Finançament singular: recels i esperances

L'acord d'investidura que va permetre l'arribada de Salvador Illa a la presidència de la Generalitat, l'agost passat, dedica poc més de tres pàgines al finançament singular. Però han estat suficients per generar moltes expectatives, positives i negatives, sobre les conseqüències de la seva aplicació, recollides en un reportatge que ha emès aquest diumenge el programa "30 minuts". 

L'acord preveu que Catalunya recapti tots els impostos que paguen els contribuents catalans. I després, fer dues transferències: una a l'Estat pels serveis prestats a Catalunya i una altra per a la solidaritat amb les altres autonomies.

En aquest disseny molts han volgut veure les característiques d'un concert com el basc o el conveni navarrès i s'han esquinçat les vestidures, davant el temor que la gairebé inexistent solidaritat de les comunitats forals es vegi ara replicada a Catalunya.
 

El malestar de l'Espanya buida

En el breu trajecte que separa la seu del govern extremeny, a Mèrida, de la conselleria d'Economia, Elena Manzano cita diverses vegades la Constitució espanyola.

Ja al seu despatx, la consellera extremenya argumenta que "la solidaritat no la tria un govern autonòmic". És un principi constitucional i és una obligació de l'Estat", afirma. 

"L'atribució de competències que fa el govern català, del principi de solidaritat, és completament il·legítima i contradiu el model constitucional".

Manzano, que va formar part de la comissió d'experts que va crear Cristóbal Montoro l'any 2017 per reformar el model de finançament, reclama més diners per a la seva autonomia i qüestiona el funcionament actual del sistema.

Tot i que proporciona als extremenys més recursos per habitant que als catalans, creu que són insuficients. "Som un milió d'habitants. Qualsevol despesa, dividida pel nombre d'habitants, dispara i sembla que estem sobrefinançats. Però on són els costos fixos que suportem?" argumenta la consellera extremenya. Segons ella, el cost de prestació de serveis a territoris com Extremadura, amb un greu problema de despoblament i de dispersió, és molt més gran que en d'altres.

Les Balears: no tan lluny

Una visió diferent, però també crítica, és la que defensa el vicepresident i conseller d'Hisenda de les Illes Balears, Antoni Costa. 

"Nosaltres entenem que hi ha una Espanya que és buida, però també hi ha una Espanya que és plena".

La població de les Balears és similar a la d'Extremadura, però l'allau de visitants que rep durant l'estiu tensiona els serveis públics de la comunitat. En alguns pics de l'estiu, arriba a duplicar la seva població. 

Les Illes Balears és la segona comunitat que més recursos per habitant aporta al sistema, però, com Catalunya, acaba resultant molt perjudicada pel funcionament del model i rebent molts menys diners que altres que han aportat menys.

En aquest sentit, Costa comparteix la vella reivindicació catalana (ara fixada a l'acord polític) de mantenir el que es coneix com a principi d'ordinalitat, és a dir, que si ets la tercera comunitat que més aporta al sistema, també ocupis el tercer lloc a l'hora del repartiment final de recursos.

Tot i reconèixer alguns punts de contacte, el vicepresident del govern balear deixa clar:  

"No compartim el model singular de Catalunya, que qualificam, sincerament, sense que ningú s'ofengui, com un sistema de concert econòmic".

Solidaritat

Davant d'aquests recels, la consellera d'Economia, Alícia Romero, marca distàncies amb els models forals. En una entrevista amb l'equip del "30 minuts", recorda que la solidaritat forma part del model de finançament singular que volen desenvolupar. 

"Catalunya vol ser solidària, ha sigut sempre solidària i ho seguirà sent."

Per encàrrec del Govern, una comissió d'experts independents, presidida per Martí Carnicer --exnúmero 2 d'Antoni Castells quan aquest ocupava la conselleria-- treballa des de la tardor per concretar el model i posar xifres a aquesta solidaritat.

La professora d'Hisenda i directora del Màster d'Hisenda Autonòmica i Local de la UB, Maite Vilalta, forma part d'aquesta comissió. Conscient de les dificultats de la seva tasca, assegura que "potser la complexitat ve que tot això només es pot respondre en el terreny de la política, en el terreny dels valors. Perquè hem de parlar de repartiment real de poder, de poder tributari".

Ignacio Zubiri, catedràtic d'Hisenda de la Universitat del País Basc, es mostra convençut que el model singular no és assumible per a Espanya, perquè el pes de Catalunya dins de l'economia espanyola més que triplica el del País Basc.

"Hem sentit dir coses com que el model català beneficia tothom. Anem a veure, ens estan prenent el pèl?

Per a la consellera Romero, la resposta és clara: 

"La suma zero mai funciona, òbviament. I les comunitats que poden estar ben finançades diran: 'Home, jo no vull que se'm redueixi el finançament'. El pastís s'ha de fer més gros, perquè ningú voldrà que se'l perjudiqui".

Principi d'ordinalitat

A l'espera de concretar xifres, el cert és que només el respecte al principi d'ordinalitat ja suposa molts més diners per a Catalunya. "Milers de milions més", segons l'expresident de la Generalitat, Artur Mas.

Com a promotor del fracassat pacte fiscal del 2012, Mas creu que "són les mateixes coses amb noms diferents". I es mostra esperançat que les circumstàncies actuals permetin aprofitar "una oportunitat d'or per resoldre un tema estructural de país".

En la mateixa línia, poc després que ERC presentés la seva proposta de finançament singular, l'exconsellera Natàlia Mas Guix recordava: 

"Portem 40 anys que Catalunya forma part del règim comú, en què s'han negociat sis models diferents de finançament, tots aparentment amb noves fórmules que semblava que introduïen millores per a Catalunya, i no ha estat així". Hi ha una finestra d'oportunitat per fer un canvi estructural."

Tot i qüestionar el model actual, el director executiu de Fedea, Àngel de la Fuente, creu que "hi ha molts problemes que s'haurien de tractar de resoldre, però el maltractament a Catalunya no és un d'ells. Hi ha un problema d'una excessiva complexitat i foscor. El model no l'entén ningú, i quan no l'entén ningú és fàcil que venguin motos sobre el teu maltractament. I com que no ho entén ningú, doncs t'ho creus", afirma convençut.

Tot el contrari del que defensa Miquel Puig. Com a mà dreta de l'exconsellera d'Economia en el govern de Pere Aragonès, Puig va formar part de l'equip que va dissenyar la proposta de finançament singular per a Catalunya. Segons ell, "si volem tenir, sobretot, un sistema educatiu, un sistema sanitari, unes prestacions socials i un sistema, podríem dir, d'innovació (...) això passa per tenir un finançament suficient. I totes aquestes qüestions són competència de la Generalitat, que està molt infrafinançada", conclou.

Fer créixer l'ATC, el gran repte

La transformació de l'Agència Tributària és, sense cap mena de dubte, el repte més important que la consellera d'Economia té sobre de la taula. L'acord amb ERC estableix que l'any que ve ja estarà en condicions de recaptar l'impost sobre la renda i que, en el futur, hauria de fer el mateix amb la resta dels impostos.

Preguntada per la qüestió, Alícia Romero no dubta a l'hora de defensar l'objectiu, però també reconeix --ho ha fet des del primer dia-- que la tasca és "ingent". Aquest adjectiu es queda curt quan es quantifiquen les plantilles: l'agència catalana no arriba a 900 treballadors (tot i que s'acaben de convocar un centenar de places) mentre que la de l'Estat es mou al voltant de 4.000 empleats a Catalunya.

Malgrat tot, la consellera descarta recórrer a un consorci entre les administracions, com havia defensat el partit dels socialistes, i recorda que "va ser una condició d'Esquerra Republicana " i que "quan un no té majoria i ha de cedir, es troben aquestes coses".

L'exconseller d'Economia, Antoni Castells, creu que implica "una feinada enorme, molts més funcionaris" I que difícilment es podrà fer "sense una col·laboració molt estreta de l'Agència Estatal d'Administració Tributària". "Jo crec que s'ha de posar un llistó com a mínim del que fa avui l'Agència Estatal d'Administració Tributària, que ho fa molt bé".

Més pragmàtic, el catedràtic d'Economia de la Universitat Pompeu Fabra, Guillem López Casasnovas, fa una proposta diferent: 

"No necessitem l'agència catalana, el que necessitem és que el qui recapti, sigui qui sigui i en nom de qui ho faci, ho posi a un compte corrent en el Banc d'Espanya i que digui que els diners són de Catalunya".

L'Associació d'Inspectors d'Hisenda de l'Estat rebutja de ple la possibilitat que la Generalitat recapti els seus impostos. Segons la seva presidenta, Ana de la Herrán, aquesta possibilitat no té cabuda dins la Constitució i comportaria un augment del frau.

Alemanya i el País Basc, referents i diferents

Alemanya s'agafa sovint com a referència de model federal, però en el cas del finançament, no tot és el que sembla. El seu potent sistema de solidaritat no ha pogut acabar amb les diferències entre l'est i l'oest. I també és qüestionat pels lands més rics, que denuncien el que consideren un excés de solidaritat. 

Pel que fa a la Hisenda, els estats recapten els impostos principals, però ho fan en nom del govern federal; només els en correspon una part i no els poden apujar ni abaixar.

Com a contrapartida, tenen un Senat que funciona com a autèntica cambra de representació territorial. Els lands hi participen directament i qualsevol decisió que afecti els seus impostos ha de passar per ell. I mai pot implicar diferències en la fiscalitat dels territoris. És a dir, no hi ha "dumping fiscal".

L'altre referent és el País Basc, que recapta tots els impostos i, a més, té capacitat normativa per legislar sobre aquests impostos. La diferència és que no participen dels potents mecanismes de solidaritat del règim comú i, a través de la quota. Només aporten una petita quantitat --al voltant de 20 milions d'euros-- al Fons de Compensació Interterritorial. Es tracta d'un fons amb molt poca dotació que es reparteix entre les autonomies més pobres per ajudar-les a créixer.

Precisament, expressions com "un concert, però solidari", referides al finançament singular, van fer saltar les alarmes a les seus del govern basc i el navarrès i tots dos presidents van publicar una declaració conjunta reivindicant la constitucionalitat i la solidaritat del seu model.

En aquest sentit, la diputada foral de Guipúscoa Itziar Agirre assegura: 

"Tots els meus respectes per aquells acords que puguin realitzar altres, sempre que el nostre no es discuteixi ni es posi en perill".

L'hora de la veritat

Amb aquest rerefons, els consellers d'Hisenda autonòmics es trobaran dimecres a la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera que tindrà lloc a Madrid.

La ministra María Jesús Montero l'ha convocat per abordar la condonació del deute a les comunitats, però a ningú se li escapa que serà també un termòmetre per veure com encaixa el model de finançament singular amb la reforma que reclamen des de fa temps la resta d'autonomies.

El model s'hauria d'haver renovat fa 10 anys, i si en alguna cosa hi ha un cert consens és en la necessitat de més recursos per poder finançar correctament els serveis públics.

El País Valencià i Múrcia arriben amb la motxilla molt carregada de deute, com a resultat d'un infrafinançament ja crònic. D'altres, afavorides per un sistema poc transparent i arbitrari, temen perdre diners i defensen aferrissadament les seves posicions.

I després hi ha Madrid, que no vol ni sentir parlar de les singularitats que reclama Catalunya i que només veu amb bons ulls que es perdoni part del deute contret a València.

Així comença una setmana en què s'han de celebrar, a més del consell, dues reunions bilaterals entre el govern català i l'espanyol, de les quals pot resultar algun avenç en el finançament singular.

L'exconseller Antoni Castells adverteix: 

"Ara ve el moment complicat, que serà el de la negociació. I en aquest moment cadascú ha de saber qui representa. I en aquest costat de la taula hi som nosaltres i en aquell hi són ells. I la meva experiència és que hi ha acord quan el cost del no acord es fa políticament insuportable per l'altra part. Perquè el té, un cost, el no acord. Fins i tot el pot tenir, en aquest cas, en termes parlamentaris".