IRPF a la carta: tributació de milers d'euros de diferència en funció d'on vius

El lloc de residència dels contribuents té molt a veure amb el que han de pagar a Hisenda en concepte de l'impost sobre la renda. En alguns casos, les diferències de tributació entre comunitats poden ser de milers d'euros. Unes disparitats que es posen de relleu amb l'inici de la campanya de la renda. 

Catalunya continua sent, aquest any, la comunitat on les rendes baixes tributen més. El tipus mínim, situat en el 10,5%, no es rebaixarà fins al pròxim exercici, si s'acaba materialitzant l'acord entre el govern i ERC per abaixar-lo un punt, fins al 9,5%. 

Segons l'informe que elaboren anualment el Consell General d'Economistes i el REAF (el Registre d'Economistes i Assessors Fiscals), a Catalunya és també on tributen més les rendes d'entre 30.000 i 45.000 euros, on hi hauria el gruix dels contribuents.

Diferències de fins a mil euros en la tributació

Segons els exemples que recull el "Panorama de la Fiscalitat Autonòmica", un declarant solter i sense fills, que només disposi de rendes del treball i que ingressi 45.000 euros, a Catalunya pagaria uns 9.686 euros, i al País Basc 8.729 euros, pràcticament mil euros menys. Si no tenim en compte les comunitats forals, seria a Madrid on tributaria menys, 8.884 euros.

Les rendes més altes paguen més al País Valencià

Les rendes altes, en canvi, tributen més al País Valencià. Un contribuent de les mateixes característiques que ingressi 110.000 euros l'any, pagaria uns 38.620 euros al País Valencià i 36.976 a Catalunya. Novament, la tributació més baixa tindria lloc a Madrid (35.077 euros) i al País Basc (35.028 euros). En aquest cas la diferència entre la comunitat on es paga més i la que es paga menys supera els 3.000 euros.

Les forals, un cas a part

En general, en els trams de renda que van dels 30.000 als 110.000 euros, les comunitats forals són les que graven menys la renda, però s'ha de tenir en compte que són un cas a part. 

Les seves diputacions tenen competència plena sobre tots els impostos, tant per recaptar-los com per legislar sobre ells a voluntat. 
 

La fiscalitat, una eina al servei de la ideologia

En canvi, les que formen part del sistema de finançament de règim comú, com Catalunya, tenen l'IRPF parcialment cedit i disposen de capacitat normativa només sobre el tram autonòmic. Cadascuna l'apuja o abaixa i aprova deduccions segons les seves necessitats. Una poderosa eina que fan servir totes les autonomies i que en ocasions deriva en una clara competència fiscal, sovint amb components ideològics. 

Valentí Pich, president del Consell General dels Economistes, que agrupa els col·legis d'economistes d'arreu de l'Estat, ho té molt clar. 

"Jo crec que és necessària una certa competència fiscal, però també hem d'ordenar-la una mica. La política d'impostos alts de Catalunya no sé si ha donat bons resultats. Segur que podem justificar-ho dient que tenim uns serveis específics, però també hi ha una part d'ideologia."

Deduccions a la carta

Un component ideològic molt present a Madrid, on la presidenta Isabel Díaz Ayuso ha aprovat deduccions del 20% per als contribuents procedents de l'estranger que decideixen invertir a la comunitat. És el que es coneix com a llei Mbappé. L'únic requisit és mantenir la inversió i la residència fiscal durant un mínim de sis anys. Una polèmica mesura en sintonia amb l'agressiva política fiscal de la comunitat, amb l'objectiu d'atreure inversors i rendes altes.

A les altres autonomies, les deduccions també juguen un paper clau. A Catalunya n'hi ha per naixement o adopció de fills, per viduïtat, per lloguer d'habitatge habitual i per determinades donacions. 

Algunes autonomies, com Cantàbria, les Canàries, Extremadura, Galícia o Madrid, bonifiquen els propietaris d'habitatges si els posen en lloguer. Altres comunitats incentiven l'establiment de contribuents a les àrees rurals, per lluitar contra la despoblació. En eI cas del País Valencià s'han introduït aquest any beneficis fiscals per als afectats per la dana.
 

Successions i Patrimoni, l'autèntic camp de batalla

A banda de l'IRPF, potser on la competència fiscal és especialment intensa és a l'impost de successions i al de patrimoni. El de successions, per exemple, està altament bonificat a Madrid i el de patrimoni no existeix a la pràctica. 

Unes distorsions entre autonomies que, segons molts economistes, haurien de desaparèixer quan es reformi el model de finançament autonòmic. L'objectiu és establir uns mínims per sota dels quals no es puguin abaixar els impostos. Un difícil equilibri que permeti garantir l'autonomia financera i, al mateix temps, frenar aquesta cursa a la baixa en la fiscalitat.