Expulsats de Barcelona: els preus dels lloguers desplacen famílies fora de la ciutat

Persones soles, parelles o famílies amb fills. Joves i grans. Amb més o menys recursos. L'augment del preu d'un 33% dels lloguers els últims cinc anys a Barcelona, ha abocat a moltes persones a marxar de la ciutat. I provar sort a altres municipis de l'Àrea Metropolitana, o fins i tot, més enllà.

Seguir amb els mateixos llocs de treball i haver de desplaçar-se més quilòmetres, acaba sent, simplement, un mal menor en comparació amb les elevades rendes que pagaven a Barcelona o altres grans ciutats.

Marxar als 53 anys

Maria Mercè Vilches és de Barcelona de tota la vida. Vivia amb la seva parella al Born. Li va tocar viure, de primera mà, la crisi dels narcopisos.

L'augment del lloguer a 1.300 euros, però, va ser la gota que va fer vessar el got. Als 53 anys, i tot i tenir feina a la ciutat, va decidir marxar. El destí escollit, per transport i proximitat: Sant Boi de Llobregat.

"Ja no podia més. El meu sou ja estava destinat al 100% a pagar el lloguer i encara hi havíem d'invertir part del del meu home. Va ser com una patada haver de marxar. Jo no m'hi acostumo. De fet, em nego a viure a un lloc que no sigui casa meva, la meva ciutat."

Ara, per anar a treballar, va i ve dues vegades, cada dia, de Sant Boi a Plaça Espanya. Explica que els seus dos germans també han acabat marxant de Barcelona per la crisi dels preus del lloguer.

"A Barcelona no s'hi pot viure. Els meus dos germans, en qüestió de tres anys, també han marxat. Els únics que queden són els pares, perquè tenen una renda antiga."

De Barcelona a Baldomar, a la Noguera

Qui també fa quilòmetres, els cinc dies entre setmana, és Ricard Monfort. Als seus 32 anys, tenir un fill va ser el punt d'inflexió.

Treballa al negoci familiar de tota la vida, una parada de llegums cuits al Mercat del Ninot, a Barcelona. La seva parella també hi té una botiga de plats cuinats vegans. Ella, la Júlia, fa els 260 quilòmetres diaris d'anar i tornar un parell de dies la setmana.

"És una hora i mitja de pujar i una hora i mitja de baixar. Però realment ens val molt la pena. A mi em compensa. Em surt més a compte pagar-me el gasoil dels 5 dies la setmana, que no pas un lloguer a Barcelona."

Expliquen que amb el que guanyen havien de destinar un dels dos sous a pagar el lloguer. Ara, no canvien per res la qualitat de vida que els ha donat el dia a dia a Baldomar.

"La situació que tenim ara, i volent el que tenim molt clar per la nostra filla, mai es pot dir mai, però no tenim cap intenció de tornar."

Fons d'inversió, també fora de Barcelona

L'Àlex va marxar de la capital catalana fa vuit anys. El naixement dels seus tres fills va ser determinant per fer un cop de cap i buscar un pis més assequible fora de Barcelona i amb espai per a tota la família.

Van trobar-ne un a Badalona, per 900 euros.

"Ja vam arribar amb uns preus elevats. A nosaltres ens el van augmentar a 1.000 euros. Però ara, la sorpresa al veïnat ha estat que les pujades arribaven al 80%, fins a 1.800 o 1.900 euros."

Són 106 famílies que s'estan organitzant des de fa mesos amb el Sindicat de Llogateres. Assenyalen que el fons propietari dels immobles els vol fer pagar, per exemple, una assegurança per impagaments que arriba als 300 euros anuals.

"El tema és que pagues tant, que no pots fer res més. Hauré de pagar una hipoteca, perquè després peti tot i em trobi amb el que va passar el 2006. I això els passarà a la gent jove."