Entrem en un refugi antiaeri inèdit al Poble-sec, una càpsula del temps sota Barcelona

Sona la sirena. De seguida, el cel s'enfosqueix amb avions bombarders que s'apropen a Barcelona. Els carrers s'omplen de persones que s'afanyen a buscar un lloc segur on protegir-se de la destrucció que anuncia la sirena. Podria ser el març de 1938 quan, en només tres dies, les forces aèries de la Itàlia feixista de Benito Mussolini, amb les seves bombes, van deixar més d'un miler de víctimes a Barcelona.

És el que no ens podem treure del cap quan, gairebé 90 anys després, s'obre als nostres peus l'accés d'un dels més de 1.300 refugis antiaeris que es calcula que hi ha Barcelona.

Avui és una tapa de claveguera en una vorera del carrer Piquer del barri del Poble-sec. Segons els documents de l'època, es tracta del 410 i el van descobrir fa uns mesos durant unes obres.

Diem que el van descobrir perquè, tot i existir documentació detallada i fins i tot un mapa dels refugis antiaeris de la Barcelona dels anys de la Guerra Civil, no està clar quins es van arribar a construir i quins van quedar simplement en un projecte. En el cas del 410 és una realitat.

Abans de baixar a set metres sota terra de la gran ciutat, en Marc Larumbe Gallardo, el director de l'excavació arqueològica, mesura l'oxigen per verificar que hi ha les condicions òptimes per entrar-hi.

Es tracta d'un espai amb un cert risc que requereix una formació específica per poder-hi accedir i que, sobretot, cal seguir un estricte protocol.

Una persona de l'equip s'haurà de quedar a l'exterior per si ha de donar la veu d'alarma en cas d'accident mentre la resta baixem per unes escales verticals i accedir de ple en una càpsula del temps.

Nervis. Tenim 40 minuts. Ens deixen ben clar que no tindrem ni un segon de més. És el protocol de seguretat.

Davant nostre s'obren uns 200 metres de galeries. El primer tram podem caminar amb normalitat per un passadís excavat directament a la terra. Les parets guarden les traces dels pics, un fet que fa pensar que es devia construir amb presses, possiblement a les acaballes de la Guerra Civil, però no pas de qualsevol manera. En Marc ens ho explica.

"Són girs que estan directament excavats a l'argila, amb angles rectes, que no estan ni recoberts de formigó, per tant, es dediquen a encofrar galeries rectes i anar avançant."

Al llarg del passadís, arran de terra, hi ha un tub semiflexible que sembla com si fos d'unes obres. En Marc ens diu que és la via d'oxigen que ens mantindria amb vida en cas que sobrevisquéssim a un enfonsament. Tot i la formació que vam rebre per poder fer aquest reportatge i anar mentalitzats dels riscos, se'ns posa la pell de gallina. Continuem.

Uns metres més endavant el passadís s'estreny en vertical. Entre el sostre i el terra hi ha menys d'un metre. Per avançar ens hem de posar de genolls i ens hem d'anar passant les càmeres fent cadena. En aquest punt, en algun moment, la galeria es va ensorrar i està apuntalada.

En Marc ens tranquil·litza dient-nos que s'han fet les comprovacions i que tot fa pensar que no hi haurà més esfondraments.

Serà una vintena de metres que hem de superar gatejant. Durant uns minuts es fa el silenci absolut, un silenci que no es trenca fins que tots tres ens podem tornar a incorporar totalment. Potser són els nervis o potser és la humitat, però ja estem amarats de suor.

Parem un instant per recuperar l'alè. Notem que hi ha menys oxigen. Necessitem un instant (només un perquè ja hem gastat uns quants minuts dels 40 que teníem) per recuperar-nos d'un petit esforç com el que acabem de superar.

Davant nostre, un llarg passadís i al mig, a terra, hi ha una caixa de fruites de plàstic de color vermell de cap per avall. Ens hi apropem i en Marc l'aixeca amb molta cura com si estigués mostrant un tresor, i en certa manera, ho és: una sabata que algú es va deixar allà fa més de 80 anys.

Uns metres més endavant hi ha més caixes, totes plenes amb les troballes que van aparèixer quan es va descobrir el 410. En Marc ens mostra tot el que hi van trobar. Tot i la foscor de la galeria, podem veure com li brillen els ulls: 

"Tenim llaunes de diferents formes que corresponen a diferents tipus de productes, menjar, medicació o fins i tot restes d'armament com bales -- relata--. Hem trobat també alguns pots de vidre, ampolles, que podien ser medecines perquè molta gent quan arribava al refugi ja estava ferida. També hi ha un orinal."

Culminem la nostra aventura pel 410 arribant a una galeria inundada amb un pam d'aigua. Travessant-la gairebé ensopeguem amb un tauló de fusta d'uns 2 metres de llarg que està en molt mal estat. Són les restes d'un dels bancs on les persones s'asseien mentre els avions bombardejaven Barcelona.

Fi del trajecte. Reculem i tornem a la superfície. Allà ens trobem amb la Laia Macià, del Servei d'Arqueologia de Barcelona, que ens espera al peu de la tapa de la claveguera amb el cronomètre a la mà: 37 minuts. Encara hauríem tingut temps de gravar algun pla més amb la càmera.

Agafem aire i tots quatre caminem per la vorera. A pocs metres, al mateix carrer Piquer, hi ha un altre refugi, el 292. Res a veure amb el que acabem de viure. Aquest refugi s'ha trobat en un estat de conservació excepcional.

Són uns 40 metres de sòlides estructures amb revestiment de maons i que conserven elements de la instal·lació elèctrica. Es devia construir a consciència, segurament devia ser dels primers que es van fer, per la gran qualitat amb els acabats.

A les parets també hi ha cartells on es donen instruccions sobre com comportar-se durant les llargues estones que duraven els bombardejos. Al cartell llegim: "Als homes. Per humanitat, estàs obligat a deixar el seient a nens, ancians i dones".

Una mica més endavant hi trobem petits grafitis, fets a llapis directament a la totxana, com una esvàstica i amb un text al costat que posa: "Una merda".

També hi ha inscripcions de caire reivindicatiu, com "Visca la UGT" o dibuixos com una cara i una casa que semblen fets per una criatura en les llargues estones d'espera al refugi.

Tenint en compte l'aparent bon estat de conservació del 292, l'Ajuntament de Barcelona estudia fer-lo visitable. La Laia Macià ens ho explica: "D'entrada s'hauran d'avaluar les condicions de l'estructura, com evoluciona al llarg de tot un any, per qüestions de conservació i restauració.

"Sembla que l'estructura està molt ben conservada, evidentment ens haurem d'assegurar que no hi ha cap afectació, cap fissura."

Però poder-lo visitar en un futur no superarà mai les sensacions que ens transmeten en Marc i Laia quan van entrar-hi per primera vegada després de tants anys d'oblit. 

"És un tipus d'arqueologia molt viva, d'un passat molt recent. És un passat que a tots ens afecta, que a tots ens toca. Només pensar que la gent estava aquí hores, o fins i tot un dia sencer, i no com estem ara, sinó sentint com cauen les bombes a l'exterior és una sensació única."