"Els que no són ningú": la França que se sent menyspreada per Emmanuel Macron

Era un dels primers actes públics d'Emmanuel Macron, el que fins aleshores havia estat ministre de Finances de la presidència socialista de François Hollande i que va aconseguir passar a segona volta de les eleccions presidencials del 2017 sense un partit al darrere, guanyar Marine Le Pen i convertir-se en el president electe més jove de la República Francesa. Era la inauguració d'una estació de tren reconvertida en laboratori per a empreses start-up, el 29 de juny, a París, i va etzibar als presents: "Una estació és un lloc on et pots creuar amb la gent que té èxit i la gent que no és ningú".

La frase encapçala el llibre de Taha Bouhafs sobre el quinquenni Macron. Un relat que repassa les lluites socials que han caracteritzat la seva presidència, des de les protestes pel preu dels carburants de les "armilles grogues" fins a les manifestacions en contra de la reforma de les pensions, passant per la denúncia de les reformes legislatives que han retallat la llibertat de culte o que han protegit els cossos i forces de seguretat de les acusacions contra ells per abús de poder.

L'autor, Taha Bouhafs, en fa un relat en primera persona des de la seva joveníssima experiència identitària i alhora periodística, cobrint i acompanyant aquestes protestes amb un mòbil i l'eco de les xarxes socials com a única arma de denúncia. Ell se sent representat per aquestes paraules:

"Jo soc un ‘ningú' com aquests que va descriure Macron. No tinc estudis superiors, vaig deixar l'escola als 16 anys, però davant aquests cinc anys de violències socials i simbòliques havia de fer alguna cosa. El llibre recull els meus aprenentatges polítics al costat de tots aquells que s'han organitzat i han plantat cara davant les injustícies."

Bouhafs va néixer a Alger, va créixer en un barri popular de Grenoble i és un més entre tants joves procedents de la immigració que han crescut als barris perifèrics de les grans ciutats i que es neguen a sentir-se exclosos, malgrat viure en un país on, segons el Defensor del Poble, els joves àrabs i negres tenen 20 vegades més possibilitats que un blanc de ser arrestats per la policia.

Les imatges que van sacsejar l'inici de la presidència de Macron

Aquesta experiència de racisme sistèmic, viscuda en la seva pròpia pell, va ser el que el va portar a fer periodisme de carrer gravant les actuacions policials durant les manifestacions.

En una d'elles, va gravar sense saber-ho dos guardaespatlles del president Macron clavant cops a uns manifestants, durant la jornada de l'1 de maig del 2018. No va ser fins al juliol, però, que es va saber que aquells dos suposats policies de paisà que s'havien excedit en la seva actuació eren de fet membres del servei de seguretat i vigilància de l'Elisi.

Aquell incident va catapultar Bouhafs i ara és present a l'escenari mediàtic francès sobretot a través dels seus comentaris a les xarxes, alguns d'ells polèmics i provocadors, cosa que l'ha convertit en diana d'atacs procedents de sectors macronistes i d'extrema dreta.

També una part del sector periodístic el critica per intrusisme professional, pel fet de no tenir un títol universitari i perquè no sempre que treballava al carrer -ara sí- tenia un carnet de premsa. Altres li han penjat l'etiqueta de "periodista militant", perquè exerceix la professió des d'aquesta òptica de denúncia, i perquè l'any 2017 es va presentar a les llistes de La França Insubmisa i va fer campanya al costat de Jean-Luc Mélénchon.

"Un racisme sistèmic no vol dir sistemàtic"

Polèmiques al marge, Bouhafs té la virtut de dir el que pensa i l'ànsia de fer-se escoltar. Treballa especialment per demostrar el caràcter sistèmic de la violència policial:

"No es tracta de dir que a França tots els policies són racistes, sinó de donar a conèixer com funciona la institució. Un racisme sistèmic no vol dir sistemàtic, vol dir que des del moment en què un policia comet un acte violent o racista, hi ha tot un sistema que es posarà en marxa per defensar-lo i justificar la violència."

Com a militant d'esquerres del moviment de Mélénchon, no és pessimista sobre el futur. Considera una victòria, per exemple, que si inicialment el moviment dels Armilles Grogues va córrer el perill de ser cooptat per militants del Front Nacional --després Reagrupament Nacional--, al final molts d'ells participessin també a les marxes contra la islamofòbia del 2019 o contra la reforma de les pensions.

"Les figures dels moviments socials que han emergit durant el quinquenni de Macron són sovint gent que ve de la immigració", assegura. "En tot cas, la recomposició de l'esquerra no es podrà fer sense els barris populars, sense tenir en compte les qüestions antiracistes, feministes o climàtiques, perquè aquest és el desafiament de la nostra generació".