Els riscos de sobreexposar la imatge dels fills a les xarxes socials

Molts nens i nenes ja apareixen a Internet abans de néixer. Pares i mares pengen ecografies que mostren el fetus al ventre de la mare. Podria semblar una pràctica poc comuna, però bona part dels nadons l'experimenten -sense saber-ho, esclar. El 2010, l'empresa de seguretat informàtica AVG va promoure un estudi fet a deu països segons el qual el 23% de les mares havien penjat fotos del futur fill.

Els percentatges més alts es donaven al Canadà (37%) i els Estats Units (34%), i els més baixos a França (13%), el Japó i Itàlia (14%) i Alemanya (15%). A Espanya era del 24%.

Tot i que ja té nou anys, l'estudi encara se cita. Els percentatges poden haver variat però el problema segueix vigent i s'accentua un cop els nens han sortit del ventre de la mare. Segons el mateix estudi, el 33% de les mares havien penjat imatges del seu nadó just després del naixement i el 81% ho havien fet abans que el fill o filla tingués dos anys. Fins i tot el 7% havien creat una adreça de correu electrònic per al seu nadó.

Més consciència

Les coses, però, van millorant. Així, un estudi fet el 2016 per Nominet, una empresa de seguretat d'internet, assenyalava que els pares britànics penjaven una mitjana de 1.500 fotos dels seus fills durant els primers cinc anys de vida. Això significava un gran increment -del 54%- respecte a les dades de l'any anterior.

Però l'últim estudi de Nominet, de l'any 2018, mostrava una disminució de les xifres. De mitjana, els parents dels nens britànics de fins a 13 anys pengen a les xarxes socials 71 fotos i 29 vídeos cada any. La important reducció es pot deure, segons Nominet, a la conscienciació dels pares sobre el risc que suposa per a la privacitat.

Aquesta pràctica ja té un nom: "sharenting", que sembla una combinació de "share", compartir" i "parenting", criar els fills. Es podria pensar que no hi ha més conseqüències i que fins i tot té gràcia. Però per Sílvia Martínez, membre del Grup de Recerca en Aprenentatges, Mitjans i Entreteniment (GAME) de la UOC (Universitat Oberta de Catalunya), els pares s'ho haurien de pensar dos cops:

"Abans de publicar imatges, la protecció de l'interès superior del menor i dels seus drets individuals hauria de prevaler per sobre d'altres interessos. No obstant això, quan els pares comparteixen fotografies dels fills a les xarxes socials, especialment si són menors, poden no ser conscients dels riscos que això comporta".

D'entrada, quan es pengen imatges a la xarxa se'n perd el control i no se sap on aniran a parar, qui les veurà i, encara pitjor, què en faran. Fins i tot quan es limita l'accés a les imatges queda oberta la possibilitat que en l'entorn de familiars i amics hi hagi qui les difongui. Per no esmentar possibles ciberatacs que aconsegueixen capturar arxius de fotos privats.

Mirar bé les condicions de privacitat

Pensem en les condicions que, sovint sense llegir del tot o sense comprendre, acceptem per poder accedir a unes pàgines web o utilitzar una aplicació. Algunes ocupen unes quantes pàgines i contenen paràgrafs no sempre prou clars pels quals se'ls permet la utilització sense límits de tot el material.

Sílvia Martínez en posa un exemple prenent Facebook. En l'apartat "Els permisos que ens atorgues", s'especifica que l'usuari és el propietari del contingut que crea i comparteix, tant a Facebook com en altres xarxes propietats d'aquesta empresa -com ara Instagram. Però segons Martínez, l'epígraf es refereix als drets de propietat intel·lectual, i si es continua llegint, diu, comencen els matisos:

"Si comparteixes una foto a Facebook, ens dones permís per a emmagatzemar-la, copiar-la i compartir-la amb altres persones (tenint en compte la teva configuració). […] Tens l'opció de terminar aquesta llicència en qualsevol moment; per a fer-ho, només has d'eliminar el contingut o el compte. [...], el contingut que eliminis podria continuar apareixent si l'has compartit amb altres persones i aquestes no l'han eliminat".

La usurpació d'identitat és un altre perill. El 4 de desembre del 2018, Arthur Lance Maddox Parker apareixia dormint plàcidament en una foto en un compte d'Instagram. La seva mare i el seu oncle saludaven l'arribada al món d'Arthur, a qui, segons deien, estimaven molt.

Però com s'explicava el mes de març en un article al "Wall Street Journal", ni el nadó es deia Arthur, ni els feliços mare i oncle eren els seus vertaders mare i oncle i, per no ser veritat, ni tan sols era un nen, sinó una nena.

La periodista Joanna Stern ho explicava en un reportatge titulat, significativament, "Per què a les xarxes socials publico fotos del meu gos, però no del meu fill". El nadó era la filla d'Emory Keller-Kurysh, una dona de 33 anys del Canadà. Havia fet la foto dos anys abans amb el seu mòbil a l'habitació de l'hospital després de donar a llum i l'havia publicat al seu perfil públic d'Instagram. Quan va descobrir el robatori d'imatge, ho va denunciar a Facebook i la companyia va tancar el compte de la usurpadora.

Un altre dels riscos de publicar fotografies de menors, alerta Martínez, és que es poden utilitzar com a material pornogràfic a escala mundial per mitjà, per exemple, de l'extracció de la imatge dels genitals dels menors quan es mostren nus. També poden convertir els infants en possibles víctimes de la pornografia infantil mitjançant la substitució, amb aplicacions i tractament informàtic.

Més enllà de les imatges

D'altra banda, no es pengen només fotos i vídeos, sinó que els pares comenten moltes de les coses que fan els seus fills, el que aprenen, el que els fa gràcia, les activitats que duen a terme quan van creixent... Coses aparentment banals, però que al final permeten construir un perfil d'aquestes persones a mesura que creixen. Amb objectius potser poc conflictius -com enviar propaganda de certs productes- o amb conseqüències més greus -com dibuixar perfils personals complets que incloguin molts detalls personals i íntims, amb les finalitats més diverses. Ho explica Sílvia Martínez:

"Narrar cada avenç i assoliment que els fills aconsegueixen, comentar-ne els gustos i les preferències, indicar els llocs que visiten o mostrar espais tan privats com les seves habitacions poden, a més, desencadenar perills més grans. Totes aquestes dades ofereixen molta informació a tercers que poden aprofitar-la per a intentar actuar amb finalitats delictives o atemptar contra la integritat d'aquests fills i tot".

Tots estem exposats a aquests perills, perquè proporcionen diàriament una pila de dades i cada vegada hi ha més empreses que les recullen i que les processen amb algoritmes molt potents. Però en el cas dels nens i adolescents, són els pares o altres familiars els que ho fan en nom seu.

A més, les imatges i moltes de les dades ja es poden quedar per sempre a les xarxes. Internet és jove, però quant de material personal tindran els actuals nens o joves d'aquí una vintena d'anys? Quantes imatges, missatges o rastres deixats a la xarxa voldrien esborrar? És cert que es va legislant sobre el dret a l'oblit i que és factible -però complex- fer que s'esborrin certes informacions o imatges que ens afecten. Però un cop les coses circulen per les xarxes se'n perd el control.

En un article d'opinió publicat a primers de juliol a la web de "Wired", tres juristes analitzaven fins i tot el possible cas d'ús de dades d'un nen o nena de qui ni ell ni els seus pares han penjat imatges o dades. A partir dels algoritmes es pot deduir informació:

"Les institucions poden fer servir dades d'altres joves que cauen en categories similars (com els que tenen el mateix codi postal o van a la mateixa escola) per obtenir inferències. Per dir-ho de forma senzilla: fins i tot si un nen o nena està protegit d'alguna manera de tenir una identitat prematura online, la seva vida pot estar influenciada per la presència online de nens o nenes similars".

L'article acaba recordant que la recollida de dades té conseqüències d'ampli abast per als drets fonamentals dels nens i que la tecnologia fa aparèixer noves preguntes i que "no sabem quines ramificacions pot tenir la recollida de dades en les generacions futures de nens".