Esclaus de les expectatives
Enllaç a altres textos de l'autor
Ricard Torquemada
Periodista i analista en les transmissions dels partits del Barça a Catalunya Ràdio.
Així és la vida. No es pot canviar, però no hauria de distorsionar pas la reflexió. Si la sensació generalitzada abans del partit era que el Barça podia sentenciar l'eliminatòria al Bernabéu, que Messi podria convertir la defensa del Madrid en una joguina i que l'absència de Casillas era un obstacle insalvable per a l'equip de Mourinho, el sentiment generalitzat ara pot ser que l'equip blaugrana ha deixat passar una oportunitat. En canvi, qui entenia que el Madrid té una plantilla prou competent per resoldre amb efectivitat algunes baixes transcendents, que l'orgull competitiu dels blancs és alt i que la diferència de punts a la Lliga respon a la dimissió madridista, pot valorar l'empat a un del Barça com a positiu.
Com passa sempre, les expectatives t'esclavitzen. El partit va plantejar un duel entre dues expressions futbolístiques ben diferenciades i defensades amb convicció, cosa que va suposar un partit equilibrat, obert i atractiu. Tots dos equips van tenir les fases de govern basades a crear guions favorables als seus plans. El Barça es va sentir còmode en l'ordre i el Madrid en el desordre. La gran diferència és que el Madrid es veu incapaç d'acceptar la proposta ordenada i el Barça no refusa obertament la proposta desordenada, perquè és absolutament temptadora per a la qualitat individual dels seus futbolistes. L'equip blaugrana també és competitiu en l'anada i la tornada, però no pot lluir la seva millor versió, la més invulnerable, i sovint confon la ruta per voler fer drecera.
Durant la primera part, el Barça no va ser rigorós amb les obligacions que el fan reconeixible, no va ser estricte en l'elecció de la millor sortida, no va oferir prou línies de passada contra una pressió intensa i, quan la va eliminar, no va seleccionar prou el moment de ser profund, no va revisar la inèrcia. A la segona part va corregir aquestes disfuncions, es va ajuntar al voltant de la pilota, va madurar més els atacs i va ser qualitativament més esmolat. Tot i això, no va acabar de controlar la temptació que el Madrid li suggeria quan trencava l'equip amb la intenció d'anar i tornar.
L'ambició irrenunciable, i qui sap si atacat pel virus de les expectatives més altes, el Barça va tenir un conflicte intern per trobar l'equilibri que li permetés controlar el partit com necessitava sense perdre el desig de fer més gran la ferida madridista.
Si algú va quedar més a prop de la victòria va ser l'equip de Roura, però va equivocar el camí que limitava amb més efectivitat les sorpreses inesperades, justament aquella versió que condueix a la personalitat blaugrana més genuïna. Com ja li ha passat més vegades aquesta temporada, va convertir una disfressa en el seu vestit de carrer i va ser tan intimidant ofensivament com vulnerable defensivament, un fet que el desnaturalitza encara que no deixi de ser competitiu.
El Madrid va sobreviure i té la sensació de sortir reforçat; el Barça no va sentenciar i pot tenir la sensació d'haver perdut una oportunitat. Tot plegat, molt poc transcendent. Com havia de ser i com és més natural, l'eliminatòria es decidirà al Camp Nou d'aquí a un mes. Les sensacions d'avui s'hauran oblidat sense deixar cap petjada. Tot tornarà a començar.
Com passa sempre, les expectatives t'esclavitzen. El partit va plantejar un duel entre dues expressions futbolístiques ben diferenciades i defensades amb convicció, cosa que va suposar un partit equilibrat, obert i atractiu. Tots dos equips van tenir les fases de govern basades a crear guions favorables als seus plans. El Barça es va sentir còmode en l'ordre i el Madrid en el desordre. La gran diferència és que el Madrid es veu incapaç d'acceptar la proposta ordenada i el Barça no refusa obertament la proposta desordenada, perquè és absolutament temptadora per a la qualitat individual dels seus futbolistes. L'equip blaugrana també és competitiu en l'anada i la tornada, però no pot lluir la seva millor versió, la més invulnerable, i sovint confon la ruta per voler fer drecera.
Durant la primera part, el Barça no va ser rigorós amb les obligacions que el fan reconeixible, no va ser estricte en l'elecció de la millor sortida, no va oferir prou línies de passada contra una pressió intensa i, quan la va eliminar, no va seleccionar prou el moment de ser profund, no va revisar la inèrcia. A la segona part va corregir aquestes disfuncions, es va ajuntar al voltant de la pilota, va madurar més els atacs i va ser qualitativament més esmolat. Tot i això, no va acabar de controlar la temptació que el Madrid li suggeria quan trencava l'equip amb la intenció d'anar i tornar.
L'ambició irrenunciable, i qui sap si atacat pel virus de les expectatives més altes, el Barça va tenir un conflicte intern per trobar l'equilibri que li permetés controlar el partit com necessitava sense perdre el desig de fer més gran la ferida madridista.
Si algú va quedar més a prop de la victòria va ser l'equip de Roura, però va equivocar el camí que limitava amb més efectivitat les sorpreses inesperades, justament aquella versió que condueix a la personalitat blaugrana més genuïna. Com ja li ha passat més vegades aquesta temporada, va convertir una disfressa en el seu vestit de carrer i va ser tan intimidant ofensivament com vulnerable defensivament, un fet que el desnaturalitza encara que no deixi de ser competitiu.
El Madrid va sobreviure i té la sensació de sortir reforçat; el Barça no va sentenciar i pot tenir la sensació d'haver perdut una oportunitat. Tot plegat, molt poc transcendent. Com havia de ser i com és més natural, l'eliminatòria es decidirà al Camp Nou d'aquí a un mes. Les sensacions d'avui s'hauran oblidat sense deixar cap petjada. Tot tornarà a començar.
