Investigar la Covid per 1.000 euros al mes i 4 exemples més de precarietat en la recerca

Amb la pandèmia, s'ha fet més evident que mai la importància de la recerca científica, però la Covid-19 ha arribat en un moment en què el sector estava tocat a casa nostra, ja que la inversió ha anat baixant des del 2009.

La majoria d'investigadors tenen contractes temporals i n'hi ha que porten fins a 15 anys enllaçant contractes, segons un estudi de CCOO i UGT.

A més, no és estrany que els joves investigadors passin alguns períodes sense cobrar i, quan ho aconsegueixen, els sous són molt més baixos que en països com França, el Regne Unit, els Estats Units i Austràlia.

Mileurista lluitant contra el coronavirus

Un exemple d'aquesta precarietat és el de Jordi Rodon Aldrufeu, investigador del grup de coronavirus de l'IRTA-CReSA, en un dels pocs laboratoris d'alta bioseguretat que hi ha a Catalunya.

Enfundat dins d'un aparatós equip de protecció, dedica llargues jornades de treball a investigar el coronavirus. Des d'aquí, ha fet recerca per trobar fàrmacs i vacunes contra la Covid-19. Des que va esclatar la pandèmia, ha fet més hores que mai, amb jornades d'entre 10 i 12 hores, caps de setmana i festius inclosos.

I, tot plegat, a canvi de 1.000 euros al mes que, tal com explica, no donen per a gaire: "No em puc permetre un pis per a mi sol, l'he de compartir amb dues persones".

Fa uns anys, al principi d'arribar a l'IRTA-CReSA, va treballar un temps sense cobrar, un fet força habitual entre els investigadors més joves. Ara, com que encara no ha defensat la tesi, té un contracte predoctoral de tres anys. Ell té 26 anys, però ser un treballador temporal és molt habitual també entre investigadors amb molta més experiència.

Nou anys com a doctora i treballadora temporal

A tall d'exemple d'aquesta elevada temporalitat, dels sis membres del grup de coronavirus de l'IRTA-CReSA, quatre tenen un contracte per a un temps limitat. És el cas de la Cristina Lorca, que fa nou anys que es va doctorar en Medicina i Sanitat Animal.

"Costa molt trobar estabilitat laboral en aquest sector i, a més, les condicions no compensen gens, cobres dues o tres vegades menys del que cobraries en qualsevol país a partir de França, i no et paguen ni les extres ni els caps de setmana", ens explica. Té 37 anys i cobra 1.500 euros al mes, el mateix sou que tenia quan feia substitucions i compaginava feina amb els estudis de la Llicenciatura de Biologia.

Investigar a Oxford i sense intenció de tornar

Un cas ben diferent és el d'Ester Gea-Mallorquí. Va fer el doctorat a París i va decidir tornar a Barcelona a fer investigació postdoctoral. Ja tenia emparaulada una plaça en un centre de recerca, però encara no hi havia finançament per pagar-la. "És molt habitual que t'ofereixin una plaça i que et diguin que et demanis una beca per poder tenir un sou", lamenta.

Va esperar mig any, però el finançament no arribava. Finalment, cansada d'esperar, va marxar a la universitat d'Oxford i allà fa dos anys que hi fa d'investigadora en el camp de la immunologia viral. Amb 35 anys, té clar que no tornarà.

"A Catalunya no hi ha les perspectives d'una carrera investigadora. Hi ha molt poc finançament i molt poques possibilitats."

Tornar a Catalunya renunciant a la meitat del sou

Durant la seva carrera, els investigadors solen marxar algunes temporades a fora. És el que va fer l'Òscar Serrano després de doctorar-se en Ecologia Marina; va marxar a investigar el fons marí a Austràlia.

Nou anys després, ha aconseguit una beca Ramon y Cajal per tornar a Catalunya. "I la principal conseqüència serà econòmica, ja que el sou que tindré serà aproximadament la meitat del que estic rebent aquí a Austràlia", explica.

Amb aquesta beca, tindrà un contracte per a cinc anys. "Tinc gairebé 40 anys i encara no tinc una posició fixa, i això comporta moltes incerteses i dificultats", subratlla Serrano. "És un món molt competitiu; o ets el millor entre els millors o et quedes enrere", afegeix.

Deixar la carrera científica per una multinacional

I és precisament aquesta inestabilitat el que va portar Alfredo Caro Maldonado, doctor en Biologia Cel·lular, a abandonar la carrera científica. I això que havia aconseguit una beca Marie Curie, una de les més ben remunerades. Però, quan es van acabar els dos anys de beca, una multinacional biotecnològica va oferir-li el que no havia tingut mai: un contracte indefinit. Aleshores tenia 37 anys.

Deixar el camí no va ser fàcil: "Hi va haver un dol perquè jo volia seguir, però no en les condicions laborals que tenia, amb càrregues de treball de més de 50 hores setmanals i pressió per publicar coses que no estaven del tot clares", assegura. Ara ja fa quatre anys que treballa a l'empresa privada com a tècnic de suport d'una màquina que es fa servir als laboratoris d'investigació.

Envelliment: els líders de les vacunes contra la Covid tenen més de 70 anys

La manca d'inversió ha fet que, en els últims anys, s'hagin convocat moltes menys places estables per a investigadors, tant des de la Generalitat com des del govern espanyol. A tall d'exemple, fa set anys es van reduir a la meitat (de 20 a 10) el nombre de places anuals d'investigadors ICREA que convoca el govern.

Per això, l'edat mitjana dels investigadors que tenen plaça estable ha anat augmentant i hi ha hagut un "envelliment", en paraules del president d'ACER. Fins al punt que les tres vacunes contra la Covid que està desenvolupant el Consell Superior d'Investigacions Científiques, el CSIC, estan liderades, totes tres, per científics de més de 70 anys. I amb dificultats per trobar un relleu en el lideratge atès que la majoria dels investigadors dels seus equips són temporals.

En aquest sentit, tant el Ministeri de Ciència com la Direcció General de Recerca de la Generalitat tenen previst ampliar el nombre de places convocades des d'aquest mateix any.

Inversió a la baixa des del 2009

A Catalunya, la inversió en recerca i desenvolupament va tocar màxims el 2009, amb un 1,59% del PIB a Catalunya, però després la despesa va anar a la baixa i, deu anys després, el 2019, va ser d'un 1,44% del PIB, segons dades de l'Idescat. Una xifra que està per sobre d'Espanya (que hi inverteix un 1,25%), i molt per sota de la mitjana de la Unió Europea (que inverteix un 2,19% del PIB en recerca) i molt lluny del país que més hi inverteix de la Unió, Suècia, amb un 3,39%.

Això són dades que inclouen tant la inversió que fan les empreses com l'administració. L'objectiu de Catalunya és posar-se al nivell de la mitjana de la Unió Europea de cara al 2024.

Fuga de cervells

Tant els investigadors entrevistats com el president de l'Associació Catalana d'Entitats de Recerca (ACER), Josep Samitier, coincideixen que les condicions dels investigadors condueixen a un problema: la fuga de cervells. Samitier ho explica així:

"Quan el balanç entre la gent que marxa i la gent que torna es trenca, i ara estem en un moment en què aquest balanç s'ha anat trencant perquè hi ha més oferta fora que aquí, aleshores és quan diem que perdem talent, quan hi ha fuga de cervells."

Per la seva part, el director general de Recerca de la Generalitat, Joan Gómez Pallarès, no ho veu així: "Jo no parlaria mai de fuga de cervells. Jo parlaria d'intentar captar el millor talent possible i, sobretot, intentar que el talent que hem captat i que és aquí es quedi amb nosaltres".

"No podem competir amb els salaris de Suïssa, però podem competir amb el fet que aquí la recerca és més transversal que en qualsevol altre lloc", afegeix.

Els fons europeus, la gran esperança

El sector de la recerca veu en els fons europeus per a la recuperació econòmica una gran esperança per impulsar la recerca a casa nostra. Mentrestant, el pressupost espanyol en recerca ha crescut un 60% aquest 2021 gràcies a la previsió de rebre aquests fons, anomenats Next Generation. Es partia, però, de molt avall: el pressupostos estatals en recerca científica havien caigut un 42% des del 2009.

També la Generalitat té previst invertir més en recerca. Concretament, es vol créixer dels 800 milions invertits en R+D+i el 2019 fins als 1.300 el 2024, a raó d'entre 75 i 100 milions anuals.

Això és el que es va establir en el Pacte Nacional per la Societat del Coneixement, però està subjecte a l'aprovació dels pressupostos de cada any.