Israel i Palestina, camí de la fusió: dels dos estats a la guerra civil

Universitat Hebrea de Jerusalem. Començava el 1983. Passava ja l'equador -aleshores jo sense sospitar-ho- entre les dues oportunitats reals d'haver trobat una solució al conflicte entre jueus i palestins basant-se en els dos estats.

Probablement, les dues úniques i últimes. La mateixa "solució" que ja havia intentat imposar l'ONU el 1947-48, en va.

La primera, el 1967. Israel havia guanyat estrepitosament la guerra, però no havia sabut trobar la pau retirant-se aviat dels territoris ocupats -com li exigia la mateixa ONU- i esdevenir instrumental en la formació d'un estat palestí veí, pactat amb la resta d'estats àrabs acabats de derrotar.

Aquell 1983 faltaven 10 anys més per la firma dels Acords d'Oslo que albiraven, però ni molts menys garantien, aquesta mateixa solució, la dels dos estats. Israel tornava a guanyar, ara en la taula de converses.

El fracàs de les negociacions, i de la pau

No s'havien de comprometre a aturar l'increment d'assentaments i colons als territoris palestins. Però ja no eren els estats àrabs, sinó els mateixos palestins que tenien el poder d'acceptar, o no, les concessions territorials que els oferissin a canvi d'obrir la porta a la normalització real d'Israel amb els països de la regió.

No van acceptar res menys que no fossin les fronteres del 67, Jerusalem-Est inclosa per a ells. I els negociadors, en termes reals, negre sobre blanc, mai s'hi van acostar.

Sí. Israel ha guanyat totes les guerres, fins i tot la de la propaganda a Occident. Però no ha aconseguit la pau ni el reconeixement que anhela a l'Orient Mitjà perquè això depèn -i no volen acceptar-ho- dels palestins.

En ple procés de normalització amb diversos països àrabs, i durant la negociació amb l'Aràbia Saudita, el dia 7 d'octubre Hamas l'hi va recordar de la manera que fa més mal.

Liebowitz, un jueu ortodox amb opinions poc ortodoxes

Però havíem començat a principis de 1983. En concret, als passadissos de la Universitat Hebrea de Jerusalem. Entrevista concedida.

M'esperava al seu despatx el prolífic i multifacètic professor de bioquímica Yashayahu Liebowitz, que a mi concretament m'interessava més pel seu coneixement filosòfic, polític i humanístic del judaisme.

Coneixement que l'havia portat a posicionaments molt polèmics en plena invasió del Líban orquestrada pel govern del Likud de Menahem Begin-Ariel Sharon. Ell, Liebowitz, acabava de fer 80 anys.

Jueu ortodox, li dolien especialment les recents matances de palestins als camps de refugiats libanesos de Sabra i Shatilah, però no eren el que li dolien més.

El professor estava més preocupat perquè el sionisme -em deia- havia marginat els valors de l'humanisme jueu a Israel. I no em parlava del Líban, de les massacres de palestins a Beirut.

Autor d'un terme molt polèmic: "judeonazi"

Per ell eren conseqüències. Conseqüències de l'ocupació. De l'ocupació de Cisjordània, Gaza i Jerusalem Est. De la dominació supremacista d'un altre poble, en paraules seves, perquè les xifres demogràfiques eren inassumibles per Israel.

Si no se'n retirava, l'estat jueu només hi podria instaurar un règim d'apartheid si és que volia mantenir el caràcter jueu de l'Estat.

I ho deia 40 anys justos abans que qualifiquessin amb aquesta mateixa paraula -apartheid- el règim d'ocupació israelià als territoris palestins organitzacions pro drets humans tan significatives com Amnistia Internacional, l'Observatori dels Drets Humans o la israeliana B'Tselem.

Liebowitz havia encunyat la molt controvertida paraula "judeonazi" com a advertiment de la deshumanització que el domini sobre els palestins els provocaria a ells, però sobretot, també, als ocupants jueus israelians. Aquest fenomen, advertia, travessaria la Línia Verda cap a dins d'Israel. Literalment em va dir: "ens corcarà".

Governs extremistes a banda i banda

Premonitori. A Israel hi ha acabat governant l'extrema dreta. El primer ministre Benjamin Netanyahu està en procés de forçar un cop judicial que segons l'oposició posaria en perill la democràcia israeliana per la retallada prevista de competències del Tribunal Suprem a favor de l'executiu.

El ministre de Seguretat Nacional, Itamar Ben Gvir, és un supremacista jueu determinat a desposseir els palestins de Cisjordània, eventualment, a annexionar-ne la major part del territori i a facilitar la neteja ètnica de població no jueva.

En aquest context arriba l'atac sagnant i sense precedents de Hamas el dia 7 d'octubre des de Gaza, l'altre territori palestí, segellat per Israel des que se'n va retirar el 2005.

L'any següent hi va començar a governar, després de guanyar unes eleccions netes, Hamas, acrònim àrab per Moviment de la Resistència Islàmica.

Quina és l'estratègia de Hamas a llarg termini?

Hamas té interessos paradoxament similars, però amb objectius contraris. Des d'un territori que sap que Israel no vol perquè hi ha massa palestins per poca superfície, tampoc ha cessat de lluitar, en definitiva, contra la separació, contra els dos estats.

La seva estratègia és clara. Abomina de l'Autoritat Nacional Palestina emanada d'Oslo i enfonsada ara pel fracàs d'aquells acords; el fracàs de la separació dels dos pobles en dos estats.

Hamas el que està dient és que vol combatre en un sol territori, per un sol territori. O, com a mínim, recordar a Israel que de la Mediterrània al Jordà hi ha un número prou similar de jueus i no jueus.

Una demografia que, en definitiva, li permet representar la seva resistència com una mena de guerra civil entre dos pobles per uns drets determinats sobre un mateix territori.

Què ha aconseguit Hamas amb els atacs del 7 d'octubre?

Hamas, de moment, el que ja ha aconseguit és tornar a posar l'anomenada "qüestió palestina" en el centre de totes les agendes de l'Orient Mitjà i de les potències externes que hi tenen interessos, notablement els Estats Units, Europa, Rússia, i ara també la Xina.

En uns moments que molts la volien donar per enterrada, inclosos la majoria d'autòcrates àrabs, però no les seves opinions públiques.

El primer interessat era Israel, enlluernat pel miratge dels Acords Abraham iniciats pel gendre de Trump, Jared Kushner, amic personal de Netanyahu.

Uns acords que ha mantingut fervorosament l'administració Biden, amb la intenció afegida de posar-hi com a cirereta la normalització de relacions entre l'Aràbia Saudita i Israel.

A costa ben segur de la creació de qualsevol tipus d'estat palestí mínimament viable territorialment, o que tingués una sobirania acceptable pels seus eventuals ciutadans.

La lluita per l'hegemonia en un únic estat binacional

Ara tot s'ha frenat en sec, amb un cost descomunal en vides i patiment. El malson de Gaza ha tornat a despertar Israel.

I Cisjordània, que hauria pogut i volia separar-se'n, difícilment podria fer-ho tampoc per la presència de gairebé un milió de colons jueus (inclosos els de Jerusalem Est) que mai donaran l'opció a un govern que volgués comprometre's a desmantellar-los els assentaments.

Els palestins han patit durament l'ocupació, molt durament. Però si s'escapa, com sembla, l'oportunitat dels dos estats, només els quedarà patir més i lluitar pels drets civils dins d'un estat únic que, de ben segur, els continuarà mantenint durant anys sota un règim d'apartheid.

Pel que fa als jueus israelians, han tret molt profit, també econòmic, de l'ocupació. Però en l'estat únic que s'estan tancant, la fi de l'apartheid serà qüestió de temps i de demografia. S'han de preguntar si realment prefereixen mantenir l'ocupació a curt termini fins l'estat únic i binacional més a la llarga.