François Bayrou, l'últim fusible d'Emmanuel Macron?

François Bayrou prové d'una humil família pagesa dels Pirineus Atlàntics, on sempre ha anat tornant. Des de fa deu anys és alcalde de la ciutat de Pau, on va dir que volia retirar-se després de l'últim revés polític que va rebre, el 2017, quan no va durar ni un mes en el primer govern d'Emmanuel Macron.

Le Canard Enchaïné i France Info van publicar que alguns treballadors del seu partit cobraven del Parlament Europeu, com si fossin assistents d'eurodiputats. El cas va arribar als tribunals i Bayrou va ser absolt, encara que hi ha un recurs pendent de resoldre's.

La complicadíssima situació política francesa li ha donat l'oportunitat de tornar a la primera línia política. Emmanuel Macron ha hagut de nomenar el seu sisè primer ministre des del 2017, el quart d'aquest any. I això que, en tota la V República, des del 1958, només n'hi havia hagut 28.

Al president no li resulta fàcil trobar noms que vulguin assumir el desgast d'estavellar-se contra una aritmètica parlamentària en què no hi ha sumes fàcils per garantir l'estabilitat.

Macron primer diu que no, després que sí

No era la seva primera opció, però Macron s'ha recordat de Bayrou. Va ser el primer líder que li va fer costat quan el jove ministre de François Hollande va decidir fer el salt a la cursa presidencial, el 2017.

Tot i així, la primera proposta que li fa és per integrar-se en un govern amb un altre primer ministre. La idea no és ben acollida per Bayrou, que té fama de temperamental, i surt de l'Elisi deixant clar al president que si no el fa primer ministre, els seus 35 diputats deixaran de donar-li suport.

Macron, sempre imprevisible, s'hi repensa i acaba anunciant que aposta pel veterà líder centrista.

L'amenaça de la moció de censura

Què li espera a Bayrou? Es troba amb un escenari similar al que va rebre Michel Barnier, amb qui comparteix edat (73): una amenaça explícita de moció de censura de la França Insubmisa i un advertiment de Marine Le Pen que no hi renuncia.

Els socialistes, la dreta republicana, el centre, els ecologistes i fins i tot el Partit Comunista semblen disposats a donar-li l'oportunitat d'explicar-se. L'objectiu mínim és aconseguir un govern que s'aguanti fins al mes de juliol, quan ja serà possible, legalment, convocar eleccions legislatives.

Les primeres intencions, expressades a la porta del palau de Matignon, apunten a mesures d'austeritat, perquè "és una qüestió moral no deixar el pes del deute i el dèficit als nostres fills", però també a trencar "el mur de vidre que separa el poder, les institucions, de la ciutadania" i a complir el "deure sagrat de donar oportunitats als sectors que se senten marginats".

Si Bayrou fracassa, cau Macron?

Barnier havia arribat al càrrec amb fama de bon negociador, perquè havia tancat l'acord del Brexit, i no se n'ha sortit. Bayrou té un altre tarannà, potser més extravertit i impulsiu, però Macron confia en el seu instint polític contrastat en múltiples responsabilitats des dels anys setanta.

De fet, podria ser la seva última opció abans que el bloqueig polític francès se l'endugui a ell. La possibilitat, també inèdita, que hagi de plegar i s'anticipin les eleccions presidencials comença a ser alguna cosa més que una hipòtesi, per bé que el que està en qüestió no és només la presidència, sinó tot el sistema polític francès.