Esperar allò inesperat: el que no han fet els governants davant el coronavirus

La frase és del filòsof francès Edgar Morin: "Prepara ments per esperar allò inesperat i poder-ho afrontar." La va recordar el doctor Antoni Plasència, director d'IS Global Barcelona ben bé a l'inici de l'entrevista que li vam fer per parlar de les respostes que els governs han donat a la pandèmia del nou coronavirus.

Esperar allò inesperat forma part de la feina dels governants, dels seus centres d'intel·ligència, de les anàlisis dels seus experts. Però a principis del 2020 es va demostrar que ningú esperava allò inesperat.

Un desastre natural es pot més o menys preveure, fins i tot un atemptat o una crisi econòmica sobtada. En qualsevol d'aquests escenaris es desencadenen crisis complexes, però no inèdites, i aquí rau la diferència amb la crisi del coronavirus.

Una pandèmia global era un imprevist gairebé imprevisible davant el qual els governants no estaven preparats. Com es gestiona una pandèmia? Quina estratègia s'ha de seguir? Només valen decisions dràstiques? Quina peça es pot moure sense posar en risc tot el sistema?

La guerra

"Hem d'actuar com en temps de guerra", va dir el primer ministre britànic. "Som davant una guerra total", advertia el president espanyol. El president francès va ser el més contundent: "Estem en guerra."

L'única cosa semblant al desafiament d'un virus desconegut i altament perillós era un exèrcit adversari, un enemic. Recórrer a la comparativa bèl·lica responia, un cop més, al fet que no hi havia altra crisi coneguda on agafar-se, però les comparacions són odioses.

L'assessor en comunicació política i fundador d'Ideograma, Antoni Gutiérrez-Rubí, explica que a diferència d'una guerra, el repte del coronavirus demana "un lideratge col·lectiu, diversificat, descentralitzat i coral incompatible amb la idea de la jerarquia militaritzada".

A la pràctica s'han vist respostes individuals, concèntriques, centralitzades i solistes. S'han vist reaccions d'urgència quan el virus (l'enemic) ha trucat a la porta de casa.

L'espòiler italià

El SARS-CoV-2 entrava a Occident per la porta d'Itàlia i el govern de Roma va ordenar confinar el país. No era una decisió menor: els costos sobretot econòmics eren incalculables i va costar prendre-la en tota la seva dimensió.

El primer ministre, Giuseppe Conte, va tancar onze municipis del nord, després la Llombardia i 14 províncies i, només quan ho va veure inevitable, va decidir confinar tot el país.

Diu la corresponsal d'El Punt Avui a Itàlia, Alba Sidera, que la gent s'ho va prendre prou bé, però en un reportatge publicat a Ctxt constata que quan es parla de gent no vol dir tothom.

Els empresaris de la zona industrial de la Llombardia van pressionar per no tancar fàbriques amb una conseqüència dramàtica: la Llombardia és la regió amb més morts d'Europa.

A la resta del país es va aconseguir contenir la propagació del coronavirus i, a poc a poc, la corba de l'impacte de la Covid-19 anava retenint-se.

L'experiència italiana era una advertència propera per a la resta de països d'Europa. Un país veí s'havia confinat, no un país del llunyà Orient, sinó un del costat de casa. Era una prova que l'amenaça virològica no podia trigar massa a fer-se visible a casa nostra, la de tots els europeus.

Però un cop més, el virus que no hi entén de fronteres s'ha combatut atenent al mapa polític. En aquest gràfic de la Universitat d'Oxford es fa palès com la intensitat de les restriccions ha estat diferent segons el criteri o equilibris de cada govern en funció dels costos econòmics, polítics i socials.

Itàlia va avisar, i no abans d'una setmana algun país veí reaccionava més o menys amb la mateixa contundència. Espanya va veure en Itàlia el seu espòiler i el conjunt d'Europa actuava, una vegada més, descompassadament.

La batuta

La resposta a una crisi tan inèdita com una pandèmia global reclama sintonia. La "coralitat" que reivindica Gutiérrez-Rubí ha estat segurament la gran oblidada en la gestió de la pandèmia, i en aquest passiu qui es pot sentir més oblidat és l'Organització Mundial de la Salut.

Aquest organisme internacional ha recomanat, ha alertat i ha arribat a alarmar, però mai ha pogut imposar una resposta amb base científica ineludible per als governs. L'OMS té un caràcter consultiu però no porta la batuta.

Qui executa les polítiques no té perquè obeir els científics de Ginebra i aleshores passa que Boris Johnson proposa deixar morir bona part de la seva població a canvi d'una immunitat natural, o que per salvar l'economia a qualsevol preu, Jair Bolsonaro comparés la pandèmia com una grip forta, o que Donald Trump intuís públicament que injectant-se desinfectant al cos es pot matar el patogen i tornar a treballar.

El paper de l'OMS ha topat amb els interessos polítics i econòmics dels estats que la sustenten. Des de la Xina fins al Brasil, ha hagut de fer equilibris en el to de les recomanacions i en una de les que ha posat més transcendència ha estat en la necessitat de fer diagnosis prèvies.

Potser els governs no van veure com de clau era fer tests, recorda el doctor en Genètica Molecular, Salvador Macip. Alemanya en va fer molts i aviat i ha contingut la propagació.

Potser els reflexos d'Alemanya no els va tenir la mateixa OMS quan no va mobilitzar cel i terra per tenir tests de manera massiva o no va viatjar a la Xina fins al cap de gairebé un mes d'epidèmia per ponderar prou bé el seu potencial. La batuta no imposa prou i potser, a voltes, marca un compàs desafinat.

Esperar allò inesperat

Després de la pandèmia del nou coronavirus ja no hi haurà l'excusa per no esperar allò inesperat. Si hem viscut una pandèmia, per què no la podem tornar a viure? Estarem preparats aleshores o ensopegarem una altra vegada amb la mateixa pedra seguint el compàs de governants que miren de portes endins mentre el món canvia per a tothom?

Abans de la pròxima pandèmia ja tenim una oportunitat de comprovar-ho. Hi ha una crisi tan o més devastadora que la de la SARS-Cov-2 i és l'emergència climàtica. Hi sabrem reaccionar a temps? I tan important com això: hi sabrem reaccionar coordinadament?