Israel i l'Iran, una enemistat que mai abans havia arribat a la confrontació directa

L'ofensiva amb míssils i drons que ha llançat l'Iran cap a territori israelià, aquest diumenge, és el darrer episodi --potser el més significatiu-- de més de quatre dècades d'enemistats irreconciliables.

Teheran havia promès represàlies després que set oficials de la Guàrdia Revolucionària morissin en un atac a l'ambaixada iraniana de Damasc, a Síria, atribuït a Israel.

Des de llavors, l'1 d'abril, el món ha tingut els ulls posats sobre l'Orient Mitjà, amb l'expectativa d'una escalada bèl·lica paral·lela a la mortífera guerra de Gaza, que arrossegués l'Iran i Israel cap a la confrontació directa.

La història d'enemistats entre el règim dels aiatol·làs i l'estat jueu ha variat en funció del context geopolític. Els atacs de Hamas --milícia aliada i patrocinada per l'Iran-- del 7 d'octubre, juntament amb l'ofensiva israeliana sobre la Franja de Gaza, han disparat la tensió entre les dues parts fins als nivells que ens trobem avui.

Bons amics fins al 1979

L'origen d'aquesta topada es remunta a la revolució islàmica del 1979. Fins llavors, les relacions entre l'estat jueu i la monarquia persa havien estat més aviat bones, en un context en què la majoria de països àrabs no reconeixien Israel.

Però la caiguda del xa Mohammad Reza Pahlavi va propiciar que els Estats Units perdessin la seva segona pota militar a l'Orient --la primera, naturalment, era Israel--.

Els seguidors de l'aiatol·là Khomeini van imposar una república islamista que va fer del rebuig a l'imperialisme de Washington i al seu aliat regional, Israel, una de les seves principals senyals d'identitat.

El règim iranià va trencar immediatament les relacions amb l'estat jueu i va impedir l'entrada a ciutadans amb passaport d'Israel. A banda del famós segrest de l'ambaixada nord-americana, també van apoderar-se de l'ambaixada israeliana a Teheran, després d'expulsar-ne el cos diplomàtic, per cedir-la a l'Organització per l'Alliberament de Palestina.

D'aquesta manera, Teheran es projectava com un far per a tot el món islàmic, i això passava per enarborar la causa palestina, que alguns països àrabs, com Egipte, estaven abandonant progressivament.

Guerres per delegació

Quatre dècades ençà, tots dos països s'han intercanviat accions hostils sense arribar a confrontar-se directament. De fet, fins a mitjan anys 90, Israel estava més preocupat per l'amenaça de l'Iraq de Saddam Hussein que no per l'Iran dels aiatol·làs.

Però la creixent enemistat s'ha cobrat milers de morts, amb guerres per delegació a l'Iraq, a Síria, al Líban, a Palestina... Potser la guerra civil siriana ha estat el nivell de confrontació més alt entre Israel i l'Iran.

La intel·ligència occidental va acusar Teheran d'armar i instruir les forces lleials a Bashar al-Assad. Això va disparar l'alarma a Israel, perquè creu que des de la veïna Síria, l'Iran envia equipament i munició a la milícia xiïta de Hezbollah.

Durant els tretze anys de guerra a Síria, totes dues parts hi han fet accions militars amb l'objectiu de dissuadir-se mútuament d'un atac a gran escala.

Això ha estat així fins a l'actual ofensiva a Gaza: si més no, l'Iran va donar cobertura i llum verda a l'atac de Hamas del 7 d'octubre a Israel.

El missatge anava contra l'ocupació israeliana, però també era un toc d'atenció a les intencions de Washington de segellar l'eix Israel-Aràbia Saudita, que s'hauria traduït en l'aïllament regional de Teheran.

Analistes i governs d'arreu van alertar que l'ofensiva sobre Gaza provocaria un efecte cadena a la regió, i un enfrontament directe entre els dos enemics històrics.

Però, malgrat les escaramusses amb Hezbollah al nord d'Israel, i el creixement de la tensió a Cisjordània, l'Iran i l'estat jueu havien estat esquivant les hostilitats i un combat a gran escala.

Israel, per no erosionar encara més la seva reputació internacional, i l'Iran, per no aprofundir en la seva crisi de legitimitat interna. Això podria canviar a partir de l'atac d'aquest diumenge.

La guerra pel programa nuclear

D'altra banda, Israel sempre ha tingut l'obsessió de frenar el programa nuclear iranià, per tal d'evitar que els aiatol·làs disposin de la temuda arma atòmica.

Els seus serveis secrets han arribat a atacar instal·lacions nuclears i a eliminar científics iranians per truncar el desenvolupament del programa, que, segons Teheran, només té finalitats civils i energètiques.  

En el context del programa nuclear, els Estats Units de Barack Obama, amb Joe Biden com a vicepresident, havien aconseguit capgirar el curs de la confrontació amb la firma d'uns acords, el 2015, pels quals l'Iran renunciava a la bomba atòmica a canvi de l'aixecament de sancions.

Però va ser precisament el primer ministre israelià Benjamin Netanyahu el qui va mostrar una oposició frontal a l'acord. Tres anys després de la signatura, el 2018, Netanyahu va aconseguir que la nova administració de Donald Trump estripés els acords.

Tot i que el Pentàgon va evitar, in extremis, un atac dels Estats Units contra l'Iran, Trump va posar la llavor d'un aïllament més estricte contra el règim dels aiatol·làs, mentre fomentava l'apropament entre l'Aràbia Saudita i Israel.

La crisi de Gaza ha acabat posant cara a cara Israel i l'Iran. Per si no haguessin quedat clares les posicions de cadascú el 7 d'octubre, Netanyahu va ordenar bombardejar el consolat iranià a Damasc i matar el comandant de la Guàrdia Revolucionària Reza Zahedi.

Teheran, avui, ha apujat l'aposta per veure el camí que trien els Estats Units en aquest conflicte: el que va iniciar Barack Obama, o el que va precipitar Donald Trump.