"Estic a la glòria; estàs sol, però no ho estàs": gent gran que viu en pisos socials

"No és una residència, això! És una llar per a les persones de més de 65 anys". Així defineix la Montserrat Corella els prop de 90 pisos socials destinats a gent gran a Sant Feliu de Llobregat.

Ella és una de les aproximadament 120 persones que viuen en aquests habitatges, pels quals paguen 500 euros al mes. "Són persones autònomes que fan la seva vida i tenen la seva rutina", explica Laura Parrado, directora de l'edifici, una promoció que la Fundació Família i Benestar Social va construir en un solar cedit per l'Ajuntament.

Tot i això, s'hi organitzen activitats en espais comunitaris, sortides o festes d'aniversari, per exemple, per a qui vulgui socialitzar amb la resta de la comunitat.

D'aquesta manera, cada dia hi ha plans organitzats pels mateixos veïns i coordinats per una persona que dinamitza el bloc. "Cada cop tenim una població més envellida que vol i pot viure a casa seva, però necessita un petit suport i un entorn més amable", afegeix Parrado.
 

Un canvi positiu en les seves vides

En poc temps, a gran part dels usuaris els ha canviat la vida. Com a la Conxi Font que viu en un d'aquests habitatges des de fa un any. El seu marit havia mort i el pis li havia quedat gran i trist: "Aquí estic a la glòria: estàs sol, però no estàs sol, estàs acompanyat".

També és el cas de l'Antònia Gordillo, que vivia en un bloc on els veïns de sempre havien mort i no tenia ascensor: "Estic encantada de la vida, m'ha baixat l'edat 10 anys o 20 de com de bé estic i contenta".

"No és una residència, això!" La Montserrat viu en un pis social adaptat per a gent gran a Sant Feliu de Llobregat. Són 90 habitatges de lloguer on cadascú té el seu espai, però amb serveis i activitats compartits https://t.co/H6ees49xZV pic.twitter.com/pjEXVheDiG

— 324.cat (@324cat) January 28, 2024

L'Amàlia Blanca recorda com va arribar-hi: "No estava bé, ni em maquillava, i ara tinc ganes de sortir i d'arreglar-me". I és que, segons explica la dinamitzadora de l'edifici, Diana Milena, també hi entren a viure persones amb un baix estat d'ànim: "Ha vingut gent depressiva, que han perdut il·lusió i després s'adonen que mai és tard per dir 'vull viure'".

Alegria que es trasllada a les famílies dels usuaris. "Els meus fills estan molt contents i els meus nets també perquè em veuen feliç i a casa no m'hi veien", explica la Maria Lluïsa Castellà, una altra de les inquilines d'aquest edifici.