Ets un pare o mare llevaneu? Com detectar-ho i estratègies per evitar la hiperprotecció

Són pares i mares amb pocs fills, un o dos, i després d'algun petit ensurt en els inicis de la criança, o algun esdeveniment inesperat, com la mateixa pandèmia, s'han convertit en progenitors llevaneu o helicòpter. 

"Trobem un excés de protecció que acaba limitant els fills." Així defineix aquest concepte Sylvie Pérez, professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).  

El terme "llevaneu" per fer referència a una criança caracteritzada per la hiperprotecció el va encunyar fa 10 anys pel professor David McCullough en el seu llibre "Tú no eres especial", i molts pares i mares s'hi poden sentir identificats.  

Un dels principals trets distintius d'aquest tipus de criança és evitar les frustracions dels fills al màxim, de manera que se'ls aplana el camí constantment. Això pot acabar provocant, amb els anys, "falta d'estratègies per resoldre conflictes" i "autoestimes més baixes" en la pròpia descendència. 

Com saber si som un pare o mare llevaneu? Per què no és el millor per als nostres fills? Podem fer alguna cosa per canviar-ho? 

De quina manera la societat ens empeny cap aquí?

Els experts han detectat un augment d'aquest tipus de pares en els últims anys. Pérez ho atribueix al fet que els tipus de família estan canviant --ara es tenen menys fills, i molts pares i mares són més grans-- i aquests són alguns factors que afavoreixen la "hiperprotecció". 

També factors socials, relacionats amb el tipus de societat on vivim, o la mateixa pandèmia, que va provocar poca exposició a elements externs durant un temps llarg: "Hi ha una percepció d'inseguretat social global, amb uns condicionants que ens fan estar molt alerta, constantment. Això es tradueix en la manera com fem créixer la canalla." 

Tot plegat es vincula a una sensació de "pèrdua de control" sobre el món en què creixen els infants, i ho compensen amb aquesta actitud. 

"Protegir no és dolent, el que ho és és aquesta sobreprotecció que acaba limitant." 

La falta de temps, l'excés de feina i les poques oportunitats d'estar estones amb els fills també són algunes de les qüestions que s'hi amaguen al darrere.

"Falten tants elements de conversa, contes compartits, fins i tot, mirar la tele junts... Ens falta temps. I alguns pares, pel poc temps que hi poden ser, volen que el nen estigui tota l'estona amb ells." 

L'educació que hagin rebut els pares també hi pot influir, i poden tant repetir el mateix patró com allunyar-se d'una criança en què potser es van sentir sols o van haver de compartir els pares amb molts germans. 

Alguns exemples d'aquesta actitud són fer els deures sempre amb els fills, no deixar que marxin de colònies, anar a parlar amb els docents a la mínima que hi ha un conflicte amb companys... 

Ja de més grans, no deixar que es quedin amb els amics després d'un partit de futbol o que vagin sols a un concert, també es podrien emmarcar en això. 

Falta d'estratègies per quan siguin adults

Uns fills criats per pares llevaneu seran adults poc preparats per afrontar la vida. La falta d'estratègies per gestionar conflictes o les inseguretats són només alguns dels efectes que els pot provocar. 

També pot acabar generant el contrari del que es vol, i que, quan ja siguin més grans, no sàpiguen exercir l'autocontrol. Per exemple, en festes o en el consum de substàncies: "Quan no percebo control, em deixo anar tant que no sé controlar, ningú me n'ha ensenyat", apunta Pérez.

A curt termini, amb fills encara petits, pot provocar: 

Herència de pors

Si expressem que ens fa por que l'infant passi la nit a fora, li podem acabar generant la mateixa percepció. 

Inseguretat

Si sempre fem les coses amb ells, els transmetem que no poden fer-ho sols. "Seran infants, joves i adults als quals els costarà prendre decisions i tendiran a anar amb altres companys més líders", sosté la psicopedagoga. 

Dependència

Pel mateix motiu que l'anterior, fem que necessitin algú altre per fer coses quotidianes. 
 

Intolerància a la frustració

Pérez defensa el dret a equivocar-se dels infants, perquè es tracta d'un "procés" que fomenta l'aprenentatge: "Necessiten equivocar-se per ser autosuficients. Tenen dret a passar per una frustració per experimentar-la i poder aprendre'n." 
 

I els fills no són els únics que en pateixen els efectes, ja que la necessitat d'estar sempre sobre la canalla pot acabar repercutint sobre la relació de parella. Així ho explica Enric Soler, també professor de la UOC: 

"Si es porta a l'extrem el mite de la paternitat perfecta, molt ben il·lustrat en la sèrie 'Això no és Suècia', a part de generar una ansietat insuportable, fa que hi hagi pares que fins i tot s'oblidin d'alimentar la seva relació de parella." 

"Això no és Suècia" és una sèrie coproduïda per 3Cat i guardonada a Canes, entre d'altres reconeixements internacionals.

L'escola, un dels punts d'inflexió per començar a deixar-los anar

La psicòloga apunta que com a família "hi ha un risc inevitable que cal assumir", perquè el risc zero "no existeix" i reconeix que cal fer un procés per deixar de ser un pare llevaneu. 

Un dels punts d'inflexió, encara en una etapa primerenca, és quan comencen l'escola. És una primera oportunitat per deixar-los anar i començar un desenganxament. 

Més endavant, hi ha altres moments clau. Per exemple, quan a l'escola comencen a proposar excursions o passar la nit fora: "Hem d'assumir que hi ha moments que se'ns convida a deixar anar els nostres fills. Si l'escola t'ho proposa, és perquè en principi ja és el moment de poder-ho fer." 

Per Pérez, aquests moments ens situen davant de "petits senyals" en què s'ha de començar a "flexibilitzar", trobant un equilibri entre la por i el deixar anar.  

"Hem de crear les condicions perquè es vagin alliberant. Dins d'un ambient protector i segur, els has de donar ales." 

Pérez insisteix que cal "vèncer la por" i una manera és anar fent pactes amb els fills: "Els podem dir 'Jo ja no seré aquí fent els deures amb tu, però estaré a prop i si hi ha res, em crides.'" 

Malgrat que veure que se'n surten sols pot generar "ambivalència" perquè fa la sensació que no necessiten els pares, Pérez apunta també a les recompenses que se'n poden derivar.

"Quan comprens que se'n surt sense tu és molt gratificant. Si no et necessita, és que ho has fet molt bé." 

Per anar avançant cap aquí, l'experta recomana anar "fent proves petites" per comprovar que no passa res. Pérez no creu, però, que aquests infants tinguin per què quedar-se sols o reproduir actituds així, si tenen fills:  "Segueixen sent nens d'anar en colla, d'estar amb els seus iguals, encara que no tinguin germans saben generar la tribu que no han tingut."

Promoure la seva autonomia, ensenyar-los a gestionar problemes i assegurar-se un temps de descans com a pares i com a parella pot ser beneficiós.