Infants refugiats en estat catatònic: què és la síndrome de la resignació?

Els infants són les víctimes més febles dels conflictes i les guerres. Més enllà de les seqüeles físiques, les psicològiques poden arribar a portar-los al col·lapse emocional. A Suècia s'han donat casos de la síndrome de la resignació infantil, una malaltia molt poc coneguda i que afecta alguns fills de famílies refugiades que esperen obtenir l'asil.

La psiquiatra i directora de salut mental de la fundació Althaia, Àurea Autet, ha explicat al programa "Solidaris", de Catalunya Ràdio, que els fets traumàtics tenen conseqüències en el neurodesenvolupament de les criatures, i en el cas d'aquests infants, arriben fins a l'extrem d'entrar en un estat catatònic.

"Estat de catatònia significa que estan vius, les seves funcions vitals estan preservades, però necessiten alimentar-se per sonda nasogàstrica, en molts casos no controlen esfínters i van amb bolquers, i poden passar mesos i mesos en aquest estat."

La síndrome de la resignació afecta un perfil d'infants molt concret. Tots són "fills de famílies refugiades que han estat testimonis de violència extrema, sobretot contra els seus pares i que han viscut en ambients profundament insegurs". Afecta sobretot les nenes d'entre 6 i 16 anys i es manifesta en el moment que se'ls denega l'asil i se'ls comunica que han de tornar al seu país d'origen.

"El trauma, sobretot en la infància, produeix reaccions en l'organisme. El mecanisme de defensa per protegir-se de la realitat és l'escissió, la dissociació."

Són infants que progressivament es van tornant apàtics, deixen de parlar i de menjar i en alguns casos arriben a desconnectar la consciència. Autet alerta que hi pot haver molts casos que s'hagin quedat en un estat intermedi i que, per tant, no s'hagin diagnosticat.

Reconeguda des dels anys 90

No es tracta d'una malaltia nova. A finals dels anys 90 a Suècia ja es van començar a observar els primers casos, sobretot en famílies provinents de la Unió Soviètica i els Balcans, i es va fer el seguiment d'uns 400 infants.

A principis del 2000 va frenar una mica, però amb les noves onades migratòries, a partir del 2015, va tornar a repuntar, i va afectant ja altres minories. Segons Autet, "hi ha més de 1.500 casos descrits clarament".

Per què a Suècia?

La majoria de casos s'han donat a Suècia, tot i que no és l'únic lloc. Això podria ser conseqüència del perfil dels refugiats que hi arriben i del sistema administratiu nòrdic, característic per la fredor i la dificultat per expressar les emocions.

Aquesta realitat ha quedat perfectament reflectida a la pel·lícula "Quiet life", o "Vida en pausa", que l'any passat va estar nominada a millor pel·lícula al Festival de Venècia i al Festival de Sevilla de cinema europeu. Es tracta d'una ficció basada en fets reals que retrata el cas d'una família a qui es denega l'asil.

El programa "Solidaris" ha pogut parlar-ne amb el seu director, el grec Alexandros Avranas, que descriu amb el to i el color de la pel·lícula la fredor del procés administratiu suec per a les famílies demandants d'asil:

"És un Estat sense cara. L'Estat els dona un advocat, ells donen testimoni amb els motius pels quals demanen l'asil, el treballador ho escriu, l'advocat de la família ho comprova i això és tot. Després, una altra persona que mai veuràs revisa els papers i decideix per la teva vida. I llavors, una altra persona que només veuràs una vegada i que no té res a veure amb la decisió, te la llegirà i prou. I l'única persona que podria ser més propera a tu, l'intèrpret, és a través d'un telèfon. Per tant, no tens ningú amb qui parlar, comunicar-te o preguntar."

Avranas explica que l'objectiu de la pel·lícula és "oferir aquest punt de vista emocional, com aquestes persones se senten soles i fora de la vida". I en última instància, com la situació acaba afectant les criatures.

"És com una reacció emocional inconscient on el cervell s'apaga, perquè no podem suportar haver sortit de l'infern i arribat al paradís, i haver de tornar a l'infern."

En veurem casos a Palestina?

Àurea Autet explica que, si bé és cert que la majoria de casos s'han registrat a Suècia, aquest país no en té l'exclusiva. "S'han descrit casos similars en persones que han viscut fets traumàtics a altres llocs", i també "es van descriure situacions similars als camps de concentració nazis".

En aquest sentit, la psiquiatra apunta que "el que està passant actualment a Palestina seran generacions i generacions de nens amb un trauma brutal que anirà molt més enllà de no tenir una cama".

"L'impacte en els infants ve de la indefensió. La sensació de desprotecció absoluta, que el teu entorn no és segur i que res del que facis serveix per canviar la teva situació, té un impacte brutal amb qui seràs d'adult."

"És molt diferent impactar en un adult, que ja saps que hi pot haver un món segur, que hi pot haver altres mons. Però quan tu creixes creient que allò és tot el món que pot existir, és molt difícil enfrontar-se a aquesta realitat."

L'esperança com a tractament

Quan una criatura entra en aquest estat catatònic, fer-lo sortir és un procés laboriós i lent. Àurea Autet explica que la curació "passa sempre perquè aquests nanos tinguin la certesa que continuaran estant segurs".

Es treballa amb ells a nivell d'estimulació cognitiva i sensorial. No es parla de segons quins temes davant seu, se'ls apropen olors, sons, objectes... "i molts d'ells, als 9 o 10 mesos, a poc a poc i progressivament recuperen la consciència, comencen a menjar, comencen a caminar..."

"La taxa de recuperació és de fins al 80% d'aquests nanos."

A més, es fa també teràpia amb les famílies, perquè "les criatures ho han exterioritzat així, però les famílies també estan totes molt traumatitzades".