"Em van fer fora de casa per ser gai": quan la família et rebutja per ser jove LGTBIQ+

Les seves històries s'assemblen molt, però amb més de 20 anys de diferència. Alberto Javier Hermelo va explicar als seus pares que era homosexual, quan tenia 19 anys. I la seva reacció va ser fer-lo fora de casa. La Layla va intentar parlar amb la seva família per dir-los que era trans, però va topar amb la seva indiferència. La situació es va tornar tan insostenible a casa que va acabar marxant-ne.

"Va ser una situació molt dura, perquè el lloc on trobes més confiança, deixa de ser-ho", relata l'Alberto. Encara avui rep tractament psicològic, perquè malgrat que la vida li ha anat molt bé, el rebuig dels pares encara li pesa.

"Em van dir: 'T'anirà malament: prendràs drogues --cosa que no he fet mai--, tindràs malalties, no tindràs feina, ningú t'acceptarà'. Però he tingut la sort que ser homosexual m'ha ajudat molt", explica l'Alberto.

"La gent m'ha estimat molt i he trobat molta més estima fora de casa que a casa."

La Layla té només 19 anys. I s'ha vist obligada a buscar-se la vida des que va explicar als seus pares que era trans. Els va escriure una carta perquè sabessin com se sentia, però la seva reacció va ser sempre passiva, diu: "El meu pare no va voler parlar mai del tema. La meva mare ho acceptava fins a cert punt, però mai van voler seure en una taula i parlar-ne".

"Ho volien tenir amagat, com si fos l'ovella negra de la família. I, llavors, del no res em van dir: 'Tu al desembre no has d'estar aquí'".

Els amics, la nova família

Tant la Layla com l'Alberto van trobar suport en els seus amics. Van ser ells qui els van acollir quan es van veure pràcticament al carrer. La Layla, per exemple, va marxar a viure a casa d'una amiga seva, fins que va trobar l'ajut de Serveis Socials. Entre això i la feina, ara pot pagar-se una habitació.

"Quan ets rebutjat per la teva família, trobar suport en altres famílies o en amics et dona tranquil·litat i et dona projecció", destaca l'Alberto. Això el va ajudar a veure un futur, perquè no tenir-lo, diu, et porta fins i tot a pensar "en el suïcidi". Ell ho va intentar diversos cops.

En els seus amics, la Layla va trobar comprensió: "Sempre m'han ajudat a ser com vull ser. M'han ajudat a entendre que has d'avançar sense dependre del que pensin altres persones".

Evitar el sensellarisme

Sense suport econòmic i sent encara molt joves, acabar el carrer és un dels principals riscos a què s'enfronten les persones LGTBIQ+ quan decideixen sortir de l'armari amb les seves famílies.

Que això no passi és precisament la lluita d'entitats com Ahora Dónde - Le Refuge. Gemma Brulles, advocada de professió, va fundar l'associació el 2020, inspirant-se en l'experiència d'altres països com Suïssa, Itàlia o França. El seu fill és homosexual, i volia que tots els joves tinguessin la sort que va tenir ell amb una família que el va acceptar i estimar.

"El rebuig és una violència invisible, que passa dins la llar, dins del nucli familiar, i en situacions molt desesperades, insostenibles, en què sovint no hi ha més remei que el o la jove LGTBI hagi de marxar de casa seva."

Ara l'Alberto fa de voluntari a l'associació. Acompanya emocionalment joves que van passar pel mateix que ell.

A Ahora Dónde busquen una altra manera d'abordar el conflicte, amb dues vies. En primer lloc, tenen un equip de mediadors, amb l'objectiu de refer els vincles. És un procés, però, que ha de partir de la voluntat de les dues parts, segons explica el mediador i psicòleg Javier Wilhelm Wainsztein: "La idea és propiciar un espai de confiança i seguretat per poder parlar d'una forma tranquil·la, explicar com estem i com volem estar. Tornar a la situació que hi havia abans de saber la notícia és una il·lusió que no és saludable, perquè era una família sostinguda sobre una mentida o un ocultament".

Brulles reconeix que la mediació no sempre és possible. I per això pensen en un model de famílies d'acollida, que eviti el sensellarisme. Busquen una desena de llars, on els joves puguin estar-se unes setmanes o mesos, per poder "refer la seva vida i ajudar-los a recuperar l'autoestima", apunta.

"L'objectiu final és evitar el sensellarisme."

I és que malgrat que no hi ha dades de Catalunya, un estudi acadèmic fet el 2019 a la Universitat Rey Juan Carlos de Madrid conclou que el rebuig familiar és la primera causa del sensellarisme de les persones LGTBIQ+, especialment de les trans.

Refer ponts o començar de zero

Després de marxar de casa, l'Alberto va intentar retrobar-se amb la seva família diverses vegades. Però no va funcionar mai, admet. "No m'importa que siguis gai, però et demanaria que no anessis amb nois i que tinguessis un fill amb la Carol", la seva millor amiga, li deia el seu pare. "Són comentaris que et demostren que encara que sembla que ho vulguin acceptar, no ho fan", lamenta.

A l'associació es troben amb famílies de perfils molt diversos. No només pares molt conservadors o molt religiosos. Brulles subratlla que són famílies que "sovint tenen més en compte el que dirà el seu entorn que la felicitat del seu fill o filla".

"A vegades necessites un temps per anar-ho assimilant. Això és respectable. Però has de tenir interès de saber, de preguntar i d'aprendre, per buscar els mitjans per tornar a recuperar la unió familiar."

Wilhelm explica que predomina un perfil de pares i mares que "estan angoixats, que es penedeixen del seu comportament i que no saben com gestionar la situació". Estan bloquejats, assenyala: "Tant de bo les famílies fossin més adultes, i assumissin que tenen un problema i que l'han de resoldre. I els problemes es poden resoldre".

Però, també, diu, cal pensar d'on venen aquests pares, quina educació han tingut i quines són les seves creences. A vegades, puntualitza Wilhelm, és desconeixement. Precisament això va portar l'Alberto a fer un exercici mental per entendre per què els seus pares no l'acceptaven: "Igual que jo he volgut que m'acceptessin tal com soc, no només com a persona gai, sinó també amb els meus defectes, jo he hagut de fer el mateix amb la meva família. Al meu pare el van fer fora de casa amb 16 anys, se'n va anar a la marina, el seu pare li pegava… Si penso en aquesta història, jo el puc entendre. No el puc obligar que pensi com penso jo".

I un cop acceptat això, el repte era seguir endavant. A la Layla li va costar molt recuperar-se del trencament amb els seus pares. "Em sabia greu", reconeix. Però ara, diu, ha vist que no val la pena seguir tenint una relació que "no fa bé a ningú".

"Estem acostumats a pensar que només els pares són els nostres pilars", lamenta l'Alberto, i per a ell, ara, la família va molt més enllà. Ell ha acceptat que no pot fer que els seus pares l'estimin, i que, per tant, ha de seguir endavant.

Sí que li agradaria, però, que els seus pares comprovessin avui que cap dels auguris que li van presagiar s'han complert: "M'agradaria que el meu pare mirés per un forat i veiés el que soc ara; potser això és el que pitjor porto: que vegi el que soc ara i no se senti orgullós que no m'ha anat tan malament".