Frank Sinatra: retrat de "la veu", 25 anys després de la seva mort

El 14 de maig de fa 25 anys, moria d'un atac de cor Frank Sinatra, als 82 anys, a West Hollywood, després d'una llarga i intensa carrera artística tant com a cantant i actor, com en els negocis, que el van relacionar amb la màfia nord-americana. Un quart de segle sense un personatge que va rebre el sobrenom més definitiu per a un cantant, "la veu", i que conserva encara un lloc destacat en la cultura popular, no només dels Estats Units, sinó del món.

Un noiet italoamericà de Nova Jersey que ha arribat a ser un dels artistes anglosaxons més populars del segle XX, a l'altura d'Elvis Presley, Bing Crosby, Michael Jackson o els Beatles. Ha venut més de 150 milions de discos, s'ha situat 209 vegades al número 1 de les llistes d'èxits, ha participat en més de 50 pel·lícules, ha obtingut un Oscar i 12 Grammys, 4 Globus d'Or i és una de les 33 persones que tenen 3 estrelles al passeig de la Fama a Hollywood.  

Sinatra cantant, Sinatra actor

La seva suau veu, de baix baríton, i el seu estil de crooner inconfusible quedarà associat per sempre a temes com "Strangers in the night", "L.A. is my lady", "The lady is a tramp", "Under my skin", "My way" (versionada en tots els estils i llengües) o "New York, New York!", per citar només algunes de les més de 1.300 cançons que va enregistrar.

Però Sinatra també ha passat a la història com a actor més que notable, a la comèdia, el musical o el cinema negre, amb fites dramàtiques com el seu treball a "D'aquí a l'eternitat" (1953), que li va valer un Oscar com a millor secundari, i una altra pel·lícula potser menys recordada com és "L'home del braç d'or", on interpreta la vida d'un addicte a la morfina, per la qual no va passar de ser nominat a l'estatueta com a millor actor.

Les seves interpretacions han estat plenes d'alts i baixos com la resta de la seva carrera que ha passat per diverses etapes. Sinatra ha passat d'inicis difícils, a tenir els èxits més grans del moment, a convertir-se en un fenomen de masses, a passar etapes de declivi per tornar a situar-se al cim de la fama, tant en el món de la música com en el del cinema, la televisió, però també en els negocis i la seva vida personal i sentimental.

Un noi de Nova Jersey

Francis Albert Sinatra va néixer a Hoboken, Nova Jersey, el 12 de desembre de 1915, en una família italoamericana, com moltes de les que aleshores vivien en aquell estat. A la ciutat encara es poden veure rètols que diuen "Benvingut a Hoboken, llar del beisbol i de Frank Sinatra", així com una estàtua del cantant mirant cap a Manhattan.

I és que un dels somnis de Frank, als seus inicis, era arribar a la gran ciutat a l'altra banda del riu Hudson i cantar com el seu admirat Bing Crosby. Els seus primers passos musicals els va fer al bar que tenia el seu pare, i va ser tan gran el seu èxit que en entrar a l'institut ja era famós. Als 16 anys va abandonar els estudis, era un noi de barri al qual li agradava la boxa, com al seu pare, i cantar.

En plena depressió dels anys 30 i la llei seca, el contraban i el crim organitzat era el més habitual on vivia. Sinatra va fer de venedor de diaris, camioner i cronista esportiu. El 1932 coneix Nancy Barbato, una noia també d'orígens italians amb la qual es casa el 1938.

Tot i que era un fan de Bing Crosby i a les seves memòries, Xavier Cugat diu que el va descobrir com a cantant, qui li va donar la primera empenta com a artista va ser Carlos Gardel. El va animar a presentar-se a un concurs de talents, que Sinatra, amb 20 anys, i el seu grup, els "Hoboken Four", van guanyar. El premi, una gira per tot l'estat.

Això li va obrir les portes a cantar en orquestres com la de Harry Arden, Benny Goodman i Tommy Dorsey, que va ser "el seu mestre en la música i els negocis".

Frank Sinatra va ser el primer a utilitzar el micròfon per elevar la veu del cantant per sobre de l'orquestra.

Fenomen de "teenagers"

Frank Sinatra es va proposar aleshores desbancar el llavors popularíssim Bing Crosby, i certament ho va aconseguir. Hi va tenir a veure el seu gran èxit entre el públic femení, i va ser un d'aquells artistes que als anys quaranta omplia les sales i els seus voltants amb grups d'adolescents embogides, preludiant el que després farien els Beatles o Elvis Presley.

Aquesta popularitat el va fer ric abans de fer trenta anys: amb 28, va signar un contracte amb Columbia Records que li permetia guanyar un milió de dòlars a l'any. Però amb els diners van arribar els excessos: llargues nits de gresca, flirtejos més o menys públics --amb actrius com Lana Turner o Marilyn Maxwell--, van fer declinar la seva bona estrella. Els escàndols eren mal vistos i la seva música es comença a considerar antiquada.

La relació amb Ava Gardner --a qui ell va posar el sobrenom de "l'animal més bell del món"-- es fa públic i la seva dona, Nancy --amb qui va tenir els seus tres fills, Nancy, Frank i Tina--, demana el divorci.

Es casa amb Ava Gardner el 1950, una relació tempestuosa i de gelosia que s'acaba el 1957. Després d'ella, la desfilada de dones amb les quals es va relacionar és llarga: destaquen Judy Garland, la ja vídua Lauren Bacall, Marylin Monroe i Kim Novak, que va morir en una de les seves propietats.

Frank Sinatra encara es casaria una tercera vegada, amb una altra gran actriu, Mia Farrow, que va conèixer quan tenia 19 anys (un enllaç que va durar dos anys), i una quarta i última amb Barbara Marx, exdona de Zeppo Marx.

La remuntada a una nova etapa d'èxit

Sinatra busca recuperar la seva carrera al cinema, on ja havia fet musicals d'èxit com "Llevant ancores" (1945) i "Un dia a Nova York" (1949) amb Gene Kelly. Aconsegueix un paper secundari a "D'aquí a l'eternitat" (1953), que és un gran èxit de taquilla i li val un Oscar. Tornen les ofertes de cinema i televisió.

En els negocis, Sinatra crea la seva primera productora, de les quatre que acabarà tenint, amb la qual el 1961 organitza la gala inaugural de la presidència de John F Kennedy. Més endavant crearà també la seva pròpia discogràfica.

Sinatra és aleshores, el més "fester" de la colla, diuen que era l'alma mater d'un grup d'actors i actrius -entre ells Humphrey Bogart, Shirley McLaine o Jerry Lewis- entre els quals mai faltava alcohol, drogues o prostitutes. La colla s'anomena el "Rat pack" (colla de rates) i Frank hi incorpora els seus amics Sammy Davies Jr. i Dean Martin.

Negocis, màfia i política

Sinatra també es va involucrar en el món de la política, encara que no sempre del mateix costat: va donar suport als cinquanta, amb generoses donacions, Franklin Delano Roosevelt, i posteriorment també va fer campanya per un altre demòcrata, John F. Kennedy, amb qui va acabar més tard barallat.

Però als vuitanta Sinatra havia virat cap a la dreta i es va implicar activament en la campanya que va portar al poder Ronald Reagan, que el va nomenar director de la gala en què assumia el càrrec (com ja havia fet amb la de JFK).

Tampoc amb la seva immensa fama en va tenir prou per evitar l'aspecte potser més qüestionat de tota la vida: la relació amb la màfia. Ja el 1972 va haver de declarar davant d'un comitè investigador de la Cambra de Representants, i si bé no es va poder provar res definitiu, la sospita sempre va planejar sobre la seva persona.

És un secret de domini públic que quan Johnny Fontane canta a la casa de Don Vito Corleone a la mítica pel·lícula "El padrí", Francis Ford Coppola estava evocant les actuacions de Sinatra a la mansió del capo de la Cosa Nostra Guarino Moretti.

Sinatra tampoc va amagar la seva amistat personal amb Charlie Lucky Luciano, a qui va visitar en dues ocasions, durant els seus exilis a l'Havana i a Sicília. Es va parlar de maletins plens de diners, però hi ha una prova més contundent: la cigarreta que Sinatra li va regalar portava gravada la llegenda "Al meu compare Charlie, del seu amic Frank".

"El millor encara ha d'arribar"

Una vida intensa, d'alts i baixos, clarobscurs, d'excessos alcohol, drogues, dones i diners que ens transporten a un determinat estil de vida del somni americà, als Estats Units del segle XX.

Sinatra es va mantenir fidel a la música i l'espectacle, fins a l'últim dia sobre un escenari, encara que fos el d'una festa particular davant de 1.200 persones el dia abans de morir. Ara, 25 anys després de desaparèixer Frank Sinatra encara ens recorda amb la frase d'una de les seves cançons que va triar pel seu epitafi, que "el millor encara ha d'arribar".