Festival In-Edit: el cine viu
Actualitzat
El festival In-Edit obre el seu web amb un cant al romanticisme: el cine encara viu, o els cines com la sala gran del carrer Aribau -amb sostres d'altura impossible, olor de moqueta, files maratonianes de seients i el record del perfum intens de crispetes- ha tornat per uns dies al seu esplendor original. Només calia anar a la sessió de "When You Are Strange: A Film About The Doors" amb la sala plena a vessar de més de mil aficionats a Jim Morrison (molt probablement fans que havien quedat insatisfets amb el "biopic" d'Oliver Stone del 1991 protagonitzat per Val Kilmer). "Aquesta sessió va tenir més públic que la primera edició sencera de l'In-Edit fa vuit anys al barri de Gràcia", recorda Christian Pascual, director del festival, al vestíbul de l'hotel Regina del carrer Vergara, moments abans de la roda de premsa de D. A. Pennebaker.
Uns 27.000 aficionats al cinema documental, a la música, a les bones cites culturals, treballades amb intenció i fidelitat a una idea, han omplert el Festival In-Edit en la vuitena edició. L'organització ha penjat el cartell d'entrades exhaurides catorze vegades. No han notat el mal moment que els va fer passar la distribuïdora d'"I'm Still Here", l'esperat fals documental sobre Joaquin Phoenix, que per contracte s'havia d'estrenar a Espanya al festival In-Edit, però un incompliment de la lletra firmada va provocar l'anul·lació de la projecció. L'In-Edit ha demostrat cintura, i ja no els falta un cap de cartell "comercial" per consolidar la proposta. N'hi ha prou amb la fidelitat del seu públic.
De tots els grans moments de la vuitena edició de l'In-Edit, em quedo amb un personatge: el nord-americà Don Allan Pennebaker, llegendari director de documentals musicals, pioner del "direct cinema", homenatjat de luxe de l'In-Edit, que va arribar dimecres al matí directament de Nova York amb la seva dona i al cap de poques hores ja estava responent a una llarga llista de periodistes amb gran professionalitat i dedicació a un hotel de Barcelona. Només una dada: té 86 anys. "Gravar un documental és el mateix que un partit de futbol. El públic vol veure com entra la pilota a la xarxa. Has de buscar aquesta imatge". La filosofia de Pennebaker és tan clara i senzilla com difícil de dur a la pràctica. No t'has de perdre el moment que la pilota entra a la xarxa, és imperdonable. Si ets al costat de Bob Dylan a la gira d'Anglaterra del 1965, o amb Janis Joplin, Ottis Redding o The Who al festival de Monterrey Pop del 1968, o amb 65 anys seguint la gira dels joves Depeche Mode, aquesta declaració ferma d'intencions es pot complicar. Una altra reflexió de Pennebaker: "La realitat no és interessant. Si jo em poso un mitjó, no és gaire interessant. El que és interessant és trobar algú que sap alguna cosa. I si el trobes, has de buscar la manera que t'expliqui el que sap sense haver-lo d'entrevistar, sense interferir-hi." Una altra declaració d'intencions del que suposa el cinema directe. En un moment en què la televisió es dedica a construir la realitat, a crear personatges i a tutelar-los perquè l'espectador se'ls empassi, Pennebaker recorda que ell va fer tot el contrari: mai va pensar què podia interessar l'espectador; pensava sobretot què li podia interessar a ell, si hi havia algú que li podia explicar una cosa nova. A partir d'aquí, gravava la pel·lícula i es deixava emportar per la màgia de la realitat. A mans de professionals com Don Allan Pennebaker, el cine és viu.
Uns 27.000 aficionats al cinema documental, a la música, a les bones cites culturals, treballades amb intenció i fidelitat a una idea, han omplert el Festival In-Edit en la vuitena edició. L'organització ha penjat el cartell d'entrades exhaurides catorze vegades. No han notat el mal moment que els va fer passar la distribuïdora d'"I'm Still Here", l'esperat fals documental sobre Joaquin Phoenix, que per contracte s'havia d'estrenar a Espanya al festival In-Edit, però un incompliment de la lletra firmada va provocar l'anul·lació de la projecció. L'In-Edit ha demostrat cintura, i ja no els falta un cap de cartell "comercial" per consolidar la proposta. N'hi ha prou amb la fidelitat del seu públic.
De tots els grans moments de la vuitena edició de l'In-Edit, em quedo amb un personatge: el nord-americà Don Allan Pennebaker, llegendari director de documentals musicals, pioner del "direct cinema", homenatjat de luxe de l'In-Edit, que va arribar dimecres al matí directament de Nova York amb la seva dona i al cap de poques hores ja estava responent a una llarga llista de periodistes amb gran professionalitat i dedicació a un hotel de Barcelona. Només una dada: té 86 anys. "Gravar un documental és el mateix que un partit de futbol. El públic vol veure com entra la pilota a la xarxa. Has de buscar aquesta imatge". La filosofia de Pennebaker és tan clara i senzilla com difícil de dur a la pràctica. No t'has de perdre el moment que la pilota entra a la xarxa, és imperdonable. Si ets al costat de Bob Dylan a la gira d'Anglaterra del 1965, o amb Janis Joplin, Ottis Redding o The Who al festival de Monterrey Pop del 1968, o amb 65 anys seguint la gira dels joves Depeche Mode, aquesta declaració ferma d'intencions es pot complicar. Una altra reflexió de Pennebaker: "La realitat no és interessant. Si jo em poso un mitjó, no és gaire interessant. El que és interessant és trobar algú que sap alguna cosa. I si el trobes, has de buscar la manera que t'expliqui el que sap sense haver-lo d'entrevistar, sense interferir-hi." Una altra declaració d'intencions del que suposa el cinema directe. En un moment en què la televisió es dedica a construir la realitat, a crear personatges i a tutelar-los perquè l'espectador se'ls empassi, Pennebaker recorda que ell va fer tot el contrari: mai va pensar què podia interessar l'espectador; pensava sobretot què li podia interessar a ell, si hi havia algú que li podia explicar una cosa nova. A partir d'aquí, gravava la pel·lícula i es deixava emportar per la màgia de la realitat. A mans de professionals com Don Allan Pennebaker, el cine és viu.