Com queda ara el tauler del Pròxim Orient? Israel debilita Hezbollah i descol·loca l'Iran
- TEMA:
- Israel
Durant més de tres dècades, Hezbollah ha estat un dels principals actors del Pròxim Orient. El carisma i la visió de Hassan Nasrallah havien fet de la milícia la facció més poderosa i popular dins el Líban fins a convertir-la en estat dins l'estat libanès, ja que havia armat un exèrcit amb desenes de milers de soldats i, teòricament un potent arsenal de míssils i coets.
També tenia ramificacions i influència en molts països de la regió com Síria i el Iemen, i significava, per tot plegat i pel suport iranià, l'amenaça més seriosa per a la seguretat d'Israel.
Aquest setembre, però, l'exèrcit hebreu ha donat una sèrie de cops a Hezbollah que han debilitat dramàticament l'organització. L'explosió de milers de busques i walkie-talkies la va deixar sense sistema de comunicacions i amb milers de membres fora de joc. Amb aquestes accions Israel va demostrar una capacitat logística i d'infiltració dins l'organització impressionant, que també li ha servit per decapitar metòdicament la seva cúpula dirigent.
Va començar matant el seu cap militar a finals de juliol a Beirut, i va continuar liqudant bona part dels comandants també a la capital libanesa la setmana passada i, divendres, matant Hassan Nasrallah i quatre lloctinents amb 84 tones de míssils. El cartell de propaganda de l'exèrcit israelià amb els "eliminats" parla per ai mateix.
I, encara, Israel porta quinze dies bombardejant posicions de la milícia als seus feus arreu del Líban: des de bases a amagatalls, magatzems d'armes o punts de llançament de míssils i coets. Accions a les quals s'ha afegit ara una incursió terrestre "limitada".
Tot plegat ha reduït dràsticament la capacitat ofensiva de Hezbollah, ha minat la moral dels seus membres i hi ha instal·lat un clima de psicosi absoluta, ja que ningú sap qui és el talp que els delata o com s'ho fa Israel per conèixer els seus moviments.
Hezbollah, molt tocat però no enfonsat
De fet, des de l'assassinat a finals de juliol a Beirut del cap militar de Hezbollah, Fuad Suckr, que s'esperava que la milícia llencés una forta represàlia contra Israel. Però malgrat les amenaces, la resposta mai va arribar i ara que està tan debilitada es difícil veure com es pot venjar a curt termini de les humiliacions del seu enemic.
Al juny, Hezbollah va publicar uns vídeos on es veia un dron sobrevolant la ciutat israeliana de Haifa i llocs estratègics del nord d'Israel, i a l'agost un altre vídeo que mostrava quilòmetres de grans túnels subterranis on s'amagaven míssils de llarg abast. Tot plegat feia pensar que la milícia tenia milers de coets que podien fer molt mal a Israel i fins i tot arribar a Tel Aviv.
On són ara aquells míssils? Per què Hezbollah encara no ha pogut llençar un gran atac contra Israel? Entre d'altres, per dues raons:
La primera, perquè està molt debilitat i desorientat. I la segona, perquè ha calculat malament el pols de fons que mantenia amb Israel.
Durant mesos, tots dos van jugar a una guerra de baixa intensitat, convençuts que a ningú li interessava fer escalar el conflicte. Però ara sabem que Israel, en algun moment, va decidir trencar aquesta dinàmica i, havent arrasat Gaza, es va veure capaç d'obrir una guerra a gran escala contra Hezbollah. La milícia xiïta fa la impressió que va confiar que Israel mai l'atacaria en massa i clarament no estava preparada per fer-hi front.
Dit això, tampoc es pot donar per enterrat Hezbollah. Una organització amb desenes de milers de membres, i amb molts recursos i ramificacions no mor així com així. Segurament li costarà anys refer-se i reconstituir-se, però pocs dubten que intentarà tornar a atacar Israel en un futur llunyà. I mentre continuï l'ocupació de Palestina i el suport de l'Iran, Hezbollah tindrà motius i recursos per seguir amenaçant "l'entitat sionista", que és com anomena Israel.
I d'entrada, tampoc es pot menystenir la resistència que pugui oferir davant d'una invasió terrestre al sud del Líban. És cert que Israel ha pogut preparar-la durant molt de temps i que ara, amb Hezbollah tan tocat, té una finestra d'oportunitat immillorable per entrar-hi; però no s'ha d'oblidar que l'organització de Nasrallah és una guerrilla, que es defineix com un moviment de resistència i que jugarà a casa amb un cos a cos que li pot ser més favorable en comparació amb la impotència que sent davant l'aviació hebrea. Com diu el tòpic: saps quan comences una guerra però no com i quan l'acabes.
Netanyahu, el primer ministre de les set vides
No és estrany que a Israel ara mateix hi hagi un sentiment d'eufòria i gran autoconfiança. Matar Nasrallah i posar contra les cordes Hezbollah era el somni de qualsevol general o polític israelià, i els actuals ho han fet realitat. Han eliminat un dels grans enemics i han aturat un perill que planava sobre el seu país i, ho han fet, a més, d'una forma espectacular digna d'una sèrie de ficció. Els 60.000 ciutadans del nord d'Israel que estan desplaçats des de fa gairebé un any veuen ara una mica més a prop la tornada a casa.
I qui es pot reivindicar com l'artífex de l'èxit és, en primer lloc, Benjamin Netanyahu. Ha estat en gran part la seva perseverança, supèrbia, afany de poder, capacitat de resistència i menysteniment de les pressions occidentals i la diplomàcia el que ha portat el conflicte al moment actual.
Si el primer ministre conservador hagués fet cas de Washington, o de l'ONU, o de la resta del món que li suplicaven un alto al foc a Gaza i no fer escalar el conflicte al Líban, avui Nasrallah no seria mort ni Hezbollah estaria contra les cordes.
Sembla estar convençut que per la via de la força pot aconseguir els seus objectius de seguretat i que, igual com els anys 60 i 70 Israel va derrotar en dues guerres els països àrabs veïns que mai més l'han tornat a atacar, ara poden fer el mateix amb les milícies palestines o propalestines, ja es diguin Hezbollah, Hamas o Jihad Islàmica.
Netanyahu és un polític profundament polaritzador a Israel, repudiat per més de la meitat del país. Presentant-se com l'únic líder fort capaç de garantir la seguretat d'Israel, va patir un gran revés reputacional amb els atacs del 7 d'octubre i molts l'acusaven d'allargar la guerra i la sagnia de Gaza únicament perquè sabia que si l'aturava perdria el poder.
Amb el cop a Hezbollah, el primer ministre refà ara part del seu prestigi i lideratge malmès, garanteix uns quants mesos més de vida a la seva coalició de govern amb els partits extremistes i pot anar a dormir més tranquil pensant que passarà a la història, entre altres coses, com el primer ministre que va assestar un cop devastador a Hezbollah.
Si el seu objectiu inconfessat era allargar com més millor el cicle de violència, la tàctica, almenys avui, li ha sortit bé. A diferència del que passava fa uns mesos, i com ha passat al llarg de la seva llarga carrera, de sobte Netanyahu reneix, pocs el poden donar per acabat i amortitzat i probablement tindrà un repunt significatiu en els propers sondejos.
Els nervis de l'Iran i el seu "eix de la resistència"
La desfeta de Hezbollah és molt mala notícia per a l'Iran i una derrota en tota regla per als aiatol·làs. La milícia libanesa era la punta de llança del règim per fustigar i amenaçar Israel; hi havia invertit quantitats ingents de diners durant dècades i també hi tenia un vincle emocional molt fort.
Excepte quan va atacar el país de forma coreografiada a l'abril, l'Iran sempre ha defugit la confrontació directa amb Israel i, en canvi, feia servir les diferents milícies aliades regionals per castigar-lo. Hezbollah era la principal i, per tant, Teheran es queda ara sense l'arma més efectiva contra "l'entiat sionista"
A això s'hi afegeix que, malgrat la retòrica de venjança, pràcticament ningú creu que l'Iran pretengui ara atacar Israel. De fet, encara és hora que llenci la represàlia promesa per l'assassinat a Teheran el 31 de juliol del màxim líder de Hamas, Ismail Haniyeh, que hi havia viatjat per assistir a la presa de possessió del nou president iranià.
El règim teocràtic tampoc està en el seu millor moment: contestat internament per la revolta feminista del vel, amb una crisi econòmica persistent i quan acaba de guanyar les eleccions un candidat moderat que vol reprendre els contactes amb Occident i evitar la confrontació.
La crisi actual l'agafa amb el pas canviat. També sap que Israel és molt més poderós militarment i que, si arribava el cas, tindria el suport dels Estats Units. Un conflicte a gran escala posaria en perill, fins i tot, la supervivència de la teocràcia iraniana.
No val la pena, deuen pensar els aiatol·làs, arriscar-se tant. Millor refer forces i capacitats --"paciència estratègica" en diuen-- i seguir fustigant indirectament Israel quan les ferides de la desfeta actual hagin començat a cicatritzar.
Les peces del tauler geopolític es mouen
La caiguda de Hezbollah i el revés que representa per a l'Iran implica també que canviï l'equilibri de forces a la regió. Des del fracàs de la invasió nord-americana de l'Iraq i la conseqüent retirada dels Estats Units, era el pols Israel-Iran el que marcava les tensions geopolítiques.
Sobretot perquè tothom intuïa un cert equilibri de forces. A una banda, Israel, protegit pels EUA, amb un formidable exèrcit i amb capacitat nuclear. A l'altra, l'Iran que havia aconseguit teixir una xarxa de milícies cada cop més poderoses que lluitaven contra Israel i li estalviaven haver-s'hi d'enfrontar directament.
Era l'anomenat "eix de la resistència", que formaven organitzacions com Hezbollah, els houthis el Iemen o determinades milícies a l'Iraq. A través d'elles, expandia la seva influència regional i tenia una certa garantia de seguretat, perquè si Israel l'atacava, totes sortiren en tromba a defensar-lo.
Amb Hezbollah escapçada, aquest eix de resistència es queda sense el seu actiu més important, i per tant és tota l'estructura iraniana que queda debilitada. Teheran perd poder i es demostra que no està disposat a llençar una guerra contra Israel, encara que aquest no pari d'humiliar-lo.
Israel, almenys avui, es pot reivindicar com l'única gran potència sòlida a l'Orient Mitjà i comprovar com els seus principals enemics --l'Iran, Hezbollah, Hamas-- estan més debilitats que mai. Un triomf estratègic per a Netanyahu i un reequilibri de forces que dibuixa un nou Orient Mitjà.
És un nou tauler geoestratègic on els Estats Units jugen el paper quasi de convidat de pedra i es desvinculen encara més de la regió. Per falta de coratge o per interès polític, de facto, l'administració Biden ha decidit tancar files amb Netanyahu, encara que aquest els hagi menystingut una vegada i una altra.
Washington ha optat per ignorar els greus abusos d'Israel a Gaza i ara al Líban, i el mal que tot plegat fa al sistema de normes i dret internacional i a la seva pròpia reputació com a superpotència. Sense la seva presència activa, els diferents actors regionals com Israel se senten més lliures de fer el que vulguin, i més si saben que els seus excessos no reben cap penalització.
Proxim objectiu, l'Iran?
Per acabar, només un apunt. Dissabte a la tarda, hores després que es confirmés la mort de Nasrallah, l'agència Reuters va informar que el líder suprem iranià, l'aialol·là Ali Khamenei, havia estat traslladat a un búnquer segur. El teletip no n'explicava la raó, però se sobreentenia que era per la por que, de sobte, Israel decidís també atacar l'Iran aprofitant el desconcert generat al Líban.
Òbviament, s'ignora quins plans tenia Israel, però l'anècdota revela que, almenys a Teheran, no veuen impossible un atac israelià
No tenim ni idea de cap a on anirà aquest nou Orient Mitjà ni de com l'eix de la resistència aconseguirà refer-se, però Netanyahu té una obsessió de dècades amb Teheran i el seu programa nuclear, i ara pot tenir la temptació d'aprofitar la conjuntura i la debilitat dels seus enemics per clavar l'estocada final. Per la raó inversa, el règim iranià també pot pensar que no té més remei que accelerar la fabricació de la bomba nuclear, ja que serà l'única forma de dissuassió efectiva que tindrà, ara que s'ha quedat sense la que representava Hezbollah.
Dit això, si alguna cosa ensenya la història del Pròxim Orient és que és absurd fer previsions de cap a on aniran les coses. En tot cas, la inèrcia històrica sí que demostra que, si no s'aborda seriosament una resolució del conflicte original (l'ocupació dels territoris palestins) les coses acostumen a anar a pitjor.
- ARXIVAT A:
- Líban Hezbollah Iran Guerra a Gaza Israel