tots els experts pronostiquen un conflicte llarg i ple d'incògnites. La bona estrella nord-americana podria minvar si Ucraïna comença a perdre territori, si la unitat atlàntica s'esquerda per l'allargament del conflicte, si Occident s'implica cada vegada més en el conflicte i aquest s'eternitza, si les opinions públiques es cansen de la causa ucraïnesa i pressionen els governs per afluixar el suport, o si passa qualsevol incident imprevisible o xoc entre Rússia i algun país de l'OTAN.

En definitiva, la sort dels EUA va molt lligada a la d'Ucraïna i si aquesta es torça, de retruc també ho farà la de Washington. I, sobre tot plegat, hi ha encara un altre dubte: què passarà si, d'aquí dos anys, Donald Trump, aïllacionista i admirador de Putin, torna a la Casa Blanca?