França i Europa, en una cruïlla 80 anys després del desembarcament de Normandia

Emmanuel Macron ja no sap què fer. Des del gener que el candidat de l'extrema dreta populista Jordan Bardella s'ha estat enfilant a les enquestes de les eleccions europees com Richard Virenque pujant el Tormalet, incansable, insaciable, impúdic, doblant prediccions de vot a la candidata del president.

@jordanbardella

😮‍💨 Vivement le 9 juin !

♬ son original - Jordan Bardella

Omnipresent als mitjans i, sobretot, a les xarxes socials, on gràcies als seus 1,3M de seguidors a TikTok, arriba a la franja de votants nous, que admiren que un jove com ells tingui tanta compostura davant periodistes i rivals polítics i sàpiga respondre preguntes difícils amb frases senzilles.

Un Jordan Bardella que té nom propi, més enllà del de candidat a les europees i president del Reagrupament Nacional, i que cada vegada és més agressiu en el discurs antiimmigració i més desvergonyit amb el lema de "França i els francesos primer".  

El titular de l'endemà del 9 de juny, per a la majoria presidencial, difícilment serà diferent de "Gran revés per al macronisme". Ens podem equivocar, és clar. Però totes les enquestes ho pronostiquen. 

Abans, però, ha d'arribar el 6 de juny, dia de la commemoració del 80è aniversari del desembarcament aliat a les platges de Normandia. Una cerimònia d'abast mundial a la qual encara assistiran veterans d'aquella atrevida operació del 1944.

Unió Europea: esquerdes internes i externes

A París ja han arribat almenys una desena de soldats nord-americans que hi van participar. El més gran té 107 anys. Serà una commemoració emotiva i especial, també, per les personalitats polítiques que hi assistiran i per les que no: ni Rússia, ni, encara menys, el seu president Vladímir Putin, no hi han estat convidats, tot i formar part del grup de vencedors de la guerra.  

I aquest és l'element més transcendent d'aquest 6 de juny de 2024 i té no poca relació amb el que es votarà a 27 països europeus tres dies després.

L'Europa que els soldats aliats van alliberar es va fortificar amb la Unió Europea, construïda per convocar un "mai més". Per evitar amb institucions supranacionals que cap estat tornés a tenir la temptació d'imposar-se sobre els altres amb una ideologia supremacista. 

Doncs bé, aquest 2024 serà l'any en què els murs de contenció contra el feixisme que es pretenia impermeabilitzar des de la Unió Europea més filtracions hauran presentat.

Hi ha esquerdes internes, amb una extrema dreta que vol ocupar i rebentar el projecte. I esquerdes externes, amb Rússia mantenint l'agressió a Ucraïna i ciberatacant o desestabilitzant internament les democràcies que la conformen.

Encara es podria enumerar una possible tercera via d'aigua, la del perill que els Estats Units, aliats d'Europa, tornin a tenir un president com Donald Trump, que ha manifestat més d'un cop la possibilitat d'abandonar l'OTAN i de canviar les relacions polítiques i comercials amb la vella Europa.  

L'auge de l'extrema dreta

El feixisme ha mutat i s'ha reconfigurat en forces polítiques ultraconservadores o d'extrema dreta populista que el que volen canviar és la Unió Europea per dins. De moment, ja han aconseguit fer canviar els discursos dels partits tradicionals de centre i de dreta a dins mateix de la institució.

També aquests mateixos partits canvien. El Reagrupament Nacional de Marine Le Pen va decidir trencar l'aliança europea amb Alternativa per Alemanya perquè el seu cap de llista, Maximilian Krah, es va atrevir a dir que "no tots els agents de les SS eren criminals". 

Marine Le Pen voldria ser algun dia presidenta de França i, per això, li cal poder tenir un discurs polític que no desafini en una eventual 85a commemoració del desembarcament de Normandia. 

El 29 de maig, Le Pen accedia als platós del canal 24 hores de TF1, per dir que "el Reagrupament Nacional sempre ha estat sionista". Una frase que té el clar objectiu de treure's de sobre el pesant fardell de ser l'hereva d'un partit fundat per col·laboracionistes amb l'ocupació nazi de França, que tants jueus van accedir a entregar a la Gestapo per ser conduïts als camps de concentració.

El discurs polític de Le Pen, també el de l'invencible Bardella, muda la pell a cada canvi d'estació, acostant-se pel gust de molts cada vegada més al centre i amb un populisme que convenç també les esquerres.  

El president Macron fa mesos que és conscient que les coses a França van per aquest camí. I les decisions que ha pres fins ara han estat encaminades a intentar evitar el que sembla inevitable. Des d'accedir a aprovar una llei d'immigració sabent que el Consell Constitucional l'hi tombaria en part, passant per canviar la primera ministra pel seu escuder més lleial --Gabriel Attal--, fins a arribar a la proposta de debatre, ara just abans de les eleccions, amb la mateixa Marine Le Pen sobre la Unió Europea i el futur de França.

Gesticulació, aquesta última, que ha enfurismat la resta de forces polítiques pel seu poc respecte a la pluralitat democràtica francesa. A la segona volta de les eleccions presidencials, Macron va ser plenament conscient que molts francesos l'havien votat per anar en contra de Marine Le Pen.

Però la decepció que genera el projecte macronista "amb el millor de l'esquerra i de la dreta", tan fluctuant i en constant adaptació als èxits del Reagrupament Nacional, li està generant molta impopularitat. Potser no hi tornarà a haver vot útil en un eventual nou frec a frec d'un candidat macronista amb l'extrema dreta populista.  

En aquest context, quines són les lliçons que se n'haurien d'extreure, de les commemoracions del 80è aniversari a la platja d'Omaha? Quins són els perills que s'han de rememorar? El de la proximitat d'una nova victòria dels hereus del feixisme? El de l'evidència de la pèrdua de llibertats? El de la inevitabilitat d'una nova guerra a Europa?  

Esperarem a sentir els discursos per intuir-ho.