Expo d'Osaka: l'objectiu ambiciós de la sostenibilitat en un món convuls
L'objectiu de l'Expo d'Osaka de contribuir a dissenyar una vida millor en el futur és tan ambiciós com difícil d'assolir, però si més no proposa un món més sostenible, que salvi vides, que empoderi i que connecti
Els autobusos desembarquen per milers els visitants a l'Expo d'Osaka als aparcaments habilitats a un quilòmetre de l'accés.
Comença una llarga caminada per un passadís de vianants que en la part més propera a l'entrada està cobert. El sol o la pluja poden ser intensos.
Hi ha escolars de totes les edats, amb uniforme, els més petits amb gorra del mateix color per ser més fàcils de localitzar entre la gentada, famílies senceres, amb un parell de criatures, algunes amb cotxets, altres amb avis, uns estan en forma o van en cadira de rodes per no cansar-se en unes instal·lacions inabastables, fila ordenada i sense intents de saltar-se la cua.
El recinte, amb tots els serveis de transports adjacents, s'aixeca sobre una illa artificial, terra guanyada al mar a l'oest de la ciutat d'Osaka, la tercera del Japó.
I aquesta primera llarga desfilada de visitants cap a l'entrada ja indica que és un èxit de públic. Sumen ja cinc milions en les primeres sis setmanes, una dada que contradiu ara com ara el poc entusiasme anterior a la inauguració. Es temia el fracàs per l'alta inflació i el fet que els preus dels hotels s'havien disparat.
La gentada, a més, es multiplica el cap de setmana. Desapareixen les curses accelerades de grups d'escolars amb uniforme i gorra vermella, però l'augment d'assistència en dissabtes i diumenges fa que les cues no s'interrompin per accedir als pavellons.
La visita no decep ningú
Mirant de preguntar per impressions a visitants no japonesos, m'adreço en anglès a dues parelles amb criatures. Resposta, "si et sembla et respondrem en català".
La família Canales --per molt poc no ens diem igual-- són dos germans de Barcelona, un d'ells casat amb una japonesa. Han fet ruta d'un parell de setmanes pel Japó i no han volgut passar per alt l'Expo.
L'Álvaro valora que el contingut giri entorn de la sostenibilitat: "A veure què fem amb aquest planeta que ens estem carregant tan ràpidament!"
La seva parella, la Chiharu Hagio, destaca la bellesa de l'arquitectura en aquesta Expo.
Efectivament, més o menys trencadors, els pavellons ja són en si mateixos una declaració de principis, des de la tecnològica Corea del Sud o l'exhibició de pantalles de leds dels Estats Units, a estructures vinculades als elements culturals, com la fusta en el cas de la Xina, o el vímet en el de les Filipines... També l'exhibició de diners per part de les monarquies del golf Pèrsic; el pavelló de l'Aràbia Saudita, obra de Sir Norman Foster.
El d'Espanya, que ha acollit la setmana catalana, apel·la al mar i al sol.
L'escalinata d'accés, que és alhora la façana, està construïda amb ceràmica Cumella, l'empresa catalana centenària, i l'estructura interior és de fusta, un element sostenible que és recurrent en moltes de les propostes.
L'anella estrella
Per damunt de tot, la fusta és l'essència de l'estructura que farà que sigui recordada l'Exposició d'Osaka del 2025: l'anella.
De gran bellesa arquitectònica, és directament un passeig verd elevat que encercla els pavellons.
I com precisa amb les mans a les nanses del cotxet l'Elisabet Ponti, parella de l'altre germà Canales, "tot això és absolutament accessible, ideal per visitar amb criatures perquè, a més, a les cues tens prioritat."
Per accedir al passeig elevat de l'anella hi ha ascensor interior, que s'eleva entre les columnes de fusta. També hi ha escales mecàniques des del perímetre interior de l'anella. Val la pena deixar-s'hi portar amunt per descobrir com s'obre un gran parc elevat, com si la tercera graderia del Camp Nou fos un jardí amb passeig, però no que encerclés només un camp de futbol, sinó un barri sencer, un barri fet de pavellons d'exposició.
L'anella és totalment transitable, "passejable". Per dalt, entre jardins i a nivell de terra, entre un bosc de columnes de fusta que sostenen el passeig elevat, un cobert que protegeix del sol o de la pluja i on abunden les zones de bancs. Sempre ple, el recinte és immens i, de tant en tant, tothom necessita descansar una estona. Només els escolars van corrent d'un pavelló a l'altre mirant de recollir els segells a mesura que els han visitat tots.
Es detecta un cert entusiasme entre els visitants japonesos malgrat l'habitual contenció en el gest i les emocions. L'Atsushi Naito és un programador al voltant dels quaranta, amb la dona i dues criatures. La parella havia viscut a Barcelona un parell d'anys, per feina d'ell.
"Podem estar molt orgullosos de veure tants països representats i mostrant les seves cultures d'una manera tan fantàstica," assegura.
Miró a Osaka
El Japó no les tenia totes amb una expo que ha arribat en un moment de declivi del país, sobretot si es compara amb l'anterior exposició feta a Osaka. Va ser fa 55 anys, el 1970, en un Japó que emergia del seu miracle econòmic després de la derrota en la Segona Guerra Mundial.
Eren els anys bons del model japonès, dels grans grups industrials, de la feina per a tota la vida. Moltes persones que han vingut a aquesta Expo tenen algun familiar que va assistir a la primera.
També hi va ser Joan Miró, admirador del Japó i admirat pels japonesos. Va fer juntament amb Llorenç Artigas un mosaic per a l'empresa del Gas d'Osaka.
Aquest cop també hi ha vingut. La Fundació Joan Miró ha organitzat els tallers Llibre del somriure, a càrrec de l'artista japonesa resident a Barcelona Mari Ito.
Els assistents han pintat amb tècniques mironianes en petits grups de 7 o 8 persones. Primer, traços negres que, diu la Mari Ito, recorden en certa manera la cal·ligrafia i en part per això, creu ella, Miró agrada tant als japonesos. Després omplen els buits entre els traços amb papers de colors.
Davant dels desplegables elaborats pels artistes espontanis, la Mari Ito m'explica que la seva mare, que l'ha vingut a veure a ella en aquest taller, va ser a l'Expo del 1970.
Podria haver estat una de les persones de les cues que apareixen en el documental de Català Roca que va seguir Miró a Osaka 55 anys enrere. La pel·lícula s'ha projectat durant els tallers.
Myaku-myaku, la mascota
Tot gran esdeveniment universal necessita una mascota. La de l'Expo d'Osaka és un ésser estrany, però que adquireix més sentit quan es coneix el propòsit del seu creador.
Al principi li va costar ser acceptat, però es va fent estimar cada dia una mica més. Es diu Myaku-Myaku, una expressió japonesa que significa que tot flueix, que es transmet de generació en generació. Unes boles vermelles amb una mena d'ulls desbocats representen cèl·lules que envolten el cap del nino, de color blau, que simbolitza l'aigua, Són dos factors essencials de les vides que l'Expo d'Osaka vol contribuir a salvar i fer millors.
El pavelló de Palestina, o el d'Ucraïna, són de petites dimensions comparats amb la majoria. Ucraïna ha fet l'esforç de dur el seu missatge de denúncia d'un món on la vida i els drets estan amenaçats.
Ihor Panassenko, un estudiant de Zaporíjia resident al Japó durant força temps des de la invasió russa, atén els visitants al pavelló ucraïnès: "El públic japonès reacciona amb molta emoció davant del material de vídeo que tenim al nostre pavelló i alguns cops fins i tot alguna persona plora. Una pregunta habitual és què poden fer per nosaltres i això m'ha emocionat molt", sosté.
És el record viu que no hi ha res guanyat. L'Expo d'Osaka pot contribuir, efectivament, amb la seva proposta de sostenibilitat i els seus bons propòsits, a fer prendre consciència que sovint encara pesa massa d'on venim i massa poc on volem anar.
