Esclavistes a Barcelona, la recuperació d'una memòria amagada

Quin ha estat el pes del tràfic d'esclaus en la creació de grans capitals a Catalunya? Fins a quin punt Barcelona deu part de la seva riquesa als beneficis del comerç negrer? Són algunes de les preguntes plantejades en les jornades "Esclavisme a Barcelona, una història silenciada" que s'han fet al Born Centre de Cultura i Memòria.

Historiadors i experts de diversos països han aportat coneixement sobre una etapa històrica que molts cops s'ha volgut oblidar. Fins a 11 milions de persones van ser transportades com a esclaus des d'Àfrica a les colònies, al continent americà. Entre els segles XVI i XIX, als dominis espanyols, a Amèrica, hi van arribar més de dos milions d'africans esclavitzats, sobretot a Cuba, amb una economia de plantació basada en una societat esclavista.

Comerciants, empresaris i capitans catalans es van implicar en un negoci transatlàntic que generava uns guanys astronòmics, que no es van aturar quan el tràfic d'esclaus va ser declarat il·legal. Un itinerari per Ciutat Vella ha mostrat el llegat arquitectònic que va deixar a Barcelona l'economia colonial basada en el fet esclavista. La primera parada ha estat al Pla de Palau.

Els porxos d'en Xifré es van aixecar l'any 1837 amb unes dimensions mai vistes fins aleshores a Barcelona per a un edifici privat. L'abundant simbologia colonial no deixa dubtes sobre la procedència de la immensa fortuna acumulada per Josep Xifré i Casas, nascut a Arenys de Mar.

El 1808 es va fer amb el monopoli de totes les pells del bestiar que se sacrificava a l'Havana i va multiplicar el capital amb l'exportació i altres negocis a Nova York. Es va convertir en un dels homes més rics d'Espanya. Com tots els propietaris de la colònia, tenia esclaus negres.

Tot i que van mantenir els seus negocis a ultramar, la majoria de rics indians van fer grans inversions immobiliàries, sobretot a Barcelona. Martín Rodrigo, professor d'Història Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra i comissari de les jornades, ha guiat l'itinerari per descobrir-les. Ha llegit una carta en què Josep Xifré dona instruccions: "Vull disposar a Barcelona de 100.000 pesos (l'equivalent a 3.000 euros). Facin el que calgui perquè he decidit enterrar aquests diners a Barcelona." Amb "enterrar", Xifré volia dir invertir en béns immobles.

En la finca del costat, els germans Manuel i Aleix Vidal Quadras, de Sitges, també enriquits a Cuba, van aixecar un edifici de la mateixa volumetria. Anys després un altre indià, Pere Collaso, va adquirir un tercer edifici que donava al Pla de Palau i el mar. Tot el conjunt es va fer sobre terrenys de l'antiga muralla de mar, posats a la venda per l'exèrcit en una subhasta en què Xifré i un altre indià, Salvador Samà, van competir per quedar-se les finques.

Les jornades han mostrat com s'invertia en béns immobles molt capital generat amb el comerç d'ultramar. I de tot el comerç, el més rendible era portar esclaus africans a les colònies d'Amèrica, en condicions infrahumanes i amb una mortaldat molt elevada. La prohibició internacional del comerç esclavista no va aturar un negoci que burlava el control per part de la marina anglesa i comportava grans beneficis. Quan el tràfic d'esclaus ja era il·legal, encara va ser traslladat mig milió de captius africans a Cuba.

Una de les parades de l'itinerari ha estat al carrer de la Mercè on tenia la seva casa Antoni Tintó. Martí Rodrigo l'ha qualificat com "un dels comerciants negrers més importants de Barcelona cap al 1830". Ha llegit frases d'una carta en què Tintó es vanta dels seus èxits: "He despatxat tretze expedicions i els anglesos no n'han capturat cap."

Antoni Tintó va ser regidor de l'Ajuntament, va participar en la primera companyia de gas de Barcelona i va fer una de les aportacions econòmiques més importants per construir el teatre del Liceu.

La tasca de recuperar la memòria oculta

Demostrar el vincle de comerciants i naviliers amb el tràfic d'esclaus és difícil perquè molts van ocultar i blanquejar el seu passat, però fa anys que historiadors i antropòlegs ho investiguen. En documents presentats a les jornades, Martín Rodrigo, José Antonio Piqueras, Gustau Nerín i altres estudiosos han tret a la llum exemples com el de Ramon Rovirosa, membre d'una nissaga de Vilanova i la Geltrú, que va exercir durant molts anys el tràfic d'esclaus des de la costa africana cap a Cuba i el Brasil o del malagueny Pedro Blanco, establert a Barcelona, que tenia un veritable empori a la costa africana amb capacitat per allotjar uns 1.500 esclaus en barracons.

Els Vidal i Ribas, una família destacada que edifica una de las primeres cases del passeig de Gràcia, trafica amb esclaus a la costa de Dahomey. Quan la seva goleta Conxita és capturada l'any 1857 per un vapor anglès, el creuer Firefly, davant el port d'Ouidah, al golf de Guinea, bona part de la societat barcelonina dona el seu suport als armadors i considera el fet un escàndol.

Amb fortunes equivalents a 3.000 o 4.000 milions d'euros actuals, alguns indians van comprar sumptuosos edificis aixecats per una burgesia que van substituir. Com el Palau Marc de la Rambla, del segle XVIII, adquirit el 1876 per l'indià Tomàs Ribalta, propietari d'ingenis sucrers a Cuba, Va acumular una fortuna tan gran que prestava diners al mateix estat espanyol. Damunt la porta principal va col·locar el seu escut amb simbologia colonial. O, també a la Rambla, el Palau Moja, del segle XVIII, domicili d'Antonio López, el marquès de Comillas.

El navilier Antonio López es va convertir en dels homes més rics d'Espanya transportant amb els seus vaixells milers de soldats espanyols cap a Cuba per defensar la colònia en la guerra dels deu anys contra els insurgents. Fundador del Banc Hispano Colonial, la Compañía Transatlántica i la Compañía de Tabacos de Filipinas, la seva fortuna es va acumular gràcies a una economia colonial basada en la mà d'obra esclava.

La seva escultura, que presidia la plaça d'Antoni López, al peu de la Via Laietana, va ser retirada l'any 2018 i la plaça durà el nom d'Idrissa Diallo, un jove migrant guineà que va morir en el centre d'internament d'estrangers de Barcelona.

Però durant el segle XIX, l'esclavisme tenia un suport majoritari entre els sectors més influents de la societat catalana i espanyola, contraris a l'abolició.

Ho descriu Martín Rodrigo: "Les elits econòmiques i polítiques de Catalunya són més aviat partidàries de mantenir l'statu quo colonial i esclavista que només s'acabarà forçant pels esdeveniments."

Reflexió col·lectiva

A les jornades internacionals "Esclavisme a Barcelona, una història silenciada", els historiadors han mostrat els vincles de la ciutat amb l'economia basada en el treball esclau i també la presència de persones esclaves i mercats d'esclaus a Barcelona des de l'edat mitjana fins al segle XIX.

Han proposat una reflexió col·lectiva sobre la memòria i l'oblit d'una part de la història que sovint ha estat silenciada perquè continua sent incòmoda. I han lamentat l'absència de polítiques de memòria de l'esclavisme, com les que han fet altres ciutats del món. Els museus sobre l'esclavisme a Nantes o Liverpool en són exemples.