Els rincosaures, antecessors dels dinosaures, morien de gana pel desgast de les dents

Els rincosaures, uns rèptils herbívors antecessors dels dinosaures que van viure fa uns 250 milions d'anys, morien de gana quan es feien grans pel desgast de les dents causat per la duresa dels vegetals que menjaven.

Aquesta és la conclusió a la qual ha arribat l'equip d'investigadors britànics encapçalat per Mike Benton, de la Facultat de Ciències de la Terra de la Universitat de Bristol, en un estudi publicat a la revista Paleontology.

Benton, que estudia els rincosaures des de fa anys, remarca que aquests animals "dominaven els seus ecosistemes", en general, com demostra el fet que "si trobaves un fòssil, en trobaves centenars". Bona part d'aquest èxit, pensen els científics, està relacionat amb la seva dentició.

De la mida aproximada d'una ovella, els rincosaures "eren les ovelles o els antílops de la seva època", el triàsic, explica Benton, però "tenien sistemes dentals especialitzats" que estarien adaptats per ingerir "masses d'aliments vegetals durs".

Marcat per unes temperatures altes i una vegetació dura, el triàsic és el període geològic que se situa entre el permià (fa 300-250 milions d'anys) i el juràssic (fa 200-145 milions d'anys).

L'estudi, publicat a la revista Paleontology, s'ha fet a partir dels fòssils trobats a Devon, a Anglaterra, utilitzant una tomografia computada, que permet veure com es desgastaven les dents i com n'apareixien de noves mentre anaven creixent.

Els fòssils, localitzats per Ron Coram, són d'un grup que hauria quedat colgat accidentalment arran d'unes inundacions pel desbordament de rius de la zona. És per això que hi ha tants exemplars joves, alguns acabats de néixer, fins i tot, així com d'adults i grans.

Aquest fet ha permès "comparar la seqüència de fòssils al llarg de la seva vida" i observar que "a mesura que els animals envellien, l'àrea de la mandíbula que es desgastava es movia cap enrere", cosa que "generava el desgast de noves dents i nous ossos", explica Thitiwoot Sethapanichsakul, estudiós de les mandíbules.

"Queda palès que menjaven aliments realment durs, com falgueres, que van desgastar-los les dents fins a l'os de la mandíbula, cosa que significa que, bàsicament, tallaven el menjar amb una barreja de dents i ossos."

Coram afegeix que els fòssils permeten observar que "després de certa edat, no estem segurs de quants anys s'alentia el seu creixement i l'àrea de desgast es fixava i es feia més i més profunda".

És un fet comparable amb els elefants d'avui en dia, diu: "Tenen un nombre fix de dents a la part posterior i després dels 70 anys els queda una última dent, i això és tot."

"No creiem que els rincosaures visquessin tant de temps", explica, però el seu aliment vegetal era tan dur que se'ls desgastava la mandíbula i, presumiblement, al final morien de gana".

A banda de comparar entre ells els diferents exemplars del grup de Devon, els científics també han pogut comparar aquests rincosaures amb altres que s'han trobat a Escòcia i a l'Argentina, posteriors.

D'aquesta manera s'ha constatat que la dentició va evolucionar amb el temps i que les dents úniques dels rincosaures els van permetre diversificar-se dues vegades, en el triàsic mitjà i en el triàsic superior.

Al final, però, i malgrat aquestes adaptacions al medi, sembla que el canvi climàtic i els canvis en la vegetació disponible per menjar van afavorir que els rincosaures s'extingissin i els dinosaures els agafessin el relleu com a fauna dominant.

Importants per a l'evolució de la vida a la terra

Abans de desaparèixer, però, els rincosaures van ser una part important dels ecosistemes del triàsic, quan la vida al planeta s'estava recuperant de l'extinció massiva més gran coneguda, ocorreguda al final del període anterior, el permià.

Van contribuir a aquesta recuperació i van preparar el terreny per a l'aparició de noves ecologies mentre el món actual anava construint-se a poc a poc, sota el domini dels dinosaures, primer, i, més tard, dels mamífers.