Els Rolling Stones comencen gira a Madrid: serà l'última? Repassem 6 dècades de rock'n'roll

Sense Charlie Watts i amb regust de comiat, Sixty podria ser l'última gira de The Rolling Stones, però costa de creure que posaran fi a la trajectòria més exitosament longeva de la història de la música. Es van formar el 1962 i segueixen en actiu, amb Mick Jagger i Keith Richards, que es coneixen des dels cinc anys. I fins ara.

Amants de celebrar les xifres rodones, n'han tingut ja tantes que fa vertigen repassar tots els seus aniversaris, rècords i fites musicals. Les resumim ara, per dècades:

1962-1970

Quan Mick Jagger, Keith Richards i Brian Jones van irrompre com a teloners en un concert al Marquee Club de Londres el 12 de juliol del 1962, tot just tenien 18 anys. No tenien cançons pròpies ni gairebé nom; el van improvisar quan van veure un disc amb una cançó de Muddy Watters de nom "Rolling Stone".

I d'aquí a la llegenda, que s'ha anat coent dècada a dècada.

La primera, la més crucial i intensa de la banda. Jones abandona el grup i mor poc després, i recluten Bill Wyman i el bateria Charlie Watts.

Sonen les seves primeres creacions, com "Satisfaction," i editen dos discos ja clàssics: "Beggar's banquet", el 1968, amb "Sympathy for the devil" com a cançó emblema; i "Let it bleed", amb temes com "Gimme shelter" o "You Can't Always Get What You Want".

I el 1969, la tragèdia: un concert seu a Altamont (Califòrnia), en un festival que vol ser rèplica del de Woodstock, acaba amb tres morts accidentals i un homicidi per part del servei de seguretat, format per motards d'Els Àngels de l'Infern. La reputació, per terra.

1970-1980

La dècada dels 70 comença millor, amb àlbums celebradíssims, com "Sticky fingers" (1971), amb cançons com "Brown sugar" o "Wild horses"; com "Exile on Main St" (1972) mestís, molt creatiu i gravat a la Costa Blava, o com "Goats head soup". D'aquest últim, "Angie", la seva balada més popular, composta per Keith Richards en un tractament de desintoxicació.

Ronnie Wood incorpora la seva guitarra a la banda, que debuta a Barcelona, a la Monumental, el 1976, en un concert històric i accidentat, amb els grisos llançant pots de fum.

1980-1990

Als 80, editen "Tatto you", considerat per la crítica l'últim gran àlbum del grup, amb clàssics com "Start me up", que no han deixat de tocar mai als seus concerts.

Però arriben discos menys exitosos i les tibantors entre Jagger i Richards fan que la continuïtat del grup s'aguanti per un fil, mentre alguns membres se centren en aventures musicals en solitari.

És la fi de l'època daurada potser, però no de la banda, que el 1989 edita "Steel wheels" i torna al seu so característic i a la carretera i els avions, després de set anys sense tocar conjuntament.

1990-2000

I passen per Barcelona, doble cita a l'Estadi Olímpic el 1990 amb 119.000 persones, en plena reconciliació Jagger-Richards. I tanquen dècada omplint, de nou, l'Estadi (1998) i amb Jagger acabant la nit a Luz de Gas.

El baixista Bill Wyman abandona la banda (1993), es consagren a les gires multitudinàries, i s'estrenen a l'Amèrica Llatina. I editen discos com "Stell wheels, Voodoo lounge" o "Bridges to Babylon", d'on sona amb força "Anybody seen my baby".

2000-2010

Als 2000, celebren 40 anys de constant activitat artística i musical amb una gira extensíssima.

A Charlie Watts li detecten un càncer de gola, el 2004. Suspenen gira, però la reprenen un any després i amb disc nou, "A bigger bang", potser el millor des de "Tattoo you" i el primer en vuit anys.

I amb un tour que entra al llibre Guinness dels rècords pels guanys més elevats de la història i del qual Martin Scorsese filma un documental.

El 2006, la comentadíssima caiguda d'un cocoter de Keith Richards, amb hemorràgia cerebral inclosa, suposa una nova anul·lació d'una gira que havia de passar per Barcelona, on van acabar actuant el juny del 2007.

El mateix Richards publica una autobiografia, "Vida", on carrega contra Mick Jagger. De nou, trontolla l'amistat entre aquests dos inseparables enemics íntims.

I la dècada acaba amb Mick Jagger recuperant-se amb èxit d'una operació de cor.

2010-2020

Rellancen el disc llegendari "Exile on Main Street" i presenten al Festival de Canes un documental sobre aquella anàrquica gravació i els anys salvatges de la banda. Jagger diu:

"Abans érem joves, guapos i estúpids. Ara ja només som estúpids."

Els accidents i la salut segueixen marcant ara el mig segle de vida de The Rolling Stones. Però, com sempre, ressorgeixen de nou, per celebrar la fita com cal. I ho fan amb una gira pels cinc continents, amb actuació inclosa, i controvertida, a Cuba, amb l'assistència de més d'1 milió de persones a l'Havana, el 25 de març de 2016.

Les gires són, les últimes dècades, el centre gravitarori i recaptatori de la banda, mentre edita bàsicament discos recopilatoris o en directe.

De nou, omplen l'Estadi Olímpic, el 2017.

2020-2022... ?

I els últims anys d'una nova dècada stoniana els marca la pandèmia, que van aprofitar per pujar a YouTube alguns dels seus concerts, i sobretot pel seu cop més dur, la mort als 80 anys de Charlie Watts, l'agost passat, després de marcar el ritme dels Stones durant més de 50 anys. El substitueix ara el bateria Steve Jordan.

Han estat ja més de 2.000 concerts, 26 àlbums d'estudi i més de 40 en viu i recopilatoris, 200 milions de discos venuts i més de 30 gires planetàries.

I així, dècada a dècada, han construït la història musical més sobrenaturalment, longeva, exitosa i rendible de la història de la música.

I tot i que asseguren que, sense Watts, aquesta podria ser l'última gira, ho hem sentit a dir tants cops que ningú s'atreveix a dir amb rotunditat que Ses Satàniques Majestats no segueixin sumant anys i gires a la seva llengua i llegenda.