Immatriculacions eclesiàstiques: les apropiacions silencioses de l'Església
Des del 1998 al 2015, una llei d'Aznar va permetre registrar a nom de l'Església centenars de béns amb el bisbe com a notari
L'església de Sant Fruitós de Castellterçol, inclosa en l'inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya, de qui és propietat? L'Església, en aquest cas el Bisbat de Vic, fa pocs anys ha posat al seu nom el conjunt parroquial. El mateix passa, per exemple, amb el conjunt de Sant Julià d'Úixols i el seu cementiri, o amb el de Sant Cugat de Gavadons, a Collsuspina.
Un temple, gran o petit, catedral o ermita, no podia estar a nom de l'Església. Les lleis ho establien així des de mitjans del segle XIX.
Llei propiciada per Aznar
La situació va canviar el 1998 amb José María Aznar, que es va servir d'un article d'una llei aprovada el 1944, en ple règim franquista.
L'article equiparava l'Església a l'Estat, a la província o al municipi, i li permetia inscriure al seu nom immobles utilitzant un en podríem dir certificat del bisbe. La paraula del bisbe, doncs, equivalia a la del notari. L'Església aportava la documentació que considerava pertinent.
Amb aquest sistema, Aznar permet que el 1998 l'Església pugui inscriure per primer cop els temples dedicats al culte. Grans i petits, catedrals i ermites.
I la jerarquia eclesiàstica és el que fa: immatricular, és a dir, fer la primera inscripció al Registre de la Propietat dels llocs de culte que considera seus. Ho fa fins al 2015, que torna a canviar la llei.
Immatriculacions a Catalunya
A Catalunya no han sorgit, de moment, polèmiques com en altres llocs de l'Estat, tot i que en algunes zones, com a la Catalunya central, s'ha parlat més de la qüestió i s'ha obtingut més informació procedent de diferents Registres de la Propietat.
Aquestes immatriculacions fetes al llarg dels anys s'han fet sense publicitat. La llei no obligava els bisbats a avisar ningú. Així que de ben segur encara hi ha particulars o ajuntaments que ignoren si les immatriculacions de l'Església els afecten d'alguna manera.
El Bisbat de Vic ha accedit a facilitar la llista dels béns que ha immatriculat en la seva diòcesi a un equip del programa "Sense ficció" que està treballant en un documental que s'emetrà pròximament.
Segons l'esmentat llistat, més de 300 béns han estat immatriculats per aquesta normativa. Més de 200 parròquies són les afectades d'un total de 249.
Josep Martínez, ecònom diocesà del Bisbat de Vic, afirma:
"Hi havia uns professionals que realitzaven una feina d'investigació basant-se en documents històrics. Evidentment no tenim, com poden tenir altres particulars, una escriptura de propietat d'un bé, perquè els béns tenen un origen secular."
"Basat en aquests indicis, es feia una proposta de declaració que un determinat bé pertanyia al bisbat."
En parlar de propietat, Josep Martínez insisteix en un punt:
"El bisbe i el rector són mers administradors temporals, dipositaris d'uns béns que són de la comunitat parroquial."
Jurídicament, però, no hi ha dubte: un bé de l'Església és un bé privat. I com a propietari, el bisbat, per exemple, pot prendre sobre aquell bé les decisions que vulgui.
La informació del llistat que ens ha estat facilitada és, per una banda, àmplia pel que fa al nombre i, per l'altra, limitada en la mesura que no dona detalls del que pot incloure, per exemple, un conjunt parroquial. Per saber-ho cal recórrer al Registre de la Propietat. Allà s'especifica, per exemple, quants edificis inclou un conjunt parroquial o quines són les dimensions del terreny on està edificat el temple immatriculat.
El gruix de les immatriculacions fetes pel Bisbat de Vic, segons el llistat, corresponen a llocs de culte, però també hi ha alguna excepció, com a la parròquia de Santa Maria de Rocafort, on a més del conjunt parroquial s'ha immatriculat el que el mateix bisbat defineix com a "camp d'esports" amb l'aclariment que era l'"antic hort rectoral". Cases rectorals o antics cementiris apareixen sovint també en el llistat.
Una primera inscripció al Registre de la Propietat no atorga automàticament la propietat d'un bé i és impugnable davant dels tribunals. Una situació difícil d'assumir econòmicament per a alguns particulars o ajuntaments i incòmoda per a tothom, inclòs el mateix bisbat, segons Josep Martínez:
"Almenys al Bisbat de Vic no s'ha inscrit cap bé dubtós, cap ni un, zero."
La normativa que ha permès aquestes immatriculacions és complicada i propicia un debat jurídic, històric i també polític. I cada immatriculació és un món, un cas particular, amb una llarga història jurídica, sentimental i patrimonial al darrere.
