Sempre ens quedarà París: Europa intenta fer-se valdre davant el menyspreu dels Estats Units
La cimera d'urgència promoguda per Macron davant el menyspreu dels Estats Units en les negociacions per la guerra d'Ucraïna acaba sense acords, però aquest no era l'objectiu de la trobada
"Sempre ens quedarà París", li diu Rick Blaine a Ilsa Lund en l'última escena de "Casablanca". La frase és d'aquelles que ja formen part de la història del cine i encaixa, de manera recurrent, en la quotidianitat de molts. Em permetran la llicència de fer-la encaixar en el dia a dia de la geopolítica d'Occident, marcat per la relació, no entre en Rick (Humphrey Bogart) i Ilsa (Ingrid Bergman), sinó entre una parella molt més prosaica, la Unió Europea i els Estats Units.
Aquesta relació passa per un moment de distanciament que sembla irreversible. Però a aquesta banda de l'Atlàntic es resisteixen a acceptar que la sintonia guanyi a l'estridència, que l'amor venci la separació.
París ha estat l'escenari d'una cimera informal i extraordinària, una cimera d'urgència convocada pel president de França, Emmanuel Macron, per provocar una reacció d'autoestima davant el menyspreu que arriba d'aquella banda de l'Atlàntic, dels Estats Units, derivada de la solució a la guerra d'Ucraïna.
Washington té altres prioritats, com la Xina, i no compta gaire amb Europa, fins al punt d'excloure-la de la taula de negociació per la pau d'una guerra que es lliura, justament a Europa.
D'aquí que els europeus hagin percebut que l'hora és greu i que és moment de fer-se valdre. D'aquí que Emmanuel Macron, àvid de personificar capacitat de lideratge, hagi convocat les principals potències europees, l'OTAN i fins i tot el Regne Unit a la cimera extraordinària, però informal, de París.
Macron i França es reivindiquen
L'escenari pot respondre a dues raons. Una, al protagonisme que, per sobre del que aspira Europa, sedueix el mateix Macron. Però l'altra, segons diversos analistes, al fet que França és una potència nuclear. Un país que decideix autònomament la seva política nuclear sense obeir les directrius de l'OTAN, ni les dels EUA.
França té un múscul militar atòmic i aquesta credencial, deu creure Macron, és una carta de presentació que causa respecte entre els homes forts d'aquest món, com Putin o Trump, acostumats a una retòrica arsenalística.
Per això es pot haver fet la cimera a París amb els grans d'Europa, i sense pretensió d'arribar a cap acord, però avisant que no es deixaran intimidar. L'exemple més clar: quan s'ha evidenciat el rebuig a enviar tropes de pau a Ucraïna, que és el paper que Washington reserva als europeus.
Enviar tropes a Ucraïna o no?
El canceller alemany, Olaf Scholz, o el president espanyol, Pedro Sánchez, han avisat que la guerra no ha acabat, i que ara no és moment de fer això que demana Trump: enviar tropes de pacificació a Ucraïna.
El Regne Unit sí que ho veu bé, i també Suècia, que des que fa un parell d'anys s'ha integrat a l'OTAN empesa per la creixent amenaça russa, entén que el compromís sobre el terreny no pot esperar.
Que uns països vegin prematur enviar tropes de pacificació i d'altres ho vegin urgent denota que la unitat dins d'Europa --i dins de la Unió Europea-- no és sòlida.
És important tenir aquesta realitat present, perquè per molt múscul nuclear que puguis exhibir, la falta d'unitat et pot desacreditar.
Aquest dilluns, a París, s'ha buscat la unitat entre els grans d'Europa. Convidar els 27 estats membres a la cimera hauria evidenciat massa escletxes, a banda que molt probablement encara seríem dins l'Elisi en una reunió que finalment "només" ha durat tres hores.
Què pretenia la cimera
La cimera no ha acabat amb acords. Era informal, s'han entossudit a remarcar els seus participants. No s'ha buscat, potser, una resposta concreta i determinada, sinó més aviat una segona oportunitat.
Macron saludava els líders d'Alemanya, Itàlia, Espanya, Polònia, Països Baixos, Dinamarca, el Regne Unit, l'OTAN, el Consell i la Comissió Europea l'endemà d'haver parlat mitja hora per telèfon amb Trump en una conversa que, segons fonts coneixedores del contacte, va ser "amistosa".
Macron i Trump van evitar tensar la relació fins a esberlar-la. I la cimera d'aquest dilluns, informal i sense acords, va voler ser un avís molt més transcendent. La cimera va voler ser el recordatori que, per molt que l'aliança entre la UE i els EUA pugui semblar irreversible, sempre hi ha esperança. "Sempre ens quedarà París."
