Ernesto "Che" Guevara, de professió revolucionari
El juny del 1928 naixia a Rosario (Argentina) Ernesto Guevara. Ja en aquest punt primerenc les biografies discrepen i algunes asseguren que no va ser al juny, sinó un mes abans quan Celia de la Serna va donar a llum al seu fill. Sembla que hauria volgut parir clandestinament per no demostrar que s'havia casat embarassada i provocar un escàndol entre la classe alta argentina a la qual pertanyia la família del Che.
En l'entorn acomodat d'Ernesto no eren habituals les inquietuds polítiques que de ben jove demostraria el Che. Va estudiar a la universitat i es va convertir en metge, al mateix temps que es reforçava la seva militància d'esquerres. En aquesta faceta, no va tardar a participar activament en el moviment d'oposició a Perón en el que va ser el punt de sortida del seu periple revolucionari. El 1952 inicia el seu viatge per l'Equador, el Perú, Veneçuela i Guatemala il·lustrat per a la posteritat en els famosos "Diarios de motocicleta", que s'han dut a la gran pantalla. En aquests viatges va constatar la misèria que assetjava la societat llatinoamericana i l'omnipresència de l'imperialisme nord-americà.
L'imperialisme de Washington alterava el Che i no va poder trobar un còmplice millor en aquest neguit que Fidel Castro. El va conèixer el 1955 quan va arribar a Cuba i s'hi va posar el costat per emprendre junts la Revolució Cubana. L'objectiu: derrocar la dictadura de Fulgencio Batista. El Che va unir-se al grup com a metge i aviat Castro li va confiar el liderat d'un dels destacaments per conquerir l'illa. El 1958 va participar en la decisiva batalla de Santa Clara i un any més tard entraria a l'Havana per fulminar la dictadura.
Castro i el Che van forjar el nou règim revolucionari i el jove argentí, ja amb un marcat accent cubà, va convertir-se en cap de la milícia, director de l'Institut de la Reforma Agrària, ministre d'Indústria i, abans, president del Banc Mundial i ministre d'Economia. Uns càrrecs força conrtraposats amb el comunisme marca de la casa. Des de les institucions, el Che va treballar per a la industrialització del país en aliança amb l'antiga Unió Soviètica i, sobretot, va denunciar l'imperialisme dels EUA en diferents fòrums internacionals.
Però el Che era un revolucionari de professió i no havia saciat la seva inquietud en aquest sentit. Per això, el 1965 va creuar l'Atlàntic i va fer cap al Congo per lluitar al costat del moviment revolucionari com a assessor militar. S'hi va estar set mesos i va tornar a Cuba, no per quedar-s'hi, sinó per portar la revolució a altres països de l'Amèrica Llatina. Els nous plans del Che eren irradiar la seva ideologia a Argentina, Xile, Perú, Brasil i Paraguai. I ho volia fer des de la premissa de no esperar que les condicions socials produïssin una insurrecció popular, sinó que la pròpia acció armada desencadenés un moviment revolucionari.
El centre neuràlgic d'aquesta operació seria Bolívia, on s'instal·la el 1966 en una zona selvàtica. Volia acabar amb el règim del dictador René Barrientos, però malgrat constituir l'Exèrcit d'Alliberament Nacional de Bolívia (ELNB), no va trobar prou adeptes a la seva causa entre la societat boliviana. El mite del Che havia enfurismat els governs bolivians i també el dels EUA, que el buscaven sense pausa per frenar-lo. El 1967 un grup de camperols van delatar el seu parador i l'octubre del 1967 l'exèrcit bolivià el capturaria. La nit del 8 al 9 d'octubre, Ernesto Che Guevara moriria afusellat a mans de les forces bolivianes.
L'imperialisme de Washington alterava el Che i no va poder trobar un còmplice millor en aquest neguit que Fidel Castro. El va conèixer el 1955 quan va arribar a Cuba i s'hi va posar el costat per emprendre junts la Revolució Cubana. L'objectiu: derrocar la dictadura de Fulgencio Batista. El Che va unir-se al grup com a metge i aviat Castro li va confiar el liderat d'un dels destacaments per conquerir l'illa. El 1958 va participar en la decisiva batalla de Santa Clara i un any més tard entraria a l'Havana per fulminar la dictadura.
Castro i el Che van forjar el nou règim revolucionari i el jove argentí, ja amb un marcat accent cubà, va convertir-se en cap de la milícia, director de l'Institut de la Reforma Agrària, ministre d'Indústria i, abans, president del Banc Mundial i ministre d'Economia. Uns càrrecs força conrtraposats amb el comunisme marca de la casa. Des de les institucions, el Che va treballar per a la industrialització del país en aliança amb l'antiga Unió Soviètica i, sobretot, va denunciar l'imperialisme dels EUA en diferents fòrums internacionals.
Però el Che era un revolucionari de professió i no havia saciat la seva inquietud en aquest sentit. Per això, el 1965 va creuar l'Atlàntic i va fer cap al Congo per lluitar al costat del moviment revolucionari com a assessor militar. S'hi va estar set mesos i va tornar a Cuba, no per quedar-s'hi, sinó per portar la revolució a altres països de l'Amèrica Llatina. Els nous plans del Che eren irradiar la seva ideologia a Argentina, Xile, Perú, Brasil i Paraguai. I ho volia fer des de la premissa de no esperar que les condicions socials produïssin una insurrecció popular, sinó que la pròpia acció armada desencadenés un moviment revolucionari.
El centre neuràlgic d'aquesta operació seria Bolívia, on s'instal·la el 1966 en una zona selvàtica. Volia acabar amb el règim del dictador René Barrientos, però malgrat constituir l'Exèrcit d'Alliberament Nacional de Bolívia (ELNB), no va trobar prou adeptes a la seva causa entre la societat boliviana. El mite del Che havia enfurismat els governs bolivians i també el dels EUA, que el buscaven sense pausa per frenar-lo. El 1967 un grup de camperols van delatar el seu parador i l'octubre del 1967 l'exèrcit bolivià el capturaria. La nit del 8 al 9 d'octubre, Ernesto Che Guevara moriria afusellat a mans de les forces bolivianes.
