Israel atrapat a Gaza: quant temps més pot durar la invasió?

Dimarts, i dia 39 de bombardejos israelians a Gaza. Els principals hospitals han deixat d'estar operatius des del cap de setmana. La meitat de la població ha hagut d'abandonar casa seva. La xifra de morts passa dels 11.000, 4.500 menors.

L'ONU baixa a mig pal les banderes a les seves seus i hi manté un insòlit minut de silenci. 101 dels morts a Gaza eren treballadors i funcionaris de l'organització. Les mateixes Nacions Unides que van crear l'estat d'Israel el 1948.

A poc a poc, molt a poc a poc, al món es van encenent les llums vermelles per aturar l'operació Espases de Ferro. La setmana passada Israel va revisar a la baixa els morts per Hamas en el seu atac el 7 d'octubre. De 1.400 a 1.200. Ara, en multiplicar per 10 les baixes en territori enemic, Tel-Aviv sap que se li està acabant el crèdit que li van obrir els Estats Units i la Unió Europea per la revenja; defensa, en vocabulari diplomàtic.

L'experiència demostra, de les moltes operacions expedicionàries anteriors, que Israel disposa d'una quota de víctimes limitada. I l'actual se li està indigestant, sobretot pels fiascos que evidencia.

El terme: "bitahon"

El primer fracàs fa referència a la paraula probablement més popular entre els israelians i una de les que més marquen les seves vides: "bitahon", 'seguretat' en català. Seguretat, però alhora també "confiança". Prou significativa aquesta relació per entendre fins a quin punt la confiança d'aquest país relativament jove depèn dels aparells de la seguretat militar i d'intel·ligència. Fàcil d'entendre si es té en compte que Israel no ha passat una dècada sencera sense conflictes armats.

El cop de Hamas del 7 d'octubre ha representat una esquerda en aquest binomi seguretat-confiança només comparable a l'atac per sorpresa dels exèrcits Egipci i Sirià en la guerra de Yom Kippur, just feia 50 anys dia per dia. L'abast militar d'aquella guerra va ser molt superior a l'actual, però els costos per Israel està per veure que a Gaza no siguin superiors.

A escala interna, per descomptat. La crisi actual va arribar amb un país més dividit que mai respecte a la figura del primer ministre Netanyahu i les polítiques del seu govern de dreta extrema. I no precisament per l'enduriment de condicions als palestins dels territoris ocupats, sinó per l'amenaça de retallada de drets i llibertats pels mateixos jueus israelians a través d'un projecte de reforma judicial. "El cop judicial", com l'anomenava l'oposició.

Operació Tempesta Al-Aqsa

El context és aquest: esquerda social israeliana i tensió extrema als territoris palestins ocupats de Jerusalem Est i sobretot Cisjordània, on s'acusa Israel d'implementar un règim d'apartheid. Aleshores arriba l'atac del Moviment de la Resistència Islàmica (acrònim àrab per a Hamas) amb el llançament de l'Operació Tempesta Al-Aqsa, en record a la principal mesquita de Jerusalem Est, que és el tercer santuari més venerat per l'islam.

Es tracta del cop més dur contra la població israeliana que mai havia fet un grup armat palestí. Indiscriminat i de gran abast: 1.200 morts en 3 dies. I un altre factor sense precedents: capturen més de 200 ostatges que encara retenen dins de Gaza.

Hamas havia aconseguit preparar, probablement durant almenys un any i en absolut secret, un gran operatiu que va aconseguir infiltrar per terra i aire un miler d'homes armats a través d'un dels murs que es consideraven més infranquejables del món.

Només l'actual escalada bèl·lica ha impedit una investigació pública i posterior depuració de responsabilitats, que arribarà ben segur, si Israel vol fer callar les diverses teories conspiranoiques que circulen per les xarxes. L'alternativa seria donar-los credibilitat.

La resposta a l'atac no ha estat més eficient que la prevenció. Si era difícil d'explicar l'efecte sorpresa que va utilitzar Hamas el 7 d'octubre, no més fàcilment s'entén que en més d'un mes d'operatiu militar Israel no hagi trobat ni rastre dels més de 200 segrestats. Tot i haver arrasat mitja Franja de Gaza. Per ser exactes, un 42% dels habitatges segons l'ONU han estat destruïts o danyats greument.

Un "excés de morts"

Primer va ser el secretari d'Estat Antony Blinken divendres passat: "Ja han mort, de sobres, massa palestins. Masses, de sobres, són els que han patit". En paral·lel, i no casualment, el president francès, Emmanuel Macron, s'atrevia, per primera vegada, a demanar un alto el foc a Gaza.

Era el senyal inequívoc --hi ha antecedents de sobres-- que al primer ministre Netanyahu se li acaba el temps. Disposa de dies, no setmanes, per continuar bombardejant, per intentar alliberar alguns ostatges, per aconseguir algun guany militar i polític de la sensació de fracàs que emana de la seva gestió de la crisi.

Aquells que les dues primeres setmanes es van posar en fila per volar a Jerusalem a donar suport al govern israelià, ara semblen considerar que Israel ja ha gastat "de sobres" el "dret a defensar-se", segons li havien dit per donar cobertura internacional a l'operació de càstig contra Gaza.

La creixent indignació de la comunitat internacional real --més enllà de l'occidental--, la inquietud que senten les capitals àrabs pel rebuig al carrer de la seva tebiesa, la desafecció demostrada per les opinions públiques occidentals respecte als governs pel xec en blanc atorgat a Israel... tot plegat són motius suficients perquè Washington, les principals capitals europees, la molt criticada Comissió Europea comencin a qüestionar l'actuació militar israeliana, la falta de resultats, probablement perquè tampoc tenien clars els objectius.

Israel havia tornat a dir que destruiria Hamas, com en campanyes anteriors, que els faria fora del poder a Gaza on governaven. Però no han transcendit quins són els plans per a l'endemà.

Netanyahu ha donat a entendre que vol mantenir ocupada militarment la meitat nord de la franja per un temps indefinit, però els Estats Units s'hi oposen. Preferirien traspassar el poder de Hamas a l'Autoritat palestina de Mahmud Abbas. Tot i que Abbas ha perdut la credibilitat entre els palestins que en bona part el consideren un col·laborador d'Israel. De fet, no governa ni a Cisjordània, més enllà de la ciutat on viu, Ramal·lah, i encara sota tutela.

75 anys després del 1948

La gestió d'Abbas a Cisjordània està tacada per la seva actitud contemplativa davant la creixent despossessió que pateixen els palestins pel creixement de les colònies jueves. Organitzacions pro drets humans com Amnistia, l'Observatori dels Drets Humans o la israeliana B'Tselem han acusat obertament Israel d'aplicar a Cisjordània un "règim d'apartheid". Una segregació violenta que s'ha accelerat a l'ombra de la crisi de Gaza, en el que alguns anomenen com un segon front. Hi han mort prop de 200 palestins des del 7 d'octubre.

De fet, la crisi està resultant tan llarga i sagnant que hi ha hagut temps mediàtic per buscar-li causes, context; fins i tot revisitar la història del conflicte, fins ara majoritàriament explicat des del punt de vista israelià, sobretot als països occidentals.

Ha ajudat a aquesta revisió el fet que el camp de batalla hagi estat Gaza, territori majoritàriament ocupat per refugiats ja des de la guerra fundacional d'Israel el 1948. Van fugir dels combats, o van ser expulsats, segons les interpretacions; però de qualsevol manera el nou estat jueu mai els va autoritzar a tornar a casa.

Ara resulta especialment colpidor just 75 anys després tornar a veure palestins a les carreteres en desplaçaments forçosos sota les bombes; recuperar les imatges de desenes de milers de persones tornant a viure en tendes de campanya. Especialment dolorós per l'opinió pública veure com centenars de tones de bombes cauen sobre els camps de refugiats.

Israel ha quedat atrapat a Gaza. Atrapat en el present per les moltes preguntes que generen les capacitats de Hamas en l'atac. I atrapat en el passat, per les altres qüestions que s'obren sobre les arrels, les causes i el context de l'escalada actual.