I ara què? Res pot seguir com fins ara després de les eleccions europees

La ressaca d'unes eleccions no acostuma a ser mai el punt final de res, sinó el punt de partida. I en el cas de les europees, no és cap excepció.  

A vegades, ni tan sols cal esperar a notar la ressaca per veure que res pot seguir com fins ara. Que l'hi diguin a Macron, si no, que veient que com anaven els sondejos -no pas el recompte final- ja va veure que els fonaments del seu lideratge trontollen i és pertinent fer una diagnosi per calibrar la magnitud de la tragèdia. 

Mentre a la pista de ball encara sonava la música de paperetes desplegant-se, Macron dissolia l'Assemblea Nacional i Alexander de Croo, el primer ministre belga, anunciava que l'endemà la ressaca la passarà com a dimissionari. Als liberals flamencs no els han anat bé les eleccions federals belgues, que han coincidit amb unes europees que tampoc els han somrigut. 

La bombolla europea no és massa amiga de la inestabilitat, però algun càrrec de dins les institucions em reconeix aquest dilluns de ressaca que veure com Brussel·les impacta en les dinàmiques nacionals demostra que el que passa a la UE ja no és allò avorrit, distant, gris i burocràtic.

La política europea agafa aires d'actor polític protagonista, d'aquells que obliguen a fer un gir de guió quan menys t'ho esperes. 

El gir a la dreta i la seva incidència real 

A l'hora de parlar de les eleccions d'aquest 9 de juny es parlava indefectiblement del paper de l'extrema dreta. Totes les enquestes en pronosticaven un creixement i els analistes miraven d'imaginar quina incidència podrien tenir els de Meloni i els de Le Pen en les polítiques comunitàries. 

Les enquestes, i l'augment d'escons confirmat, fan pensar que ultraconservadors i extrema dreta populista poden transformar-se inevitablement en una batuta de l'agenda europea.  

A Alemanya, l'AfD ha guanyat 6 escons més. A França, RN en puja 12. A Itàlia, FdI, més que dobla la seva representació amb 14 nous eurodiputats. Als Països Baixos, el PVV irromp a l'Eurocambra amb 7 seients. A Bèlgica, el Vlaams Belang conserva els 3 que ja tenia. I a Luxemburg, un ultraconservador s'estrenarà al Parlament Europeu. 

En total, en aquests cinc països, l'extrema dreta ha guanyat 42 escons que en l'anterior legislatura no tenia. I no són països qualssevol, són els estats membres fundadors de la Unió Europea. Són l'evidència més clara que també els fonaments de la UE són dignes de diagnosi. 

Ara bé, l'augment incontestable de l'extrema dreta tindrà una influència limitada dins l'Eurocambra. Amb els 135 escons que ara mateix s'asseguren les famílies d'ECR i ID, queden lluny de la majoria absoluta, fixada als 361 escons.

No obstant això, diuen diversos analistes que en algunes votacions, si tens aproximadament uns 200 vots pots aconseguir una majoria de bloqueig.  

Això passa perquè a l'Eurocambra no hi ha disciplina de vot i a vegades, dins una mateixa família política es vota diferent. O per una raó més prosaica: no sempre hi són els 720 eurodiputats a l'hora de votar i això fa canviar les majories. 

Fent una ullada amb més intenció al resultat de les eleccions veiem que encara hi ha formacions d'extrema dreta dins del grup dels No Inscrits o dels "altres". Són partits que el dia de la constitució del Parlament podrien integrar-se a alguna família, siguin els ultraconservadors o els populistes.  

Així, als 135 d'ECR i ID s'hi podrien afegir els 10 de Fidezs, els 7 del Partit per la Llibertat de Geert Wilders, o els 2 de la Chega. Potser, si llimen diferències, els 15 d'Alternativa per Alemanya. I en aquest cas el bloc de l'extrema dreta podria unir-se en determinades votacions i, efectivament, condicionar fortament alguns dossiers de l'agenda europea. 
 

El dic de contenció al centre del tauler 

Evitar que l'extrema dreta pugui deixar més empremta només és factible si es compta amb una majoria alternativa. Hi havia dubtes, però finalment populars, socialistes i liberals han aconseguit 402 eurodiputats, que sobrepassen prou folgadament la majoria absoluta.  

A aquest triangle que ha funcionat l'última legislatura s'hi podria afegir el grup dels verds, que, després de perdre bous i esquelles en aquestes eleccions, creuen que poden fer valdre els seus 52 diputats per impregnar algunes polítiques de la UE. Especialment per evitar que l'ambició sobre la transformació verda continuï en el camí d'un cert relaxament. Però també fer-se valdre per oferir una certa pau a Ursula Von der Leyen en el seu camí costerut cap a la Comissió. 
 

Torna el ball: l'hora de negociar 

Amb les peces repartides i les majories identificades és hora d'entendre's. I una de les primeres feines serà parlar per decidir qui ha d'ocupar els alts càrrecs de la Unió Europea.

Les presidències del Parlament, del Consell, de la Comissió o el cap de la diplomàcia surten de les negociacions entre partits i entre estats. Però cal finalment el concert dels parlamentaris. 

Se sol buscar un equilibri geogràfic i ideològic, i això cal encaixar-ho amb les ambicions de poder i capacitat de decantar la balança de cadascú. En aquesta equació, qui està més ben situada és Ursula von der Leyen.  

Von der Leyen vol revalidar el càrrec com a presidenta de la Comissió Europea, al qual va accedir fa cinc anys després que el candidat popular Manfred Weber no generés prou consens entre els estats. Els populars van proposar una desconeguda ministra de Defensa alemanya, que va superar la votació dels europarlamentaris per només 9 vots. 

Ara, la seva carta de presentació és la gestió d'una legislatura difícil, que s'inaugurava amb el Brexit, es complicava amb la pandèmia i s'enredava amb una guerra a Ucraïna.

Pretén assegurar-se els vots de populars, socialistes i liberals. Ara ha mirat de picar l'ullet als verds, però abans de saber com es dibuixaria el Parlament Europeu no va tenir  inconvenient a fer la gara a gara als ultraconservadors de Meloni. 

Els moviments de Von der Leyen els últims temps poden haver generat certes desconfiances entre els europarlamentaris socialistes, liberals i potser fins i tot algun dels populars. Conseqüència: no té garantida una reelecció plàcida. El vot serà secret i en política ja se sap que els pitjors enemics solen ser dins de casa.  

El seu repte serà negociar amb les capitals, amb els caps dels partits, però li seria recomanable anar a fer cafès amb tants eurodiputats i eurodiputades com pugui per assegurar que cap vot díscol li frustra l'aspiració de repetir com a presidenta de la Comissió Europea. 

Les negociacions no seran fàcils i l'aritmètica permet a socialistes i fins i tot als liberals votar per Von der Leyen, però no seran vots gratuïts. Les contrapartides podrien ser forma dels altres "top jobs", els alts càrrecs com el president del Parlament, del Consell o el d'Alt Representant. 

Veurem fins i tot si Von der Leyen rectifica i renega del tot de qualsevol acostament als ultraconservadors de Giorgia Meloni, o mira de mantenir aquesta via oberta per si de cas, per si resulta que té més enemics de què es pensava dins de l'Eurocambra. 

Els escons de l'Eurocambra estan pintats i la música per ballar les negociacions ja sona. Han acabat els dies de campanya i eleccions; però com acostuma a passar, la ressaca no és un punt final, sinó un punt de partida. Comença la festa.