"I tu ets una pagesa de debò? Ja podràs?": 50 viticultores del Penedès es reivindiquen

"I tu ets una pagesa de debò?" Aquesta pregunta encara li fa canviar l'expressió a la Isabel Vidal Marsal quan la recorda. És de les primeres coses que ens diu quan ens plantem a les seves vinyes, a Sant Llorenç d'Hortons, a l'Alt Penedès, per fer aquest reportatge. Fa gairebé 30 anys que s'hi dedica.

"I tu ja podràs?" "Esclar que puc. I tu, podràs?" Diu la Lur Rosinés, una pagesa que fa 6 anys que treballa en unes vinyes a la Fortesa, a l'Anoia (però que pertanyen a la DO Penedès). Encara s'enfada, tot i que confessa que cada cop menys, quan sent comentaris d'aquest tipus.

La Isabel o la Lur són dues de les 50 viticultores que aporten el seu testimoni al llibre "Converses a peu de vinya", de Maria Rosa Ferré Galimany. Un recull de veus que fins ara no havien estat escoltades, tot i que moltes d'aquestes dones porten el món rural gravat als seus records des de ben petites.

Tot va començar quan la Maria Rosa Ferré es va jubilar i va convertir la fotografia, una afició de tota la vida, en una activitat diària. Va començar a recórrer el seu territori, el Penedès, per captar amb la càmera moments de la vida a pagès. De seguida es va adonar d'una cosa: les dones l'evitaven.

"La viticultura sempre ha estat un sector molt patriarcal. Les dones han estat imprescindibles, hi han estat treballant sempre, però no s'ha valorat mai. Arran d'anar trucant a les portes i de parlar amb elles vaig veure la necessitat d'escriure un llibre. La idea és que s'empoderin una mica més i que s'ho creguin, que són importants."

Són 50, però podrien ser 5.000, confessa la Maria Rosa amb un somriure. S'ha passat gairebé tres anys de la seva vida recorrent vinyes de la denominació d'origen Penedès buscant el seu testimoni. Ha fet 6.617 quilòmetres amb el seu cotxe per anar-les a veure per després traslladar sobre el paper la seva veu i també la seva imatge a través de les fotografies. La més jove té 22 anys i la més gran en té 92. Entre totes 50 cultiven més de 3.200 hectàrees de vinya.

"He picat molta pedra. He trucat a moltíssims llocs. Elles han estat molt generoses obrint-me les portes de casa seva de bat a bat. En algun cas he hagut d'anar-les a veure a les 7 del matí, perquè era l'únic moment que em podien dedicar. Al final sempre ens assèiem un moment i començàvem a parlar. D'aquí va sortir el llibre."

La Isabel, biòloga de formació, va canviar el laboratori on treballava per la vinya quan la seva mare va anunciar que es retirava i va veure que cap de les seves germanes ni germans volia continuar amb el conreu de les finques que la seva família havia cuidat durant generacions. Era el 1994. Recorda que els inicis van ser especialment durs.

"Em miraven com un experiment, com un bitxo estrany. Sempre havia de ser jo qui me'ls guanyés, sempre havia de demostrar alguna cosa. Quan anava amb el tractor feien sonar el clàxon tots els camioners, hi havia pagesos que m'aplaudien quan descarregava la verema del remolc... Encara avui sento com una mica de vergonya."

Els ulls de la Lur es van encenent mentre avança l'entrevista. Ja s'ha oblidat que hi som i, senzillament, s'explica, però ho fa amb una energia especial. Ha repetit un munt de vegades el discurs, però, tot i això, les seves paraules deixen ben clar que ho dirà tantes vegades com calgui fins que el missatge arribi a tot arreu.

"Jo tinc molt clar qui soc, on podem arribar les dones, on som i on podem ser, on hem estat sempre... Si de cas, és tota aquesta gent que encara continua fent-te baixar que ho han d'entendre. Et recorden que tu no tens tanta força. Ara t'ho diuen d'amagat, però t'ho segueixen recordant. Això ja no, o pugen al carro o pugen al carro."

Tornant al llibre, tant la Lur com la Isabel coincideixen que, més enllà del plaer de la lectura, han sentit un canvi a les seves vides que no s'havien imaginat.

"Ens sentim una mica més acompanyades. Hem vist que no estem soles. Resulta que la nostra història la podem compartir amb altres dones que eren molt a prop i no ho sabíem. No hem de sortir de l'armari per reivindicar uns drets, és que ja els tenim, l'únic que hem de fer és exercir-los, perquè de poderoses ja ho som."

La Maria Rosa Ferré va una mica més enllà i confessa que el projecte, amb pocs mesos de vida, s'està fent gran per moments, i es mostra sorpresa perquè sembla que no tot quedarà en el llibre.

"Entre elles, totes 50, han teixit una xarxa. Cada dia estan materialitzant més complicitats. Ja hem fet la primera trobada de dones viticultores del Penedès a conseqüència del llibre. Ara tenim entre mans una exposició i potser acabarem fent un documental."

Tot i que tant la Isabel com la Lur podrien estar hores parlant de les seves experiències i les seves reivindicacions com a dones en un sector molt masculinitzat com és el de la pagesia, de cop tenen com certa pressa per acabar. Somriuen i, cadascuna amb les seves paraules, donen a entendre que ja n'hi ha prou de xerrar, perquè tenen feina per fer. A la vinya, com en tots els conreus, sempre hi ha coses pendents. Tot i això, abans d'acabar ens brinden una reflexió carregada d'emocions.

"He fet moltes coses al llarg de la meva vida, però el que em dona satisfacció, pau, tot i que és una feina difícil i complicada, és això. És tan gratificant..."

"A mi, això em completa. Encara que sigui dur, soc una miqueta feliç cada dia, que això ja és molt."

També ens acomiadem de la Maria Rosa i de les seves converses a peu de vinya. Precisament, abans de marxar explica, amb la sinceritat a flor de pell, que des del primer moment va decidir que del llibre no n'obtindria cap benefici.

"Aquest llibre no hauria d'haver estat necessari, ara. No el voldria haver escrit mai, i tant de bo quedés descatalogat, per descomptat."