França desmunta el masclisme gràcies a Gisèle Pelicot

És el punt del migdia del dimecres 20 de novembre.

A la sala E del tribunal penal de Vaucluse, a Avinyó, acabem d'escoltar les darreres voluntats de Dominique Pelicot abans d'una més que probable condemna de 20 anys de presó: "Puc morir com un gos", ha deixat anar.

Una estona abans, és la seva filla Caroline Darian qui l'hi ha assegurat: "No et vindré a veure a la presó, Dominique --ja no li diu pare--. Moriràs com un gos." Entremig dels dubtes de Caroline sobre si ella també va patir violacions, hi ha Gisèle Pelicot, que, aparentment --només aparentment--, no s'ha d'esforçar per mantenir-se serena.

Les últimes paraules de Dominique Pelicot han estat amables amb la seva exdona: "Forma part del que guardo més al fons de mi mateix".

L'esquinçament públic d'una família "normal" francesa l'ha viscut tot el país en directe. I part del món.

És el torn, doncs, de les conclusions de la part civil, formada per Antoine Camus i Stéphane Babonneau. Els dos advocats que, com dos escuders, han intentat protegir Gisèle Pelicot d'un procés delicadíssim, han de prendre la paraula.

I és el moment d'obrir focus i sortir de les petites estratègies dels advocats de la defensa per justificar les violacions. Perquè, en aquest judici, les veus han quedat inevitablement descompensades: els 51 acusats amb els seus advocats han tingut més hores per explicar-se que la mateixa víctima.

Hi ha hagut un desequilibri en el missatge i aquest és el moment de parlar a la societat francesa i, sobretot, als homes que la componen.

"Com pot ser que a França, el 2024, es puguin trobar almenys 50 individus --en realitat 70-- en un radi de 50 quilòmetres per venir a aprofitar-se d'un cos inert, sense consciència, que qualsevol pensaria que és mort?" Parla l'advocat Antoine Camus, que vol fer d'aquests debats un terreny fèrtil per a una presa de consciència que trenqui d'una vegada per totes amb una "violència pròpia d'altres temps".

"El violador és algú que comet una violació. Punt. La violació no és un malentès", diu el defensor de Gisèle Pelicot, la dona de 72 anys que calcula que ha patit, grosso modo, 200 violacions per any durant deu anys --calculeu-- i que ha passat 11 setmanes veient la cara i les justificacions d'una cinquantena de desconeguts que les van cometre.

"Per una vegada, disposem d'imatges i de so. Aquests vídeos, que persegueixen com un fantasma encara aquesta sala d'audiència, estan al centre del dossier. Fer-los visionar fins a la nàusea durant setmanes no és una mostra ni de voyeurisme insà ni de sadisme venjatiu. Sense aquests vídeos és força probable que les submissions haguessin continuat fins a matar Gisèle."

Sense els vídeos potser Gisèle Pelicot no estaria viva i, malgrat això, les defenses dels acusats encara posen en dubte el que s'hi veu. Gisèle Pelicot potser no estaria viva perquè portava una acumulació de sedants al cos que li provocaven mals de cap, desmais involuntaris i pèrdues de memòria; perquè havia contret malalties sexuals que li han augmentat el risc d'un càncer d'úter. Però, sobretot, potser no estaria viva perquè després de la primera detenció, el 12 de setembre del 2020, per fer fotografies sota les faldilles de tres dones en uns banys públics, Dominique Pelicot encara va continuar violant-la i portant homes a casa seva.

"Tenia cites concertades i les volia honorar", va dir en un dels darrers interrogatoris. Jo era present a la sala quan va dir això i sentir-li dir-ho amb veu calmada i tèbia em va generar un calfred; vaig entendre què és la perversitat i la psicopatia. El psiquiatre que va analitzar el seu perfil al principi del judici va confessar al final de la seva científica declaració que mai s'havia trobat amb algú amb tantes parafílies.

Gisèle, empoderada

Però Gisèle Pelicot està viva i, no només això, s'ha empoderat. Aquesta paraula de la qual potser abusem, però que amb ella agafa plena dimensió, sobretot després d'haver-se plantejat el suïcidi com a sortida al seu dolor.

En consens amb els seus advocats ha volgut convertir el judici en alguna cosa positiva. S'ha lliurat a la societat com una ofrena a l'altar del sacrifici. El seu "que la vergonya canviï de camp" és ja un lema dels moviments feministes francesos i mundials.

El que sobretot Gisèle vol canviar és la percepció primitiva que encara domina en certes generacions masculines, la de simplement no entendre què és el consentiment. Stéphane Babonneau, l'advocat que porta la bonhomia pintada a la cara, però que quan parla treu un bisturí afilat i punyent, desmuntava així les explicacions de les defenses dels 50 acusats argumentant que els seus clients van ser induïts a cometre un "error":

"Si acceptem reconèixer el dret a l'error en benefici de qui penetra sexualment una dona sedada que acaba de conèixer, aleshores què impedirà demà que altres homes acusats de violació puguin sostenir que quan una dona els diu "no" entenguin "sí", pel fet que s'han construït així, perquè han après i cregut sempre que una dona que diu "no" en el fons pensa que "sí", i que en realitat senzillament és que ells també s'han equivocat?"

El llegat de Gisèle Pelicot l'expressava Babonneau al final dels seus 15 minuts de conclusions: "Aquest procés formarà part del testament que transmetrem a les generacions futures. Estic segur que quan es confrontin a aquest fenomen, que no desapareixerà pas en una generació, jutjaran ben segur els ensenyaments que s'hauran extret dels nostres debats i de les accions que s'hauran pres per tractar aquesta epidèmia. I aleshores descobriran el nom de Gisèle Pelicot i el seu coratge. I el preu que ha pagat per permetre que la societat canviï."