Fidelitat al guió original
Enllaç a altres textos de l'autor
Ricard Torquemada
Periodista i analista en les transmissions dels partits del Barça a Catalunya Ràdio.
Els capricis del futbol són el que el fan tan especial. És capaç de crear els millors guions, perquè els guionistes, en un exercici de prudència i sentit comú, valoren la credibilitat de la seva història com a prioritat, cosa que el futbol no fa perquè no està dirigit per un cervell humà. Ahir, el Camp Nou va tornar a viure un d'aquests exemples impossibles de justificar. Vam viure en el mateix partit la convicció del Barça en el seu pla original futbolístic, la repetició d'un accident que ja perd l'essència del seu nom per reincident, l'escenari competitiu preferit del Barça de Vilanova i el desenllaç de sempre. Com si algú jugués amb els actors i espectadors, com si estigués preparat.
El Barça es va trobar amb el partit desagradable que l'enfrontament prometia: un rival molt ben organitzat defensivament, privilegiat físicament i conscient que només podia viure una nit històrica en positiu, cosa que l'omplia de tranquil·litat. Un cop més, l'adversari, recollit en l'últim terç de camp, multiplicant les ajudes defensives, intens i concentrat a l'espera d'alguna possibilitat en atac més apareguda que no pas buscada.
L'equip de Vilanova va mostrar una convicció absoluta en la seva personalitat, en la paciència, en l'amplitud, en la profunditat, però va tornar a topar amb la falta de contundència en la rematada.
Mentrestant, el caràcter indomable del partit va preparar un capítol a pilota parada del Celtic que va acabar amb un accident en forma de gol en pròpia porta de Mascherano, el quart del Barça en tretze partits. Sense voler, sense poder-ho evitar.
I aleshores, a remuntar, cosa a la qual ja s'ha acostumat el Barça actual. Però no pas de qualsevol manera, sinó amb un gol fidel a l'encant blaugrana de la combinació en espais mínims amb el segell de Messi i Xavi i la firma d'Iniesta a l'últim minut de la primera part. I amb un gol de la victòria de Jordi Alba, quan quedaven quinze segons per a la mort del temps. Sí, de Jordi Alba, el lateral esquerre. Sí, a centrada d'Adriano, el lateral dret. Sí, després que Villa hagués estavellat una rematada al pal tres minuts abans. Sí, un altre cop amb un gol en l'últim quart d'hora de partit. Sí, amb la cinquena remuntada blaugrana en tretze partits. Evidentment, sense renunciar a la seva personalitat futbolística, sense negociar el seu estil, sense descansar ni un segon, sense acceptar un resultat injust, sense rendir-se davant les oportunitats fallades.
No obstant, des del pla individual, va ser la nit de Bartra. L'assignatura pendent de Vilanova en aquest inici de temporada, la situació d'un central jove superat per totes les alternatives de reciclatge de la plantilla per jugar en la seva posició, va tenir el seu examen de recuperació. Va aprovar l'entrenador, que no s'ha deixat arrossegar per la pressió exterior i va triar un partit que reclamava la seva velocitat i joc aeri. I va aprovar amb matrícula d'honor el central, que va completar un exercici immillorable ple d'autoritat defensiva, anticipació, govern del joc aeri, velocitat per corregir i bona química amb Mascherano. Bartra tenia futur, però ja té present.
El Barça és admirat pel seu futbol tan atractiu, però sovint ens oblidem la seva capacitat per competir. Mai no falla. Ahir, tampoc. Ni el Barça, ni el futbol.
El Barça es va trobar amb el partit desagradable que l'enfrontament prometia: un rival molt ben organitzat defensivament, privilegiat físicament i conscient que només podia viure una nit històrica en positiu, cosa que l'omplia de tranquil·litat. Un cop més, l'adversari, recollit en l'últim terç de camp, multiplicant les ajudes defensives, intens i concentrat a l'espera d'alguna possibilitat en atac més apareguda que no pas buscada.
L'equip de Vilanova va mostrar una convicció absoluta en la seva personalitat, en la paciència, en l'amplitud, en la profunditat, però va tornar a topar amb la falta de contundència en la rematada.
Mentrestant, el caràcter indomable del partit va preparar un capítol a pilota parada del Celtic que va acabar amb un accident en forma de gol en pròpia porta de Mascherano, el quart del Barça en tretze partits. Sense voler, sense poder-ho evitar.
I aleshores, a remuntar, cosa a la qual ja s'ha acostumat el Barça actual. Però no pas de qualsevol manera, sinó amb un gol fidel a l'encant blaugrana de la combinació en espais mínims amb el segell de Messi i Xavi i la firma d'Iniesta a l'últim minut de la primera part. I amb un gol de la victòria de Jordi Alba, quan quedaven quinze segons per a la mort del temps. Sí, de Jordi Alba, el lateral esquerre. Sí, a centrada d'Adriano, el lateral dret. Sí, després que Villa hagués estavellat una rematada al pal tres minuts abans. Sí, un altre cop amb un gol en l'últim quart d'hora de partit. Sí, amb la cinquena remuntada blaugrana en tretze partits. Evidentment, sense renunciar a la seva personalitat futbolística, sense negociar el seu estil, sense descansar ni un segon, sense acceptar un resultat injust, sense rendir-se davant les oportunitats fallades.
No obstant, des del pla individual, va ser la nit de Bartra. L'assignatura pendent de Vilanova en aquest inici de temporada, la situació d'un central jove superat per totes les alternatives de reciclatge de la plantilla per jugar en la seva posició, va tenir el seu examen de recuperació. Va aprovar l'entrenador, que no s'ha deixat arrossegar per la pressió exterior i va triar un partit que reclamava la seva velocitat i joc aeri. I va aprovar amb matrícula d'honor el central, que va completar un exercici immillorable ple d'autoritat defensiva, anticipació, govern del joc aeri, velocitat per corregir i bona química amb Mascherano. Bartra tenia futur, però ja té present.
El Barça és admirat pel seu futbol tan atractiu, però sovint ens oblidem la seva capacitat per competir. Mai no falla. Ahir, tampoc. Ni el Barça, ni el futbol.
