Gaza, sis mesos de la crisi que ha capgirat l'Orient Mitjà

"Recordeu el que Amalec us ha fet". Benjamin Netanyahu als israelians, 28 d'octubre. Quan el primer ministre feia aquesta referència bíblica a l'inici de l'operació de càstig israeliana contra Gaza, hauria d'haver fet saltar les alarmes del que ha acabat passant. I que es pot comprimir amb la xifra dels més de 33.000 morts comptabilitzats, aproximadament el 80% d'ells civils. Exactament, en 6 mesos.

Amalec és el patriarca bíblic dels amalecites, àrabs assentats a la regió del sud de l'actual Israel, que, segons les llegendes de l'Antic Testament, haurien estat exterminats pels reis hebreus, naturalment amb l'ajuda de Déu. Des d'aleshores, en la mitologia jueva, Amalec equival al mal.

Netanyahu, d'acusador a acusat

La mateixa frase pronunciada per Netanyahu penja del Yad Vashem, el Museu de l'Holocaust de Jerusalem, però allà en referència als nazis i al seu intent d'extermini del poble jueu.

Paradoxes de la història, o del recaragolament de la història per part de Netanyahu, l'Holocaust i els posteriors judicis de Nuremberg van estar en l'arrel de la redacció de la Convenció sobre Genocidi, per evitar-ne un altre.

I és precisament d'acord amb aquesta convenció que Sud-àfrica ha acabat portant Israel a judici a la Cort Penal Internacional de l'ONU, acusant l'estat sionista de genocidi contra el poble palestí a Gaza. Com a prova de l'acusació, precisament, la referència bíblica de Netanyahu a un poble a exterminar.

Genocidi i crims de guerra

La justícia internacional dirà si Israel està actuant a Gaza amb la intenció específica de destruir totalment o parcialment el poble palestí, que és exactament el que és el crim de genocidi.

Però el sol fet que la Cort comminés Israel a evitar un genocidi plausible en les seves operacions militars a Gaza ja dona indicis de la gravetat del que hi estan perpetrant.

A banda del crim més greu de genocidi, el Tribunal Penal Internacional investiga el govern israelià i l'exèrcit sobre presumptes crims de guerra que, aquí sí, les principals organitzacions prodrets humans, incloses algunes d'israelianes, donen per fet que s'estan cometent.

Començant per la utilització de la fam com a arma de guerra. Desnutrició que ja ha causat les primeres desenes de morts, sobretot d'infants, a causa del setge ferri israelià de Gaza i el tancament de fronteres a la major part dels combois amb ajuda alimentària.

Guerra de narratives

Acusacions de genocidi, crims de guerra, aïllament internacional. Aquest és el camp de batalla on Israel ha perdut aquesta fase del conflicte amb els palestins a Gaza.

Israel és probablement el país del món més dependent que s'accepti la seva narrativa --d'altres en diuen mites-- existencial. Creat per l'ONU i depenent dels Estats Units i en grau més baix, econòmicament, de la Unió Europea, necessita més que ningú cobertura política i diplomàtica per justificar el suport militar imprescindible que rep.

En la mesura que s'ha anat fent evident la desproporció de la represàlia pels fets del 7 d'octubre desencadenats per Hamas, s'ha anat ensorrant també aquest suport occidental.

Retorn al 1948

El desgast de la narrativa israeliana ha tingut un punt subliminar amb les imatges emeses per tot el món del desplaçament de civils a Gaza.

La prolongació de la crisi, ja en el setè mes, la seva gravetat pels costos als civils i les morts causades i la destrucció d'un 80% de les infraestructures de la Franja, inclosos habitatges. Per tot plegat, els palestins han tingut l'oportunitat de mostrar al món el que ja havia passat el 1948.

Rememorar la seva Nakba, la "catàstrofe", en àrab, que per a ells va representar la creació de l'estat d'Israel i la consegüent expulsió d'uns 750.000 palestins, més de la meitat de la població àrab de l'època, del territori del flamant estat d'Israel.

Tendes de la vergonya

El símbol de la memòria històrica palestina --a banda de les claus de les cases que van perdre-- són les tendes de campanya en què es van haver de refugiar. Tendes de campanya molt semblants a les que apareixen cada dia a les teles per acollir-hi els desplaçats d'aquesta crisi, més de la meitat del total de la població de Gaza.

L'actualitat ha reforçat el relat palestí. Ha recordat, per exemple, que el 60% de la població de Gaza són els refugiats i descendents de l'expulsió de 1948.

Una memòria històrica contra la qual Israel lluita des de fa 75 anys. Per això l'ofensiva contra la UNRWA (l'Agència de l'ONU per als Refugiats de Palestina), creada precisament i específicament el 1949 després que Israel esborrés del mapa més de 400 localitats palestines.

Israel ha acusat sense proves funcionaris palestins de la UNRWA de pertinença o connivència amb Hamas. La falta de proves ha fet que la major part dels països que van retirar els fons de l'agència, preventivament, ja hagin tornat a finançar-la. La major part, però no els Estats Units.
 

Embarrancats a Gaza

A banda d'Israel, els Estats Units és el país que més desgast diplomàtic està patint en aquesta crisi de Gaza. El més visible han estat els tres vetos que ha interposat al Consell de Seguretat per evitar imposar un alto el foc a Israel. Finalment, es va abstenir en el quart intent, però no ha fet res encara per obligar Israel a complir la resolució.

L'embarrancament d'Israel a Gaza arrenca amb l'objectiu impossible de Netanyahu d'aniquilar Hamas. No és clar si per error o per aconseguir allargar el conflicte i la seva molt tocada vida política.

Els Estats Units de Biden, en plena campanya electoral molt ajustada amb Trump, s'hi han deixat arrossegar; per inèrcia o pel somni encomanat que Israel destruís Hamas.

Acords d'Abraham

En tres anys de mandat, Biden no ha modificat pràcticament en res el disseny per a l'Orient Mitjà traçat pel seu antecessor, Trump precisament. Per ser més exactes, el disseny del gendre de Trump, l'autoproclamat sionista Jared Kushner.

Kushner va deixar lligats i ben lligats els anomenats Acords d'Abraham --nova referència bíblica a un patriarca compartit per jueus i musulmans-- el 2020. Consistien bàsicament en una normalització d'Israel amb els principals països àrabs que encara no en tenien. La cirereta era l'intercanvi d'ambaixadors entre Tel-Aviv i Riad.

Aquest nou eix marginaria la qüestió palestina de l'agenda i, a més, era una línia vermella per a l'Iran perquè un dels motius per crear-lo era, precisament, aïllar més Teheran. Un temor molt viu del règim teocràtic, sobretot des que els Estats Units de Trump es van retirar dels acords firmats per Obama el 2015 sobre la contenció del seu programa nuclear a canvi de l'aixecament progressiu de sancions econòmiques. Biden tampoc ha recuperat les negociacions serioses amb l'Iran.

Palestina també existeix

L'atac sense precedents de Hamas en territori israelià del 7 d'octubre té tot a veure amb el fet d'aturar en sec la culminació dels Acords d'Abraham, i evitar la inclusió de l'Aràbia Saudita. Era la manera més brutal, però directa, de recordar que sense la resolució de la qüestió palestina no hi haurà pau, i que sense la inclusió de l'Iran en el sistema polític regional no hi haurà seguretat. L'Aràbia Saudita senzillament no pot obrir ambaixada a Tel-Aviv mentre no es compensin políticament les desenes de milers de morts a Gaza.

A partir d'aquí, és fàcil entendre per què han entrat en joc tots els "proxis" de l'Iran en relació amb la crisi de Gaza: el Hezbollah libanès, els houthis del Iemen, les brigades Al-Quds des de l'Iraq i Síria.

L'Iran no està interessat en una guerra regional. En té prou de veure com Israel es va cremant en la crisi de Gaza. Però el missatge de l'intercanvi de foc de Hezbollah al Líban i el gairebé tancament del mar Roig per part dels houthis són avisos als Estats Units: Palestina existeix; l'Iran s'ha de tenir en compte.