Estats Units, país per a presidenciables vells? Per què no hi ha alternativa a Biden i Trump

L'escena ha donat la volta al món: els líders del G7 reunits a Itàlia contemplen com acaben les maniobres d'uns paracaigudistes. Tots miren cap a la mateixa direcció i, en un moment donat, Joe Biden es gira en direcció oposada i es dirigeix a algú, amb el senyal de polze amunt, però el pla no deixa veure amb qui s'està comunicant. La primera ministra italiana se n'adona i el va a buscar per recol·locar-lo amb el grup.

El president dels Estats Units es va desorientar? Volia felicitar un dels paracaigudistes? Era necessari que Georgia Meloni el vetllés? Són preguntes pertinents de les quals ja és igual quina sigui la resposta, perquè el que confirma aquesta escena és que, en totes i cadascuna de les aparicions públiques, a Biden el persegueix el dubte sobre el seu estat de salut i el debat sobre la seva edat.

Biden ha donat motius, els últims mesos, perquè el debat sigui sobre la taula. Amb episodis realment preocupants, com quan va cridar en una sala el nom d'una dona que havia mort feia poc, o en algun dels seus discursos en què perd el fil. Se l'ha vist despistat en algunes encaixades de mans o paralitzat mentre al seu voltant tothom ballava en un acte amb la vicepresidenta. I els seus moviments són clarament més lents que fa dos anys, quan va arribar a la presidència.

A més, ha estat objecte de manipulacions tosques o vídeos retallats i sense context, fruit de la propaganda política, que el fan aparèixer més minvat del compte. L'últim, a la commemoració del dia D a Normandia, fent veure que volia seure en una cadira que no existia; sí que hi era, però al vídeo viral semblava que no.

Biden té 81 anys i, quan fa tres anys i mig va jurar el càrrec, es va convertir en el president de més edat de la història dels Estats Units. Aquest rècord l'hi podria arrabassar Donald Trump, 78 anys acabats de fer, si guanya les eleccions del novembre.

Trump es vanta d'estar més en forma que mai, apel·la al fet que els seus pares van viure molts anys i ha donat menys motius per al debat, tot i que va confondre Nikki Haley, la seva adversària a les primàries republicanes, amb Nancy Pelosi, l'expresidenta demòcrata del Congrés. I els seus mítings sovint són un enllaçar temes sense solta ni volta durant una hora i mitja.

Els nord-americans ho tenen clar: més de la meitat consideren que tots dos són massa grans per ser candidats. En el cas de Biden, ho consideren un 85 %, i en el cas de Trump, un 62 %, segons les darreres enquestes. Però aquest és el panorama que es trobaran els ciutadans a les urnes el 5 de novembre.
 

No hi havia alternativa a Biden?  

Aquesta pregunta ha flotat durant mesos, però ara els demòcrates ja no se la volen ni fer en veu alta; qualsevol senyal de dubte sobre Biden el perjudicaria electoralment.

Doug Sosnik té un currículum d'assessorament a polítics demòcrates que ompliria un llibre sencer. El més rellevant, els sis anys que va passar a la Casa Blanca amb Bill Clinton. "Heu de tenir clara una cosa per entendre millor el moment", remarca: "Fa temps que en política nord-americana tot gira al voltant de Donald Trump. I al Partit Demòcrata tot gira al voltant de vèncer Donald Trump."

Explica que, a partir de mig mandat, una bona part del partit s'esperava que Biden fes un pas al costat i algú pogués presentar una alternativa. Però va anar passant el temps i Biden no s'apartava, fins que ja ha sigut contraproduent: "Ara ja s'ha instal·lat la sensació d'inevitabilitat. Biden és el candidat, i criticar-lo o posar en dubte la seva capacitat no canviarà res i, a sobre, pots afeblir-lo de cara a guanyar Donald Trump."

Elaine Kamarck, una de les màximes expertes en el sistema electoral nord-americà i també estreta col·laboradora del Partit Demòcrata, ho veu una mica diferent: "Biden és el candidat perquè el partit demòcrata està satisfet amb Biden i amb la feina feta com a president en temps de complexitat. Els qui podrien disputar-li la plaça dins el partit el veuen bé, no hi veuen cap problema. Bé, potser veuen que trontolla una mica en caminar. I què? Té problemes de genoll, d'esquena... no té res a veure amb el fet de poder exercir com a president." 

Sosnik ens crida l'atenció sobre la manca d'alternativa a Biden en el seu moment: "Les elits demòcrates, per a bé i per a mal, van preferir treballar per nominar Biden, malgrat la seva edat, que no exposar-lo al risc d'unes primàries amb competència real. Hi ha una constant a la política nord-americana: si a un president en exercici el sotmets a primàries competitives, perd les eleccions. Li va passar a Gerald Ford quan es va enfrontar amb Ronald Reagan el 1976, a Jimmy Carter amb Ted Kennedy el 1980 o a George H. W. Bush el 1992, quan va trobar competència interna en Pat Buchannan. Els demòcrates no han volgut desafiar aquesta llei no escrita."   

Karmack insisteix en el seu optimisme demòcrata i el sustenta en el que ha passat a les darreres eleccions: "Des que Biden és a la Casa Blanca, totes les cites electorals han estat favorables als demòcrates; no hi va haver onada vermella al Congrés a les eleccions de mig mandat del 2022 i s'han recuperat càrrecs per tot el país. El vot jove, malgrat tot el que passa, és demòcrata. I, en canvi, el vot més vell és republicà i Trump, com a candidat, no fa cap esforç per parlar a ningú més que no sigui la seva base més creient. Que és sòlida, però que té un sostre."

Trump també és un candidat inevitable 

Per a Sosnik, Trump també és el candidat inevitable dels republicans, però per motius diferents. No ho han decidit les elits del partit, sinó el suport d'unes bases fidels a prova d'escàndols: "Té la base, i la té molt sòlida, i això ha fet que dins el seu partit, fins i tot la gent que clarament no el pot veure hagi acabat claudicant. Cal sentir-se molt fort per criticar Trump sense pagar-ne les conseqüències en forma de mofa o directament de perdre el suport del partit."

Després de la sentència condemnatòria per a Trump al judici de Nova York, van ser molt poques les veus republicanes que van demanar respecte per la decisió del jurat. Una va ser la del candidat republicà per Maryland al Senat, Larry Hogan. Poc després, la copresidenta del Partit Republicà, Lara Trump, va dir en una entrevista que Hogan no era mereixedor del suport del partit ni del país. Lara Trump està casada amb un dels fills de Trump i des del mes de març forma part de la direcció dels republicans.

Quin futur els espera, al Partit Republicà i al Demòcrata, després de les eleccions?  

Es fa difícil de saber, ara per ara, i els resultats hi tindran molt a veure. Però es poden avançar hipòtesis.  

Els republicans es reuniran a Milwaukee, Wisconsin, a finals de juliol, per nominar oficialment Trump com a candidat. Una de les preguntes sobre l'esdevenidor que podria respondre aquesta convenció és si el Partit Republicà ha fet el tomb, genuïnament convençut o per força, cap a ser el partit de Donald Trump o, si més no, el partit d'un moviment trumpista que sobreviurà a l'expresident i que substituirà el republicanisme més clàssic.

La vigília del seu 78è aniversari, Trump va visitar el Capitoli. No ho feia des de l'atac del 6 de gener de 2021 i s'hi va trobar un partit rendit als seus peus, incloent-hi el líder republicà del Senat, Mitch Mconnell, que fa 4 anys l'havia fet responsable de l'assalt a la institució.

Sobre el partit demòcrata, Sosnik s'aventura: "Passi el que passi a les eleccions, comença un llarg període de transició per als demòcrates. Estan obligats a fer-la. Fa molts anys que el partit ha estat en mans de quatre persones en diferents combinacions: el matrimoni Clinton, Barack Obama i Joe Biden. Cal un relleu. Aquesta etapa s'ha acabat, calen nous lideratges." I ens regala una reflexió final al voltant de la seva idea mare, que tot gira al voltant de Trump:

"A les primàries demòcrates del 2020, Bernie Sanders anava guanyant clarament, però les elits van decidir tancar files al costat de Biden perquè van considerar que era la millor opció per guanyar Trump. Però això va ferir el partit. I, de fet, Biden és el primer president electe que arriba al càrrec sense tenir una base pròpia i sòlida. La base que el va portar fins a la presidència no eren votants que el volguessin a ell, eren votants que no volien Trump. I això té pros i contres de cara a aquestes eleccions: Biden no té una base pròpia del tot sòlida, però és l'únic que pot dir que ha guanyat Donald Trump a les urnes una vegada."

El 5 de novembre sabrem què passa la segona vegada.