Els observadors debaten sobre el paper d'internet i les xarxes socials en les revoltes populars (1)
Els observadors, la majoria d'ells periodistes i sociòlegs dels països occidentals, no es posen d'acord sobre l'impacte que les xarxes socials poden tenir en la revolta que hi ha encara a Egipte i que a Tunísia ha foragitat l'autoritari Ben Ali.
La mateixa vocació de síntesi i etiquetatge que ha dut els informadors a crear termes específics per a cadascun d'aquests moviments (des de la Revolució de Vellut txeca fins a la Revolució Taronja ucraïnesa o, ara, la Revolució de Jessamí tunisenca), ha fet brillar la idea d'atribuir al Twitter un paper cabdal. La temptació hi és des que el duet lèxic "Twitter Revolution" es va instal·lar a la xarxa.
"Revolta Twitter"
L'origen es deu al politòleg bielorús establert als estats Units Eugeny Mozorov. En un apunt del seu blog sobre una onada de protestes a Moldàvia va fer servir l'expressió i, tot i que es mostrava escèptic sobre el paper d'aquest servei de missatges breus, ja va quedar encunyada una forma nova de revolta.
Abans, Morozov ja s'havia ocupat de la possible incidència de les noves tecnologies en els aixecaments d'Ucraïna, en aquella revolta que es va associar al color d'una plataforma política. I ho havia fet per criticar visions més entusiastes amb el paper d'aquestes eines, en una societat no prou digitalitzada.
Morozov, que ha publicat a principis d'aquest any el llibre "The Net Delusion", on exposa la seva crítica, manté, de fet, una posició de matís. Accepta que les xarxes socials tenen algun efecte en els canvis socials però desmenteix l'apassionament amb què ho defensen aquells a qui anomena "ciberutòpics".
Encara més rotund es mostrava Malcolm Gladwell quan assegurava que els periodistes dotaven el Twitter d'un paper immerescut en les protestes de l'Iran. I recordava que podien seguir missatges en anglès però que, com és obvi, la majoria dels iranians escriuen en farsí. És a dir: que l'observador jutja per allò que interpreta i en treu conclusions sense entendre la resta.
Els mòbils sí
Les visions equilibrades no provenen només dels escèptics. Ethan Zuckerman és un activista transparent, impulsor de Global Voices, un col·lectiu dedicat a emprar les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) per "dotar de veu" els que ho necessiten. Doncs bé, admet en un apunt recent que les revoltes no les fan les xarxes socials sinó les persones. Es fa ressò dels vincles que llocs com el Facebook han establert però subratlla que per a les comunicacions s'han fet servir molt més els pamflets i els SMS.
El rol dels missatges amb mòbil com un símptoma dels nous temps es troba analitzat en una cinquantena de pàgines del darrer llibre del professor Manuel Castells, "Comunicación y Poder", que fa un repàs exhaustiu dels fets de l'any 2004, quan, malgrat viure en un sistema democràtic, i davant d'una gran mentida oficialitzada, els espanyols van recórrer a aquesta via per aixecar una protesta de grans proporcions a un bon nombre de ciutats.
I els pamflets, com sempre
Pel que fa als pamflets, gràcies a internet, ara sí, i a un grup de voluntaris, que han fet la traducció de l'àrab a l'anglès, ja se sap que han sigut un instrument clau en la comunicació contra el règim. Encara més: aquests papers insistien als seus receptors que evitessin el Facebook i el Twitter. Per un sol motiu: actuar en aquests llocs és el mateix que mostrar-se a la policia.
Aquesta és, justament, la crítica més clara als que confien en el poder de les xarxes socials. Se'ls recorda que es tracta d'espais que els governs poden controlar amb facilitat.
La capacitat d'un govern autoritari va més enllà del control dels perfils al Facebook. Poden forçar els operadors de telefonia a transmetre missatges a favor seu i, si cal, tancar l'accés a internet, com ho ha fet el govern egipci o com ho va fer el xinès, durant els incidents de juliol de 2009.
És la connexió
La debilitat d'aquesta via sembla evident però els efectes són contradictoris. El ciberbloqueig del país va acabar d'irritar ciutadans que no encara s'havien compromès amb les protestes i, d'altra banda, Google i Twitter van idear conjuntament un procediment per esquivar el mur digital. Cinc dies després, Egipte es reconnectava al món.
Potser no són revoltes del Twitter ni del Facebook però sí que són les revoltes del temps de les multiconnexions. L'ús de la xarxa per a l'intercanvi d'informació podria ser rellevant i així ho sosté Mathew Ingram. Si més no, ha servit per enviar els missatges d'Egipte al món, per traduir textos de forma col·laborativa i fer córrer llistes d'usuaris del Twitter amb coses a dir.
També s'han desenvolupat mapes que volen ajudar a entendre l'evolució de les protestes, a partir de le'xperiència adquirida per entitats socials quan volien fiscalitzar el darrer procés electoral al país.
Com que l'absència de lideratges clars ajuda a aquesta atribució genèrica a una massa irreconeixible –qui és qui en una marxa d'un milió de persones?- fa l'efecte que tot s'aclareix si s'obté la resposta en una pàgina blavosa del Facebook.
Potser internet no ha sigut ben bé el motor de les revoltes, però no és tan senzill obviar la seva influència.
(Continua aquí)
"Revolta Twitter"
L'origen es deu al politòleg bielorús establert als estats Units Eugeny Mozorov. En un apunt del seu blog sobre una onada de protestes a Moldàvia va fer servir l'expressió i, tot i que es mostrava escèptic sobre el paper d'aquest servei de missatges breus, ja va quedar encunyada una forma nova de revolta.
Abans, Morozov ja s'havia ocupat de la possible incidència de les noves tecnologies en els aixecaments d'Ucraïna, en aquella revolta que es va associar al color d'una plataforma política. I ho havia fet per criticar visions més entusiastes amb el paper d'aquestes eines, en una societat no prou digitalitzada.
Morozov, que ha publicat a principis d'aquest any el llibre "The Net Delusion", on exposa la seva crítica, manté, de fet, una posició de matís. Accepta que les xarxes socials tenen algun efecte en els canvis socials però desmenteix l'apassionament amb què ho defensen aquells a qui anomena "ciberutòpics".
Encara més rotund es mostrava Malcolm Gladwell quan assegurava que els periodistes dotaven el Twitter d'un paper immerescut en les protestes de l'Iran. I recordava que podien seguir missatges en anglès però que, com és obvi, la majoria dels iranians escriuen en farsí. És a dir: que l'observador jutja per allò que interpreta i en treu conclusions sense entendre la resta.
Els mòbils sí
Les visions equilibrades no provenen només dels escèptics. Ethan Zuckerman és un activista transparent, impulsor de Global Voices, un col·lectiu dedicat a emprar les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) per "dotar de veu" els que ho necessiten. Doncs bé, admet en un apunt recent que les revoltes no les fan les xarxes socials sinó les persones. Es fa ressò dels vincles que llocs com el Facebook han establert però subratlla que per a les comunicacions s'han fet servir molt més els pamflets i els SMS.
El rol dels missatges amb mòbil com un símptoma dels nous temps es troba analitzat en una cinquantena de pàgines del darrer llibre del professor Manuel Castells, "Comunicación y Poder", que fa un repàs exhaustiu dels fets de l'any 2004, quan, malgrat viure en un sistema democràtic, i davant d'una gran mentida oficialitzada, els espanyols van recórrer a aquesta via per aixecar una protesta de grans proporcions a un bon nombre de ciutats.
I els pamflets, com sempre
Pel que fa als pamflets, gràcies a internet, ara sí, i a un grup de voluntaris, que han fet la traducció de l'àrab a l'anglès, ja se sap que han sigut un instrument clau en la comunicació contra el règim. Encara més: aquests papers insistien als seus receptors que evitessin el Facebook i el Twitter. Per un sol motiu: actuar en aquests llocs és el mateix que mostrar-se a la policia.
Aquesta és, justament, la crítica més clara als que confien en el poder de les xarxes socials. Se'ls recorda que es tracta d'espais que els governs poden controlar amb facilitat.
La capacitat d'un govern autoritari va més enllà del control dels perfils al Facebook. Poden forçar els operadors de telefonia a transmetre missatges a favor seu i, si cal, tancar l'accés a internet, com ho ha fet el govern egipci o com ho va fer el xinès, durant els incidents de juliol de 2009.
És la connexió
La debilitat d'aquesta via sembla evident però els efectes són contradictoris. El ciberbloqueig del país va acabar d'irritar ciutadans que no encara s'havien compromès amb les protestes i, d'altra banda, Google i Twitter van idear conjuntament un procediment per esquivar el mur digital. Cinc dies després, Egipte es reconnectava al món.
Potser no són revoltes del Twitter ni del Facebook però sí que són les revoltes del temps de les multiconnexions. L'ús de la xarxa per a l'intercanvi d'informació podria ser rellevant i així ho sosté Mathew Ingram. Si més no, ha servit per enviar els missatges d'Egipte al món, per traduir textos de forma col·laborativa i fer córrer llistes d'usuaris del Twitter amb coses a dir.
També s'han desenvolupat mapes que volen ajudar a entendre l'evolució de les protestes, a partir de le'xperiència adquirida per entitats socials quan volien fiscalitzar el darrer procés electoral al país.
Com que l'absència de lideratges clars ajuda a aquesta atribució genèrica a una massa irreconeixible –qui és qui en una marxa d'un milió de persones?- fa l'efecte que tot s'aclareix si s'obté la resposta en una pàgina blavosa del Facebook.
Potser internet no ha sigut ben bé el motor de les revoltes, però no és tan senzill obviar la seva influència.
(Continua aquí)
