Green New Deal, l'esforç per guanyar la guerra del clima

Som a l'inici de la dècada dels anys 20, en la que hem de reduir les emissions a més de la meitat, per no superar el llindar de seguretat climàtica i, ara, arriba una gran proposta política: el Green New Deal.

L'ha popularitzat Alexandria Ocasio-Cortez, la congressista que va proposar-ho al Senat dels Estats Units. Hi donen suport economistes de referència: Joseph Stiglitz, Paul Krugman, James K. Galbraith, Thomas Piketty, Iannis Varufakis...

El Partit Laborista britànic l'ha incorporat al seu programa. Ursula von der Leyen, la nova presidenta de la Comissió Europea, el presentarà aquest dimecres com a projecte per a la Unió Europea.

El Green New Deal s'inspira en les polítiques dels anys 30 als Estats Units per superar la depressió econòmica i en l'esforç per derrotar el nazisme en la II Guerra Mundial.

Fem unes copes?

Així va començar el Green New Deal. Va ser a Londres, el 2007. La crisi financera tot just començava i Larry Elliott, editor d'economia del diari The Guardian, va quedar amb un amic en un bar.

Durant la nit elaboren el concepte de Green New Deal: un pla radical per abordar, alhora, la crisi financera i l'amenaça climàtica.

S'inspiren en el New Deal, la política de grans inversions de Franklin Delano Roosevelt, president dels Estats Units entre 1933 i 1945, per sortir de la Gran Depressió econòmica dels anys 30, generada pel crac del 29.

A l'entorn del nou concepte de Green New Deal, del 2007, sorgeix un grup d'economistes i d'ecologistes que desenvolupen el concepte en un primer document, el 2008.

La seva és una proposta molt ambiciosa, tant pel que fa a la crisi climàtica, com per reimaginar la societat: regulació de les finances, reducció dràstica dels combustibles fòssils, combat a l'atur, grans inversions per desplegar les renovables...

Els aleshores primer ministre britànic, Gordon Brown, i el president dels Estats Units, Barack Obama, flirtegen breument amb la idea, però no va a més.

La congressista més jove de la història ho porta al Senat

La congressista Alexandria Ocasio-Cortez, en una comissió al Congrés nord-americà (Reuters)

Alexandria Ocasio-Cortez, representant demòcrata per Nova York, té 29 anys quan recull la idea i presenta una proposta de Green New Deal al Senat dels Estats Units, el febrer de 2019.

Proposa una gran inversió, de deu anys, per eliminar l'ús dels combustibles fòssils i per millorar les infraestructures.

És un pla amb un fort component social, que inclou assistència sanitària universal i ingressos bàsics per a tothom. El Senat rebutja la proposta, però el Green New Deal aconsegueix el suport del 81% de la població.

El primer New Deal, 1933-1936

El president Franklin D. Roosevelt va proposar el primer New Deal als anys 30. Volia que els nord-americans tornessin a tenir feina i calia activar l'economia productiva.

Va fer fortes inversions per construir grans infraestructures: ponts, carreteres, preses hidroelèctriques, desenes de milers de jutjats de primera instància i biblioteques, electrificació rural... Encara ara gran part d'aquestes infraestructures als Estats Units són les que es van fer aquells anys.

Va reanimar l'agricultura i la indústria apujant els preus i els salaris; va millorar els drets dels treballadors i els ingressos la població negra; va crear el sistema de seguretat social; va fer una llei hipotecària perquè els grangers no perdessin les granges...

El New Deal del 1933-1936 va aconseguir superar la Gran Depressió i iniciar un creixement econòmic. Però va tenir un impuls moderat, es va frenar massa d'hora, just quan apareixen símptomes de recuperació econòmica, i els anys 1937-1938 l'economia nord-americana va tornar a caure en recessió.

La recuperació definitiva va venir amb l'esforç de guerra contra el nazisme, a principis dels 40. En el New Deal, s'hi van invertir 62.000 milions de dòlars; per guanyar la guerra, 321.000 milions, cinc vegades més.

Creixement econòmic?

Alguns veuen en l'actual Green New Deal una oportunitat per al creixement econòmic. És una visió controvertida. Molts investigadors destaquen que en un planeta finit, i amb els recursos naturals sobreexplotats, no és possible seguir creixent econòmicament.

Créixer econòmicament fins ara ha estat possible per l'accés fàcil a les energies fòssils, que són potents, abundats i barates, però que ara hem d'abandonar, ràpidament, per la crisi climàtica.

El Green New Deal actual encara és, només, un concepte, més o menys ambiciós, que no s'ha aplicat. I de vegades s'utilitza com a sinònim d'expansió econòmica o de política mediambiental, però la seva essència és una altra.

Un esforç humà col·lectiu

L'essència del New Deal dels anys 30 no està en l'impuls moderat del 1933-1936, sinó en l'esforç de guerra dels anys 1940-1945, en la mobilització massiva, i amb èxit, davant un perill que posava en risc la civilització.

De la mateixa manera, l'essència del Green New Deal és concentrar tot l'esforç social a afrontar la crisi climàtica, a fer la gran mobilització que reclama la ciència, per reduir les emissions.

Sabem que +1,5 ºC (no +2 ºC) és el llindar de seguretat a partir del qual el sistema climàtic es pot desestabilitzar i iniciar una reacció en cadena fora del control humà, per estabilitzar-se a una temperatura incompatible amb la civilització.

Seguir cremant combustibles fòssils és un risc existencial: ens porta a superar el llindar de seguretat de +1,5 ºC a partir del 2030.

Per això cal una brusca reducció de les emissions: el 2020 ha de ser el pic i des d'aleshores han de caure ràpidament: un -7,6 % anual, any rere any, per arribar el 2030 a una reducció del -55% respecte del 2018.

Podem fer-ho? We can do it! 1940-1945

La mobilització contra el nazisme va ser a tot el món. Hi van tenir un paper molt destacat la Unió Soviètica i el Regne Unit, però l'esforç de guerra dels Estats Units és el model més útil per afrontar la crisi climàtica actual, per la seva potència industrial i per ser una societat democràtica.

Roosevelt va mobilitzar la societat nord-americana en un esforç col·lectiu per guanyar el nazisme. Va posar tota la indústria, els serveis i l'administració al servei de la victòria.

El 1940 va anunciar la formació d'un gran exèrcit, completament motoritzat, per vèncer el feixisme. Poc després d'aquest anunci, Roosevelt es va reunir amb els caps de la indústria de l'automòbil (General Motors, Ford, Chrysler...).

Els industrials li van transmetre la seva preocupació amb la demanda presidencial: prou feina tenien per abastir el mercat com per posar-se a fabricar aquella gran quantitat d'equipament militar. Roosevelt els va contestar que no l'havien entès: el govern prohibiria fabricar cap mena de vehicle que no fos per a usos estrictament militars.

Quan Roosevelt va anunciar que construirien una força aèria històrica, de 185.000 avions, per derrotar els nazis, els Estats Units amb prou feines produïen 3.000 avions l'any. Al final de la II Guerra Mundial, n'havien produït 325.000 en menys de cinc anys.

Una producció d'avions que va ser compartida, a parts iguals, amb el Regne Unit, des de juny de 1940. I des del juny del 1941, l'ajuda massiva d'armament també va arribar de la Unió Soviètica.

Europa 2020?

Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, ha fet públic el seu projecte de Green Deal Europeu. Vol desenvolupar l'energia eòlica marina; l'eficiència energètica dels edificis; l'impost al CO2 dels avions; multiplicar per 10, en cinc anys, els cotxes elèctrics; destinar el 30% del pressupost europeu a polítiques climàtiques... Caldrà que el projecte l'aprovin el Parlament Europeu i els 28 Estats de la UE, el març del 2020.

Ursula von der Leyen, en el moment que el Parlament Europeu la va votar com a nova presidenta de la Comissió

També caldrà llegir la lletra petita, comprovar la seva ambició no en relació al que s'està fent ara, sinó amb el que urgeixen els coneixements científics. Caldrà comprovar si preveu fer el que cal per evitar que el sistema climàtic iniciï una reacció en cadena cap a una temperatura incompatible amb la civilització.

Això és el que hi ha en joc. I no té a veure a seguir fent les coses com sempre. Té a veure amb una societat mobilitzada en un esforç col·lectiu per guanyar, ara, la guerra pel clima.

Recursos escassos? Sí, però no de diners

Es discuteix sobre si un Green New Deal s'hauria de pagar a crèdit, generant deute, o amb impostos. És una controvèrsia tècnica: el New Deal i la II Guerra Mundial es van pagar de les dues maneres, els bancs (els comercials i els dels estats) van emetre deute, però també es va pagar amb impostos. Alguns economistes afirmen que el Green New Deal crearà prou llocs de treball per pagar amb impostos qualsevol préstec.

El recurs més escàs per fer un Green New Deal no són els diners, és el temps disponible: una dècada, la dècada dels anys 20, perquè amb les tendències actuals superem el llindar de seguretat el 2030. Tenim 10 anys.

Un altre recurs escàs i crític és quanta energia fòssil podem cremar per desenvolupar massivament les noves infraestructures renovables. Infraestructures renovables en què consumirem gran quantitat d'energia en el procés de construcció, transport i instal·lació, a escala planetària. I l'energia d'alta potència que tenim disponible és la part de les energies fòssils que encara podem cremar.

Fum en unes fàbriques prop de Sasolburg, a Sud-àfrica (Reuters / Siphiwe Sibeko)

Refer el model social?

Actualment, el transport per terra, per mar i per aire depèn en un 95% del petroli; el comerç mundial depèn en un 94% del transport de mercaderies en vaixells, que funcionen amb energies fòssils; la producció d'energia depèn en un 80-86% de combustibles fòssils (carbó, petroli i gas).

Per reduir les emissions un 55% el 2030 cal canviar el model econòmic. Necessàriament cal relocalitzar l'economia.

Com ho fem? Amb un mite

Com s'ho va fer Roosevelt per arrossegar una societat democràtica, que vivia en pau, a l'esforç de guerra? Com s'ho va fer perquè la societat acceptés el racionament i treballar molt més? Per enviar 12 milions de joves a fer una guerra a l'altra banda de l'Atlàntic i del Pacífic? Va generar una ètica, uns valors. Va generar un mite.

Un mite que generava energia col·lectiva i que mobilitzava voluntats. Roosevelt ho va explicitar al Congrés dels Estats Units, el gener de 1941, com les "Quatre Llibertats Humanes Essencials": la llibertat d'expressió; la llibertat religiosa; la lliberta de viure sense penúries, i -atenció- la llibertat de viure sense por (per viure sense por, si cal, s'agafa una arma).

Ara, el mite passa per viure al planeta de forma sostenible. I cal canviar conscientment i ràpidament.

L'esforç de la dècada dels anys 20

La crisi climàtica és més greu del previst, s'està accelerant, i amenaça els ecosistemes i el destí de la humanitat. Urgeix una transformació a una escala que mai abans ha afrontat la humanitat.

Els sistemes polític i econòmic han de prendre decisions basant-se en les evidencies científiques, no en la inèrcia de fer les coses com sempre. Les decisions que es prenguin han de ser coherents amb la ràpida reducció d'emissions des del 2020.

Coneixem l'experiència de l'esforç de les generacions dels anys 40 per derrotar el nazisme. Ara és l'hora de les generacions dels anys 20. Tenim la dècada al davant.

"Vaig respondre com vaig poder. Vaig estudiar, estimar, treballar, incansablement i amb esperança, per ser digne de la meva generació."

Franklin D. Roosevelt