Francesc, el papa que no va voler ser monarca

Les primeres 24 hores de Jorge Mario Bergoglio com a cap de l'Església catòlica romana van ser una declaració d'intencions sobre el que vindria després: el pontificat de Francesc.

Hores després del nomenament va anar a resar a una basílica romana en autocar. Va insistir a pagar el compte de la pensió on havia viscut fins a aquell instant. Es va negar a viure al palauet papal del Vaticà i va preferir residir en la suite d'una casa d'hostes del Vaticà. De seguida va anunciar que no aniria a passar les vacances a l'enorme palau de Castel Gandolfo.

Bergoglio va ser el primer en moltes coses: el primer papa americà, el primer jesuïta i el primer que assumia el nom de Francesc, una altra declaració d'intencions: el sant que va encarnar l'esperit de la pobresa i el despreniment.

"A mi em fa mal veure un sacerdot o una monja amb un cotxe últim model. No pot ser!"

La seva elecció va sorprendre. Realment era una figura poc coneguda, però sí reconeguda. Va néixer a Buenos Aires, fill d'una família obrera. Va ser ordenat jesuïta als anys seixanta, poc abans de l'arribada de la Junta Militar argentina i de l'inici de la dècada ominosa de persecucions i assassinats polítics. Se'l va acusar de col·laborar amb la dictadura, però biografies posteriors conclouen que no és cert. Simplement, no s'hi va oposar i va intentar adaptar-se al context; una col·laboració passiva, en tot cas, com la majoria d'argentins.

Francesc va anunciar reformes i les va voler engegar. El seu estil franc li va crear oposicions ferotges. A les primeres setmanes ja havia passat la màquina de netejar a tota la cúria vaticana, infestada de corrupció, i va intentar, amb fortuna diversa, gestionar l'abominable llegat de l'abús sexual infantil a l'Església. Tots els sacerdots inculpats que s'amagaven intramurs van ser expulsats.

També va intentar reduir el poder de les famílies catòliques, algunes de poderoses, com l'Opus Dei, i posar fi a algunes sectes ultraconservadores. No va dubtar mai a destituir els cardenals que li van presentar oposició. I tot amb un somriure quan calia, i amb un gest de desaprovació també quan calia. I és que els jesuïtes tenen fama de bons comunicadors.

La seva visió sobre com afrontar els problemes socials és la que més enemics li va crear fora de l'estat vaticà: va qüestionar l'economia capitalista, es va disculpar pel menyspreu de l'Església als homosexuals i va criticar els camps de detenció d'immigrants.

En canvi, Francesc es va mostrar com un conservador en altres aspectes. Sí, va permetre que els divorciats poguessin prendre la comunió, però ja està. Tothom esperava que canviés el catecisme, però no en va tocar ni una coma. Va atorgar càrrecs oficials a dones, però es va negar que poguessin exercir el sacerdoci. Va dir no al matrimoni homosexual, va dir que l'avortament és el pitjor dels crims i es va mostrar contrari al control de la natalitat.

"No es pot. No és just. Eliminar un ésser humà, encara que sigui petit, per resoldre un problema."

Progressista en l'àmbit social, ortodox en el sexual.

Francesc passa a la història, sens dubte, com un papa disruptiu després d'una cadena de pontificats amb només dues línies de pensament: o conservadors o ultraconservadors. I ho ha demostrat fins al final, demanant combatre el trumpisme amb les armes de la raó i dels principis morals. La humanitat perd una veu, la del sentit comú, en un moment crucial.

Per sobre de tot, va demostrar que es pot ser papa i assumir riscos.