Els tombaroli, els lladres de tombes italians que busquen art clàssic sota terra

Quedem al cementiri --al de Poblenou-- perquè el llibre que ha escrit el criminòleg Marc Balcells va sobre els lladres de tombes. Enmig del primer carrer, que té nínxols a banda i banda, verbalitza que per ell és un escenari hostil. Entenc que l'incomoda la mort, però seguim fins a la zona --diguem-ne-- més noble, on hi ha els panteons.

Que tenia estos malestars, poc ho devien saber els professors de Nova York que li van posar el sobrenom de "el noi de les mòmies" arran d'esta recerca. Tot i que el llibre "Arqueomàfia" no va de robar l'anell d'or que li van deixar posada a la tieta: el cementiri és l'escenari visualment més adient perquè ens expliqui qui són els tombaroli, tan actius a Itàlia, especialment des dels anys setanta fins principis dels 2000.

Els tombaroli "són un tipus de delinqüents que porten funcionant des de fa segles", adverteix. I una dada més concreta: "Hi ha hagut emperadors romans que van intentar posar-hi fre".

Després de llegir el llibre, s'arriba al convenciment que gairebé es pot dir que els tombaroli s'hi fan però també hi neixen, perquè el saber es transmet de pares a fills i perquè l'ocasió fa el lladre. És una feina il·legal que requereix d'aprenentatge i de contactes per entrar a formar part d'un grup de lladres experts.

El que fan és "llegir el terreny i observar on hi ha possibilitats que hi hagi una tomba". Són tombes antigues, de l'època etrusca o de l'imperi romà, cada cop enterrades a més profunditat. A vegades han d'excavar sis metres sota terra fins a arribar al tresor.

Per entrar-hi també fan servir nens, que són menys robusts i més atrevits i es colen per escletxes de terreny. Un cop dins, els tombaroli busquen "peces d'estatuària, de joieria i de ceràmica".

El criminòleg Marc Balcells explica que estos objectes van pujant de valor perquè ja no se'n fan, pertanyen a una altra època. Els anys setanta van ser un moment àlgid per als tombaroli perquè "hi havia una demanda constant de patrimoni". Els col·leccionistes buscaven peces exclusives i "es van crear museus que volien començar col·leccions des de zero". Sense preguntar d'on provenia aquell art.

Fer de tombaroli té els seus perills, les tombes a vegades col·lapsen i s'hi queden atrapats o, fins i tot, moren aixafats per la terra i les pedres. Amb tot, ara han perfeccionat la tècnica i no treballen en solitari: n'hi ha que excaven i d'altres que vigilen.

Un estudi dels Carabinieri, la policia italiana, determina que més del 70% dels tombaroli provenen del mercat de l'art. Ni les organitzacions criminals d'Itàlia, ni tampoc la màfia per ser més concrets, han entrat en el negoci del saqueig d'art. Balcells exposa que es deu al fet que el tràfic de droga ja els aporta prou ingressos, ja els és lucratiu.

Marc Balcells, que també és professor de criminologia a la UOC, n'ha entrevistat, de tombaroli. Amb un va quedar en un bosc --l'home no volia ser descobert-- i ara, quan ho recorda, riu, però en aquell moment va enviar un missatge amb la ubicació per si la conversa s'acabava torçant. No va caler.

Amb tot en va fer una tesi doctoral que ara ha reescrit en forma de llibre amè, apte per a curiosos. També hi recull experiències del seu treball de camp, com el dia que, en una excavació, els arqueòlegs van trobar una ampolla de segles enrere i els vells tombaroli que estaven a l'aguait van apropar-se per donar-los indicacions de com extreure-la de la terra sense trencar-la. Com si no fos esta la feina dels arqueòlegs.

I és que la vida d'uns i altres va molt lligada. De fet, a més de tombes, els tombaroli trien jaciments arqueològics per espoliar-los. I no és infreqüent que els arqueòlegs, quan tornen al lloc de treball l'endemà al matí, se'l trobin més net del que voldrien.

Balcells aprofita el llibre per explicar les repercussions d'este tipus de delinqüència. Quan un tombaroli s'emporta un objecte, s'endú i destrueix molt més que la peça en si. El criminòleg insisteix en la importància de documentar com s'han trobat les peces per després extreure'n informació. Això és el que fan els arqueòlegs. Els tombaroli, en canvi, si bé fan fotografies, no és amb l'interès d'aportar-ho a la societat sinó per després vendre les peces:

"El col·leccionista sense escrúpols no veu la peça com un objecte que proporciona un coneixement sobre el passat de la humanitat, sinó com a art, com un objecte decoratiu o, encara pitjor, com una inversió".

Les Polaroid

Els tombarolis són molt recelosos de la seua feina. Perquè saben que és il·legal. Però, alhora, els interessa fotografiar els objectes per poder-los vendre.

Ara, amb la fotografia digital, tot queda en la intimitat, però dècades enrere, calia portar els carrets a revelar. Per això preferien fer servir les Polaroid. I, precisament, van ser un feix de Polaroid les que van portar un tombaroli a judici.

Amb tot, un bon tombaroli, en paraules de Gismondo Tagliaferri --que en va ser un de "reputat"--, ha de tenir "un cor d'acer" per fugir quan l'alertin de l'arribada de la policia, per no morir de por dins la tomba. 

El "noi de les mòmies" continua fent recerca en criminologia, però ha marxat del món dels morts i està observant com s'agredeixen els vius: dels delictes contra el patrimoni cultural ha passat als delictes contra les persones.