Els morts no es jutgen: els atemptats del 17A en un judici de frustracions

Hi ha qui diu que el judici del 17A està més vinculat amb l'explosió d'Alcanar que amb els atemptats de Barcelona i Cambrils perquè els terroristes morts no s'hi jutgen. Una circumstància que pot generar frustracions a totes les parts.

D'entrada, les xifres són voluminoses: tretze peces repartides en un centenar de volums i gairebé 50.000 pàgines del sumari judicial contra tres acusats que no van ser a cap dels llocs on es van produir els atacs, més de 400 testimonis i una vintena d'advocats d'acusacions populars i particulars que representen un centenar de víctimes.

Els efectes de la Covid-19 han obligat a restringir l'accés a la sala de l'Audiència Nacional de San Fernando de Henares. No hi haurà públic i només es podran acreditar 25 mitjans nacionals i internacionals. De cadascun d'ells únicament un periodista podrà ser dins la sala.

L'Audiència donarà senyal en directe a través d'un canal de Youtube per facilitar que les víctimes estrangeres puguin seguir el judici des dels seus països. De les 16 víctimes mortals, només tres eren de l'estat.

Una diferència substancial en relació a d'altres països, com França, que prohibeix l'enregistrament dels judicis i excepcionalment, en el cas de Charlie Hebdo, ha permès una gravació que es farà pública quan hagin passat 50 anys perquè es considera històric i que ha de formar part de la memòria col·lectiva. A Madrid, però, aquest atemptat no genera tanta expectació mediàtica. Ni tan sols ningú ha gosat anomenar-lo "històric".

Els silencis dels acusats

Cap dels autors materials dels atacs està viu. L'imam Abdelbaki Es-Satty –l'agent de radicalització i el referent espiritual dels atacs- i el seu deixeble Youssef Aalla van morir a l'explosió d'Alcanar; el conductor de la furgoneta, Younes Abouyaaqoub, va ser abatut a Subirats i el grup de cinc individus que encapçalava Mohamed Hichamy va morir a Cambrils.

Els tres homes que s'asseuran a la banqueta dels acusats no van ser als escenaris dels atacs, però els costarà demostrar que no hi volien participar. Mohamed Houli, el jove que s'autogravava amb els companys fabricant explosius, va sortir il·lès de l'explosió d'Alcanar. Ell, que ara té 23 anys, assegura que se'n va desdir poc abans, però que no podia fer res per evitar-ho.

Qui l'havia conegut abans del 2017 manté que era un jove tímid i discret, de poques paraules. És l'únic dels acusats amb nacionalitat espanyola i la seva família prové de Melilla.

Driss Oukabir, que va llogar la furgoneta que va atemptar a la Rambla, defensa una dubtosa innocència, perquè hi ha testimonis protegits que el situen al xalet. Les seves declaracions evidencien que va ser testimoni del procés de radicalització del seu germà menor d'edat, Moussa, i que va fer poca cosa per evitar que el seu discurs extremista avancés.

Ell, que ara té 31 anys, va ser detingut a Ripoll poques hores després que Younes Abouyaaqoub atemptés a la Rambla.

Tant a Houli com a Oukabir, la fiscalia els acusa de formar part d'una organització terrorista, de tinença i fabricació d'explosius i de cometre estralls en grau de temptativa, però, per contra, els exclou dels 16 assassinats que es van cometre. Demana per a ells entre 41 i 36 anys. Un punt de vista al qual les associacions de víctimes s'oposen diametralment. No només els consideren responsables dels dos atemptats, sinó que demanen per a Houli i Oukabir presó permanent revisable.

És la primera vegada que una acusació sol·licita aquesta condemna a l'Audiència Nacional, ja que no passava des que es va reformar el Codi Penal l'any 2015.

Pel que fa al tercer acusat, Said Ben Iazza, de 27 anys, s'haurà de defensar d'haver deixat el vehicle i la documentació als membres del grup per adquirir explosius. La geolocalització de la seva furgoneta de treball el situa a prop del xalet d'Alcanar, una prova que el seu advocat defensor –l'únic que el té d'ofici– refutarà.

Interrogants que no es resoldran

La justícia exigeix que els processats siguin acusats, defensats i jutjats, i que tots els interrogants que genera la investigació, encara que semblin de més transcendència, es mantinguin al marge del procediment. Al tribunal no li interessarà aclarir qüestions com ara com es va gestar un procés de radicalització d'un grup tan nombrós de persones en una població de poc més de 10.000 habitants. Quines vinculacions va mantenir Abdelbaki Es-Satty amb el CNI i la Guàrdia Civil. O si existeix algun tipus de connexió internacional que fins avui no s'ha pogut acreditar.

Difícilment el judici anirà més enllà de la investigació, i es mantindran les múltiples incògnites a l'entorn de les relacions d'Es-Satty o de si el grup tenia alguna mena de dependència jeràrquica amb l'exterior. Els múltiples viatges a l'exterior, les declaracions d'alguns testimonis i la dimensió dels objectius que pretenien atacar són interrogants que pesen i que, encara avui, no tenen resposta.

L'objecte del judici és la culpabilitat dels tres individus. Demostrar que tenien coneixement del que s'estava planejant i que no van fer res per evitar-ho. Si no van poden ser executors materials, en van ser encobridors, diuen les acusacions populars. No conduïen la furgoneta, no es van llançar a apunyalar els vianants del Passeig Marítim de Cambrils.

No són acusats per substitució, diuen. Són els que van permetre que els crims fossin possibles. I algunes de les acusacions van més enllà. Volen demostrar la negligència de l'Estat. Una qüestió polèmica que es va aconseguir amb l'atemptat d'ETA a Hipercor, però que difícilment es repetirà en el doble atemptat de Barcelona i Cambrils.

Un jutge de caràcter fort

El judici està presidit pel president de la Secció Tercera de la Sala Penal de l'Audiència Nacional, Félix Alfonso Guevara. Fill d'un altre jutge, Bienvenido Guevara, té més de quaranta anys d'experiència i s'assegura que tothom sàpiga qui mana a la sala des del primer moment. De fet, en algunes entrevistes ha recordat que, si no fos pel seu caràcter fort i maldestre, hauria ascendit en la carrera judicial. Guevara va jutjar els autors de l'atemptat de la T-4 (2006) i va formar part del tribunal de l'11M que va presidir Javier Gómez Bermúdez.

Pel que fa a la fiscalia, el tàndem estarà format pel tinent fiscal Miguel Ángel Carvallo, que ja vam veure en el judici de Trapero i la cúpula dels Mossos, i Ana Noé, de perfil molt més discret.

Supervivents: presents i absents

Setze víctimes mortals, més d'un centenar de ferits i desenes de testimonis presencials. Tots ells supervivents de les dues matances. La llista de damnificats del Ministeri de l'Interior mai ha coincidit amb la de la fiscalia, però supera les 169 persones.

Per als supervivents aquest és un judici ple de confusions que els pot frustrar durament i obligar a pensar que la veritat del 17A encara es troba més lluny. L'opacitat del Congrés dels Diputats, que no ha permès la creació d'una comissió d'investigació dels atemptats, les especulacions sobre la mort d'Abdelbaki Es-Satty –compartida per alguns sectors independentistes, però també per la comunitat musulmana– i, sobretot, els silencis, fan mal.

Silencis de persones que van ser testimonis dels processos de radicalització dels autors dels atemptats i van mirar cap a una altra banda; silencis dels cossos d'intel·ligència, que només han aclarit la relació de l'imam Es-Satty en una comissió de secrets oficials de la qual no poden transcendir els detalls; silencis de les administracions a l'hora de reconèixer una víctima / supervivent de terrorisme.