Hipoteques a l'alça però dipòsits mal pagats: l'altra cara de la pujada dels tipus

La banca espanyola encara és a la cua de la Unió Europea a l'hora de remunerar els dipòsits dels seus clients al mateix ritme que pugen els tipus d'interès. L'Euríbor ha afluixat l'escalada, però ja arriba aquest març al 3,6%. I la pressió augmenta perquè les entitats traslladin aquest increment als estalvis dels seus clients, no només a la quota hipotecària que paguen.

La presidenta del Banc Central Europeu, Christine Lagarde, ho ha dit amb la boca molt petita, però en els últims dies el Banc d'Espanya ha estat molt més explícit, filtrant a la premsa que veu "més a prop" una millora del tipus d'interès que les entitats paguen pels dipòsits.

Segons les dades del BCE d'aquest febrer, de mitjana, la banca espanyola paga uns interessos del 0,7% pels dipòsits a un any. És gairebé el doble que a l'arrencada de l'any, però queda encara molt lluny de la mitjana europea, que està en l'1,8% de rendibilitat anual.

Dels principals països de la zona euro, només Portugal està per sota. A Itàlia, la remuneració ja frega el 3% i a França i Alemanya van del 2% al 2,6%.

Canvi d'escenari aquest estiu?

La baixa remuneració dels dipòsits és un fenomen global. Fins ara, la majoria d'entitats han considerat que tenen cap necessitat d'anar més enllà. Tenen liquiditat i els dipòsits van augmentar molt durant la pandèmia.

Però això podria canviar en els pròxims mesos. D'entrada, perquè el BCE està demanant que, a poc a poc, els bancs tornin els diners que van rebre a tipus d'interès molt baixos durant els últims anys, de manera que perdran una part de la liquiditat que ara tenen.

A més, amb la inflació encara castigant moltes famílies, el mateix Banc d'Espanya apunta que molts clients optaran per utilitzar els seus estalvis per cobrir necessitats més immediates.

Per tot plegat, seria lògic pensar que els bancs hauran de repensar-se la seva estratègia i començar a competir per captar dipòsits, i això vol dir pagar més interessos als clients. En el cas d'Espanya, la majoria d'entitats han optat fins ara per orientar els clients cap a productes d'inversió, que proporcionen també comissions de gestió.

I en algun cas també estan oferint productes referenciats al deute públic, vist que molts clients optaven per retirar diners dels seus comptes per invertir directament lletres del Tresor. També s'ofereixen millors condicions si s'incrementa la vinculació amb l'entitat i, sobretot, per a captar nous clients.  

Fonts del sector admeten que, en el cas espanyol, falta l'espurna, el banc que obri el foc i comenci a oferir rendiments més alts. I apunten a aquest estiu.

Ara bé, els especialistes són escèptics respecte a l'abast del moviment. Joan Anton Ros és professor de Banca i Finances de la UPF Barcelona School of Management: "Depèn de cada banc, de l'estructura i la inversió. Si és un banc molt comercial, les seves necessitats de finançament són molt diferents".

"El rendiment que podrien oferir pot ser de 1,15% o el 1,25% com a molt."

Un "regal" a la banca de 130.000 milions

Però el professor de la London School of Economics Paul de Grauwe va molt més enllà, i considera que el BCE està donant un "regal" al sector financer.

Un banc sempre ha de tenir diners disponibles, en reserva. I com que tampoc pot guardar-los sota el matalàs, els ingressa al banc central. Amb els tipus d'interès en negatiu, havien de pagar una penalització per guardar els diners al Banc Central; el BCE els volia forçar a donar crèdit per reactivar l'economia en lloc de tenir els diners quiets.

Però avui, amb la pujada dels tipus d'interès, aquestes reserves generen un rendiment del 3%.

De Grauwe ho explica així: "Durant un temps els bancs van haver de pagar pels dipòsits que tenien al Banc Central. Però era un 0,5% i hi havia moltes excepcions. Ara, els bancs cobren un 3% pels dipòsits que tenen al Banc Central. Però als nostres comptes corrents del banc, quan rebem? El 0%."

"La banca europea rep un regal de 130.000 milions d'euros en termes anuals. Diners que haurien d'anar als governs i als contribuents. És xocant."

El professor ho considera un subsidi encobert que pot arribar als 130.000 milions d'euros en termes anuals. Ja al febrer, en un article, demanava restringir-ho.

Intervencions de les autoritats de la competència

De Grauwe és un dels economistes europeus més crítics amb les polítiques d'austeritat i el paper que van jugar-hi Brussel·les o Alemanya. I ara ha posat en el punt de mira la política que està seguint el BCE.

Aquest divendres ha estat a Barcelona amb el grup d'opinió EuropeG i en declaracions a TV3, ha demanat que les autoritats de la competència de cada país intervinguin per forçar la banca a remunerar més pels dipòsits.

"Els reguladors de cada país podrien demanar a la banca que paguin més pels dipòsits. Podrien però no volen."

Ara, el marge de benefici està pujant, perquè poden cobrar els crèdits més cars mentre el cost que els representen els dipòsits és molt baix: "Els tipus d'interès que cobren per les hipoteques puja, però no el que paguen pels dipòsits de manera que el seu marge de beneficis puja"

L'economista ho té clar: "Als bancs els hi diria: 'bona part dels vostres dipòsits al BCE passen a considerar-se reserves obligatòries, que no donen dret a cobrar interessos'."

"El que passa és que no hi ha prou competència", argumenta De Grauwe. "Això és un problema. Per tant, les autoritats de la competència hauria d'intervenir, els bancs no ho faran per ells mateixos."

L'efecte del Silicon Valley Bank

Un factor que pot portar les entitats financeres a començar a remunerar els seus dipòsits té a veure amb la crisi de confiança en la banca que s'ha viscut durant l'últim mes a les dues bandes de l'Atlàntic, i que va començar pel Silicon Valley Bank.

Als Estats Units, les entitats financeres tampoc estan seguint el ritme de les pujades d'interès per remunerar els dipòsits, i el SVB ha estat el primer a pagar els plats trencats. Perquè allà és més habitual que a Europa que els consumidors moguin els seus estalvis fora del banc buscant més rendibilitat, si convé als mercats de renda fixa o la borsa.

En el cas del SVB, a més, molts dels seus clients --empreses tecnològiques en problemes-- van començar a retirar fons per passar el dia a dia. Així que, entre els clients que s'emportaven els seus diners per buscar més rendibilitat i els que necessitaven efectiu per pagar proveïdors i nòmines, el SVB va veure la seva base de dipòsits s'anava empetitint cada dia que passava.

Com que el banc havia col·locat els fons en productes d'inversió --com el deute públic-- que han perdut valor, va trobar-se de cop sense prou liquiditat per tornar els diners a tothom. Els rumors es van multiplicar, les retirades de fons també --42.000 milions de dòlars en un dia-- i en un cap de setmana les autoritats van haver d'intervenir-hi.

Una possible solució, vist en perspectiva, hauria estat pagar molt millor pels dipòsits que ja tenien, i evitar que marxessin buscant rendibilitats més altes; però pagar més va en contra els beneficis a curt termini i moltes entitats es resisteixen a fer el pas.

El cas del SVB és especial, perquè la regulació dels bancs regionals als Estats Units és més laxa i els permet treballar sense guardar-se tants diners sota el matalàs. Una liquiditat que, mirant enrere, haurien hagut de tenir molt més ben coberta, però van arriscar massa.

Menys riscos a Europa

A Europa, els requeriments són molt més exigents per garantir que els bancs disposen de prou marge per fer front a retirades de dipòsits sobtades.

Aquest coixí s'omple de diners en efectiu, però també inversions que puguin vendre's ràpidament i convertir-se també en efectiu a disposició dels clients que ho demanin.

Els números que s'han fet públics apunten que estan molt més coberts que els bancs de l'altra banda de l'Atlàntic. A més, les entitats financeres europees han disposat de la liquiditat que ha anat donant el Banc Central Europeu després d'anys de barra lliure, de manera que la "pressió" per captar dipòsits ha estat menor fins ara. Però la inèrcia dels tipus d'interès, els primers tocs d'atenció dels reguladors i el moviment de molts clients particulars cap a altres tipus d'inversió més rendibles --com les lletres del Tresor-- poden forçar la banca començar a pagar més pels dipòsits.